La taula de diàleg: un fracàs anunciat

La fe d’alguns dirigents polítics en què la famosa taula de diàleg permeti obtenir resultats significatius es podria considerar com a la variant catalana del terraplanisme. Malgrat les evidències presents, l’experiència recent dels fets, el coneixement dels actors polítics, la història acumulada, els manuals de teoria política i el sentit comú, tothom sap que s’ha de tenir una fe ingènua en els miracles perquè la trobada entre el govern espanyol i el català permeti obtenir resultats o acostar posicions. 

Hi ha una qüestió fonamental pel que fa a la posició negociadora. Perquè puguin obtenir-se resultats o moure posicions entre antagonistes, cal que hi hagi un equilibri de forces i de capacitat de persuasió. Tothom sap que l’Estat continua modulant al seu gust la maquinària de la repressió mentre que les institucions catalanes s’han obsessionat a desmobilitzar el carrer i a obeir els més mínims capricis de govern o jutges per damunt les seves possibilitats. Hi ha un altre element a considerar. Si bé cada actor de negociació es juga el ser o no ser (Espanya defensa la seva integritat, i Catalunya el principi d’autodeterminació) sí que hi ha un objectiu que ambdós equips negociadors comparteixen: guanyar temps. Tant el govern espanyol com el català són partidaris del “qui dia passa, any empeny”. El primer prefereix mantenir de manera indefinida aquesta situació de bloqueig per anar aprovant pressupostos i resistir una oposició a qui només els cal Kalashnikhovs per acabar d’assemblar-se als talibans, mentre que la part catalana, molt especialment la vinculada a ERC necessita temps per tractar d’anestesiar un carrer que, com s’ha vist a la Diada, sembla tan encès com a les xarxes socials. Ja han advertit que volen dos anys, més que de treva, de gestió autonòmica sense sobresalts. En altres termes, l’ambigüitat de les paraules, la inconcreció dels fets, la continuïtat de les converses és el més probable que passi perquè és el que convé als respectius governs.

En teoria, a la taula de negociació trobaríem posicionaments antagònics. Catalunya, segons l’argument difós pels canals oficials, reclama amnistia i autodeterminació (cosa que difícilment pot succeir si no hi ha pressió a fora). Espanya, també en teoria, voldria mantenir l’statu quo, que no és que ho digués la Constitució del 78 (on inicialment l’autonomia era per a bascos, catalans, i per si de cas, gallecs, per diluir-ho tot en un mapa inventat). En realitat, el que vol és acabar la feina encetada per Aznar, d’erosionar el poder autonòmic en base a l’actuació de lleis invasores, tribunals externs, atacar aquells elements simbòlics com la llengua, i com a torna, humiliar els catalans, cosa que fan dia sí, dia també, els mateixos dirigents socialistes, inclòs el mateix president aragonès Lambán, un veritable bully carregat amb més bilis anticatalana que en Coscubiela. 

En circumstàncies normals, després de tot l’esdevingut en els darrers quatre anys, davant de posicionaments antagònics, caldria fer algun esforç per trobar un punt mig. No val això de la pluja de milions que no arriba, inversions a l’aeroport que, previsiblement, esdevindrien un pantà erm com l’estació de la Sagrera, o qualsevol altre element d’intangibles de perdius marejades. Caldria recordar, per posar un exemple, que davant del perill real que el Québéc s’independitzés, el Canadà va prendre un seguit de mesures per contenir això que pot acabar essent una realitat. Entre la quantitat de canvis constitucionals, potser el que crida més l’atenció és que al Québéc l’única llengua oficial és el francès, mentre que al Canadà, l’anglès comparteix l’oficialitat amb el francès. En el cas d’Escòcia, malgrat el seu nivell relatiu d’autogovern, malgrat que els caiguin malament els escocesos, ningú no en dubta a Londres de la seva condició de nació, cosa que es percep clarament, per posar un exemple, en l’existència de seleccions esportives nacionals. És obvi que també hi podrien proposar-se mesures per convèncer la majoria de catalans d’evitar la independència. Se m’acut, una reforma constitucional on es permeti, via referèndum, la confederació de comunitats autònomes que permetés articular políticament els Països Catalans (que ja està bé amb tanta obsessió per no reconèixer ni tan sols la unitat de la llengua); l’oficialitat única del català; la creació d’un sistema judicial propi i sense cap mena d’interferències de Madrid; la sobirania pressupostària -més que no pas cap concert-; jutjar tots els repressors del període 2015 fins a l’actualitat, que més que una amnistia, caldria obtenir l’anul·lació de tots els procediments civils contra independentistes i una política decidida de compensar les víctimes de la repressió, o també, claríssimament, la destitució del Borbó com a cap d’estat i la seva prohibició d’entrada a Catalunya. 

Segles d’un nacionalisme català obsedit a reformar a Espanya es van acabar en aquests darrers anys. Com que costa imaginar que a l’aeroport de Sevilla les indicacions estiguin en espanyol, anglès, català (i perquè no, euskera i galaicoportuguès), o que Espanya acceptés de trobar-se en competicions internacionals contra Catalunya, la majoria de la societat catalana va fer-se independentista per un pur acte de realisme. És més fàcil el divorci que canviar la naturalesa íntima del cònjuge maltractador. És per això que la taula de negociació fracassarà, tret que es donin un seguit de circumstàncies que, ara per ara, resulten difícils d’imaginar, a curt termini, per la banda del poder autonòmic. En qualsevol negociació, dèiem al principi, per tal que els actors es moguin dels seus plantejaments oficials, els aspectes morals o ètics, no compten, sinó la capacitat de l’actor més feble d’actuar unilateralment. L’actor espanyol té intacte tot el seu aparell repressor: compta amb magistrats, policies, militars, corona, periodistes hooligans i milers d’alts funcionaris disposats a qualsevol cosa per mantenir l’statu quo, amb l’aplaudiment d’una majoria social espanyola que, històricament detesta els catalans. Per la banda catalana, per equilibrar aquest desavantatge caldria activar tot un seguit d’estratègies que fins ara no s’han produït (més aviat s’han frenat). Parlem, per posar un exemple, d’una campanya de desobediència civil i institucional, sistèmica i coordinada. Que a cada querella o judici, ningú no es presentés. Que qualsevol intent d’executar un acte repressiu, es trobés amb una muralla. Fins i tot, caldria articular unes forces de defensa republicana, que no estiguessin armades, encara que sí amb material anti-avalots, per protegir manifestants o població civil de la repressió policial o dels elements ultres que corren encara pel país. Caldria, també, la constitució de contrapoders institucionals –i el Consell de la República hauria de prendre nota– que funcionés amb la seva pròpia administració, sistema legislatiu i judicial que permetés demostrar que l’estat té dificultats –o, simplement, és incapaç– d’aplicar la seva legalitat al territori. Elements que fessin dubtar els propis encarregats locals d’aplicar les lleis espanyoles sobre les conseqüències negatives de participar en la repressió, fins ara, l’única estratègia dictada des de Moncloa i Zarzuela. I això és menys inversemblant del que podríem pensar. Només cal recordar les mobilitzacions d’octubre de 2019, amb diverses columnes de centenars de milers de voluntaris confluint a Barcelona i posant contra les cordes l’estat. Aleshores, el poder autonòmic no va tenir ni el valor d’abaixar la bandera espanyola de la Generalitat de manera permanent. Si hi hagués hagut plantada institucionals amb els carrers ocupats per la gent, aleshores sí que hauria estat possible una negociació en millors condicions.

- Publicitat -

Tanmateix, el govern autonòmic català ha decidit presentar-se a la reunió amb les mans a les butxaques. I així, només hi pot haver molta fe en els miracles, o de creure que la terra és plana malgrat la ciència i l’evidència. 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca