De ganes no en tenim gaires, però ens fan tornar a la relació Laporta-Koeman com si fos la distracció recorrent, el monotema de les malfiances. Una mena de matrimoni de conveniència al que presagiem final ràpid i abrupte, malgrat que sigui presentat a l’aparador culer com una aliança idíl·lica, duradora i de sòlids lligams. Entendreix sentir l’holandès confessant que, si fos per ell, es perpetuaria a la casa. La mise en scene, tan irreal com ensucrada, no casa gaire amb la crua realitat. Simplement, se senten obligats a un tipus d’actuació pública que els mateixos protagonistes compliquen a còpia d’expressar desitjos utòpics. Plantegen la relació d’una manera romàntica que arriba a commoure, semblen Romeu i Julieta en versió futbolística. El president va començar l’aturada de seleccions amb relliscada, una escalfada de boca davant la premsa quan menys li convenia. Reunió off the record que no havia de protagonitzar i el seu rampell acabà essent de coneixement públic, desvetllat pel portaveu del tècnic a la premsa, esperpèntic detall que suma sobre el desmanegat estat de l’ofici de periodista, per si algú encara se’n preocupa d’aquestes foteses. Dies després, en la mateixa jornada de passeig pels diaris de l’entrenador, el principal ideòleg del neonuñisme li dedicava una columna en la qual tres quartes parts anaven dedicades a glossar la seva excel·lència com a jugador, tres dècades després i a falta, constatem, de floretes que llençar-li en l’exercici del càrrec actual. Un matrimoni de conveniència que no s’ha avingut mai i que anuncia divorci des del primer dia, malgrat que s’entestin ambdós a dissimular-ho. Aquests dies d’estira-i-arronsa només han estat la confirmació de per on anirà la pròxima batalla a sang i fetge entre els dos corrents bàsics del barcelonisme. Els resultats, com és obvi, marcaran la imminència del conflicte o el deixaran larvat una temporadeta, però és evident com la llum del dia que això petarà i ho farà de valent.

I quan arribi el moment, el bartorosellisme tancarà files en defensa del míster. No penseu que ho farà amb arguments, sinó com a manera de desgastar i atacar el laportisme, enemic empedreït en una guerra d’impossible armistici. A ells, més enllà d’una certa fília personal, Koeman se’ls hi en fot i difícilment trobaran arguments professionals de defensa, però aquí es tracta d’una altra història, de l’ús i utilització d’un referent històric com arma llancívola entre bàndols. Portem una llarga estona enrocats en aquesta relació de president i entrenador entesa com a preludi de conflicte i no ens movem d’aquí, malgrat que hi hagi altres punts d’atenció i demà, per exemple, arribi el Bayern per començar a sospesar els límits d’aquest Barça orfe i agafat amb pinces.

I mentre esperem que el Bayern ens situï a lloc, continuem amb l’eterna cerimònia de la il·lusió per vendre diaris, com si el negoci depengués de dir allò que el lector vol sentir. Podia funcionar anys enrere, però avui provoca un somriure pietós i gairebé condescendent veure tanta retòrica malgastada en la glosa d’Umtiti, Coutinho, Dembélé i alguna altra nosa, intentant vendre la moto que ara sí, ara funcionaran com un rellotge suís i ens deixaran bocabadats. Com si no els coneguéssim i sabéssim del cert fins on poden rendir, fita de nivell gallinaci. Però no, es veu que en aquesta reconstrucció de moment improvisada convé enganyar i autoenganyar-nos amb la intenció de captar algun babau que se’ls emporti com més aviat millor. Avui, més que reconstruir, encara som a la fase de traure runa, de negar-nos la realitat, del matrimoni a la força que vol passar per una història d’amor sòlida i duradora. Si Laporta manté la impossible promesa de competir ja per totes i no perdonar mediocres rendiments, s’haurà d’afanyar a fer net. Tot es troba tan agafat pels pèls que la majoria d’arguments i situacions sonen irreals. Ens mirem al mirall jurant-nos amor etern quan sabem que és mentida i no tenim ni idea d’on coi serem demà.