Xàtiva va ser testimoni de com naixia l’il•lustrador Cesc Roca, però també el va acomiadar quan va decidir marxar cap a Àmsterdam; el primer pas artístic en el seu camí professional, que ara l’ha portat fins Venècia, una ciutat que s’ha convertit en l’escenari que decora amb les seues obres. Roca explica els obstacles que ha esquivat a la seua carrera per arribar a convertir-se en l’il•lustrador que és hui en dia i com el seu nom s’ha transformat en la seua identitat artística. Les seues obres s’han convertit en un llenç, on barreja el color de la modernitat amb el de la tradició. Ens capbussem en la realitat a través de les ulleres crítiques d’aquest socarrat que, malgrat la distància, no vol deixar de ser valencià.
Cap inici és fàcil, però com van ser els teus en el món de la il·lustració?
La faceta de dissenyar va començar fa vora 10 anys. Però he estat en contacte en l’art des que vaig nàixer perquè el meu pare és artista faller. He de dir que mai he rebut una formació convencional quant a estudis; he sigut molt autodidacta a partir de treballar en el seu taller. He cregut en eixa idea de ser artista des de menut perquè ho he viscut a casa, on he observat que mon pare es dedicava a això per a viure. No obstant això, és un ofici molt bonic, però intens; des de fora es ven com un treball increïble, però per dins, suposa molt de sofriment i està mal pagat. Ara, sóc il·lustrador, encara que m’ha costat molt de sacrifici. A dia de hui, ja porte cinc anys en els quals em va bé en aquest àmbit. M’ha costat, però açò sóc jo perquè ho he creat jo.
Com naix la idea de crear la teua pròpia marca i fer-te un nom?
Jo me’n vaig anar de Xàtiva, el meu poble, a viure a Amsterdam el 2014. Allí, vaig començar a investigar, a pensar què volia fer. Sempre havia sabut que m’agradava l’art, però no què era el que m’apassionava exactament dins d’ell. Quan vaig arribar a Amsterdam, va ser tot un desastre perquè havia d’aprendre moltes coses noves. Però un dia, va començar a encaixar tot dins de mi. Em vaig dir que havia de dedicar-me dia i nit a fer el que m’agradava. El 2016, ja havia estat pegant-li fort al lettering i a la il·lustració. En aquell moment, vaig fer una pàgina amb altre nom. Després, em vaig adonar que havia de ser jo, amb el meu nom, Cesc Roca.
Quins temes apareixen representats a les teues obres?
Gràcies al meu pare, vaig començar a fer portades de llibres de Falles i vaig guanyar el premi a la millor portada de València, on havia dibuixat dos falleres besant-se. Sempre he intentat clavar coses de la meua generació, encara que les Falles pertanyen a un món molt tradicional. Aquella aposta va ser perillosa, però sempre vaig en les meues idees per davant, encara que mai ho havia fet tan fort. Ara mateixa, el meu Instagram té prou de pes quant a seguidors i, al cap i a la fi, és una font d’influència sobre les persones. Per això, no volia només posar coses boniques, sinó transmetre un missatge que sempre he portat dins, que cada vegada és més clar. No vull ser un influencer, però si vaig a tindre eixa capacitat per a influir amb l’art, vull que es queden amb el meu missatge.
“La meua vida és l’art perquè vaig nàixer amb ell, després el vaig somiar i, ara, és el camí cap on vull dirigir el meu futur”
Què et transmet l’art?
L’art és la meua manera d’expressar-me perquè, des de menut, he sigut una persona molt introvertida; m’he sentit moltes vegades diferent, que no encaixava. La meua forma de ser ha implicat que expressar-me a través de l’art fóra més fàcil per a mi. També perquè pense que és certa la frase que diu que una imatge val més que mil paraules. Moltes vegades, a nivell comunicatiu sóc un desastre i m’agrada veure com jo, que em confonc en les meues pròpies paraules, sóc capaç de fer un logotip i tindre-ho en el meu cap tan clar i concís, encara que després no sàpiga explicar-ho amb paraules. La meua vida és l’art perquè vaig nàixer amb ell, després el vaig somiar i, ara, és el camí cap on vull dirigir el meu futur. Vull dedicar la meua vida a l’art, el que vaig entendre des de jove i, a dia de hui, ho tinc més clar. És la millor forma d’expressió que tinc, millor que parlar.
Penses que és un món fàcil per mantenir-te?
És difícil. Ara, veig que tinc més treball, però ha hagut èpoques en què he m’ha arribat menys. Açò t’afecta personalment perquè creus que ningú confia en el teu art. Per a mantenir-me, seguisc un ritme de treball. Jo em tinc a mi explotat. Cada setmana m’exigisc fer alguna cosa que, si no és increïble, ha d’estar prou bé. He de sentir que estic produint coses, encara que no li agraden a ningú. També és important reinventar-se, com he estat cinc anys fent. No estic clavat només en il·lustració, també m’encanten altres temes com la música, el que m’aporta referències per a les meues obres i per a saber què és el que pot agradar. És com agafar l’essència de les coses que estan al dia, però al mateix temps, sense deixar de ser tradicional, els dos àmbits que barrege. De fet, sempre investigue cartelleria valenciana antiga de Falles o de la Guerra Civil per a portar-ho a un terreny més modern.
“Jo em tinc a mi explotat. Cada setmana m’exigisc fer alguna cosa que, si no és increïble, ha d’estar prou bé”
Tens en ment projectes nous?
He pensat crear una marca de samarretes o d’alguna peça més de roba. A més, estic considerant fer un llibre. He vist que Paula Bonet, una il·lustradora molt bona, va realitzar una versió de Tirant lo Blanc, que m’encanta. Això m’està dient que jo podria fer una versió de poemes il·lustrats per Cesc Roca o alguna cosa pareguda. És una idea que vull realitzar prompte. No obstant, ara estic molt a gust perquè he aconseguit ser lliure, ja que faig coses que m’agraden i treballe en el meu àmbit; tinc abundància, no em falta res perquè no desitge tant. Tota la creativitat que tinc ja la sé canalitzar molt millor que abans. Estic en una etapa més madura, tinc més temps i li dedique molt d’esforç. Tinc algunes coses pensades i alguna veurà la llum segur.
Quins són els majors obstacles que has hagut d’esquivar en el teu camí?
Aquest estiu, no tenia feina, ningú em demanava res, estava parat i vaig decidir reinventar-me i agafar forces, el que he après vivint fora. Quan vaig arribar a Amsterdam, vaig sofrir un poc de racisme per part dels holandesos perquè venia de fora i no sabia parlar anglès; em van tractat malament i se sentien un poc superiors. Això em va afectar prou, perquè, quan no treballava com a il·lustrador, vaig haver de dedicar-me a altres coses, el que em va frustrar com a persona. Una de les raons per les quals estic millor es perquè em dedique completament a açò.
“Quan vaig arribar a Àmsterdam, vaig sofrir un poc de racisme per part dels holandesos”
T’ha canviat la perspectiva de veure les coses el fet de mirar-la des d’un altre país?
El fet d’anar-me’n a Amsterdam va provocar que fera de nou la meua vida i que formara el que sóc ara. El que passa és que era una ciutat que m’exigia molt a nivell econòmic i, encara que m’anava prou bé en el treball, sabia que podia viure en altre lloc i que no havia de pagar tant. Després, vaig decidir mudar-me a Venècia. A Amsterdam, es va obrir una porta per a mi cap a l’addicció a viatjar i a viure fora, el que està fent-me bé en el meu treball perquè la nostàlgia que senc per les meues arrels és la base de la meua creació. Si tornara, seguiria estant enamorat de la meua terra. Però no tindria la forma idíl·lica de veure-la, que conserve perquè estic fora. No tinc temor a tornar, perquè ho faria i estaria molt content, però el fet d’haver-me’n anat i d’estar ací em fa estimar la terra al màxim. Tornaria tots els dies i supose que algun dia ho faré, però és altra manera d’estimar-la des d’ací.
“Si tornara, seguiria estant enamorat de la meua terra, però no tindria la forma idíl·lica de veure-la”
Penses que l’art està infravalorat?
Sí, pense que està infravalorat. De fet, valorar-ho és la meua responsabilitat com artista, però, al mateix temps, és part de tots. Quan vaig estar a Amsterdam, a l’art se li atorgava un valor molt alt. En Itàlia, veig que se li dóna un més baix, per exemple. No obstant, si comences des del principi i no comptes amb un nom rellevant, no van a atorgar-te valor i això desil·lusiona molt i fa que mols artistes no continuen. De fet, no he rebut cap tipus d’ajuda per ser artista de cap institució, tot m’ho he pagat jo.
“Quan et preguntes qui eres a nivell artístic és quan comencen a encaixar les peces del trencaclosques”
Quina opinió et mereix el moment artístic valencià actual?
En València, no he vist ningú que barrege la cultura amb l’art. Per això, ho estic fent. Ara, està prenent força el valencià en les xarxes socials i estic segur que hi haurà més gent que el recolzarà. L’art en València, quant a il·lustració, és escàs. No veig cap artista que em faça sentir alguna cosa, com a què no existeix un gran referent. Però l’important és que hi ha molt de moviment començant ara. El problema és que molta gent pensa que hi ha una fórmula per a arribar a ser il·lustrador, però no existeix. Pots estudiar les tècniques professionals, però no el transformar-les en un estil personal, això és un procés íntim d’aprendre, d’observar les coses del teu voltant. Quan tu et preguntes qui eres a nivell artístic és quan comencen a encaixar les peces del trencaclosques que es va formant. Sóc Cesc, sóc de Xàtiva i vull açò. Traslladar eixes respostes a l’art és clau. Perquè, al cap i a la fi, consisteix a agafar una cosa que es teua, que eres tu, que la portes dins i convertir-la en l’essència del teu art.