Eduard Vallory

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El passat 14 de maig, al diari Ara, vaig llegir amb molt interès un article d’opinió d’Eduard Vallory, “Actualitzar l’educació universitària”. Era una senzilla transmutació de tots els tòpics que va utilitzar per sacsejar l’educació secundària, però aplicats en cru sobre la realitat universitària. La buidor de les propostes no podia ser més evident: desmarcar-se de la “lògica tradicional”, “recollir els aprenentatges de l’excepcionalitat, inclòs el testatge del model híbrid”, el mateix paulocoelhisme de sempre.

Vallory tornava a presentar la clàssica amanida vistosa d’elements inconnexos, d’aparença progressista: “Això ha de dur a incrementar l’experimentació, la recerca interdisciplinària i la generació d’evidències i bones pràctiques en processos d’aprenentatge i avaluació, tant en el paper de docents i estudiants com en l’ús de la tecnologia. I també a promoure, millorar i generalitzar pràctiques avançades que ja s’estan duent a terme en moltes facultats, com l’aprenentatge basat en projectes vinculat als Objectius de Desenvolupament Sostenible.” “Actualitzar”, “pràctiques avançades”… futurisme buit, mística patronal.

Com a mínim reconeixia que en algunes facultats ja hi havia en marxa processos innovadors, perquè on jo treballo la veritat és que resultaria impossible impulsar iniciatives menys tradicionals.

El problema, però, no són aquestes paraules, sinó les conseqüències d’aplicar-les d’una manera disruptiva i vertical, forçant les xarxes personals fins al límit. Del seu sistema, el pitjor que es pot dir és que, senzillament, no funciona. De la màxima aparença d’èxit es va derivar un fracàs estrepitós, per pura manca de bases sòlides. La premsa és particularment adversa amb els resultats de l’experiment Escola Nova 21. Tres botons de mostra: ”L’Escola Nova 21 certifica el seu fracàs” (Xavier Díez, Blog de Vilaweb, 7 de febrer de 2021); “Escola Nova 21: un projecte estèril, canviem el Batxillerat?”, Segre, 12 de maig de 2021; o “Les proves diagnòstiques es fixen en l’alumnat dels centres d’Escola Nova 21 i la xarxa CB”, de Víctor Saura (Diari de l’Educació, 25 de novembre de 2020). En aquest últim, llegim: “Pel que fa a Escola Nova 21, la presentació inclou un seguit de gràfiques però cap conclusió escrita. En aquest cas sí que es comparen els resultats de 6è (dels anys 2016 a 2019) entre els alumnes dels centres de la xarxa d’EN21 i la resta, i són pràcticament idèntics. I també es comparen els resultats de 4t d’ESO (dels anys 2016 a 2020) i en totes les competències són lleugerament superiors els centres d’EN21, però aquesta diferència és si fa no fa la mateixa el 2016 (quan el programa tot just arrencava) que el 2020 (quan ja feia uns mesos que s’havia tancat). És a dir, que aquests centres ja treien més bon resultat abans de formar part d’EN21. Un altre aspecte que crida l’atenció és que a l’hora d’agafar els centres d’EN21 no es fa cap distinció entre els 30 centres de la mostra, que són els que van aplicar intensament el programa de formació, i els centenars que formaven part de la xarxa.” La pregunta principal encara no ha tingut una resposta clara: per que serveixen aquests canvis draconians?

No em cansaré de repetir-ho: la poesia postmoderna, l’escultura o l’arquitectura postmodernes, són creacions realment necessàries i notables, però ni l’educació ni la sanitat d’un país es poden organitzar d’una manera postmoderna, en base a metacodis i somnis visionaris i maquinistes.

Aviat  recomencen les receptes culpabilitzadores de sempre. Tornem a l’article de Vallory del passat maig: “Aquest enfocament comporta replantejar la tendència cap a plans d’estudis excessivament prescriptius i graus massa especialitzats, i avançar cap a models curriculars molt més flexibles i oberts que responguin a la diversitat dels estudiants i a l’objectiu d’adoptar pràctiques d’aprenentatge veritablement capacitadores.” Com si no existissin la flexibilitat ni la diversitat ara mateix a les nostres facultats, com si fins ara no es “capacités” ningú a Catalunya. Com si calgués estar fent tabula rasa cada dia, frenèticament, sense tenir en compte cap aturador raonable, i sense escoltar ningú. Per què no fem més cas de veus raonables? Per exemple, la de Marina Garcés, que ens avisa que la formació a casa nostra s’està reduint a un mer entrenament tàctic per a afrontar la precarietat de manera conformista. Com si no fos massa evident que el resultat de tot plegat sigui evitar el treball regulat, jurídicament perfilat, per a fomentar l’autoexplotació i la precarietat endèmica.

L’article d’Eduard Vallory acumula molts tòpics. Tots els ideologismes que han convertit la secundària en un galimaties burocràtic que afecta greument el desenvolupament normal de l’alumnat: “Una pedagogia transformadora, orientada a l’acció”. Transformadora de què i cap a on? I per què aquesta obsessió per “l’acció”, aquest extremisme neovitalista que arrasaria amb la necessitat de teoritzar sense presses, de construir comunitats humanes sense ansietats, sense ideologia del cavi constant i perquè sí, de reconstruir les nostres xarxes de ciència bàsica? Com sempre, sense oferir ni la més lleugera indicació útil o pràctica de com assolir aquesta Bona Nova arcàdica tan diferent del presumpte infern actual de rigidesa i dogmatisme. Amb un esperit nihilista i amb un punt força cínic, profundament antiintel·lectual.

- Publicitat -

En realitat, ja sabem en què es transformen aquestes paraules poètiques, perquè comptem amb l’experiència de secundària: buidatge de continguts i substitució de l’educació per un entrenament estratègic que és la mateixa definició de la vacuïtat. És a dir, la substitució d’un sistema deficient per un de situat en la mort clínica. I una privatització: tot el saber que ja no aporta l’escola pública valdrà pagar-lo durant tota la vida. Un procés que consisteix en deshumanitzar, homogeneïtzar, aprimar i estandarditzar, tot eliminant qualsevol element que escapi al control burocràtic i la verificació utilitària.

Aquesta és la universitat catalana que volem? Només ho pregunto.

He recordat immediatament el vespre del passat 6 d’octubre de 2020, el dia en què va ser retransmès el documental “La nova escola” a TV3, i el meu telèfon es va omplir de missatges d’incredulitat davant del que estava dient a les càmeres el senyor Eduard Vallory.

Les propostes d’Escola 21 va ser derrotades el passat 6 d’octubre de 2021 no perquè algú en parlés en contra, sinó precisament perquè en van parlar a favor els seus impulsors. Els catalans van poder veure a TV3 quines eren les banalitats en les que es basava el projecte. Es podria afirmar que aquell vespre el públic massiu (per fi) va intentar ser seduït cap el Gran Canvi de Paradigma educatiu, però sembla que el tret va sortir més aviat per la culata. Les xarxes es van omplir de missatges de perplexitat. Molts coneguts meus pedagogigstes van baixar aquella nit d’aquell vaixell que no conduïa enlloc. Cada cop són més les famílies que protegeixen els fills de l’extremisme canviant-los de centre, fugint d’excessos novolàtrics. La renovació és sempre positiva, però la redefinició economicista és un desastre pedagògic.

El meu telèfon va començar a rebre fins i tot missatges d’indignació. Ningú no es podia creure el que estaven veient, unes propostes que no eren més que fum i que havien intentat presentar-se com la recepta oficial més prestigiada i poderosa del país. Propostes que, a més a més, són idèntiques en tots els venedors de fum, com el ministre Castells, la publicitat bancària o la gurú Mar Romera.

Unes setmanes després es va publicar un estudi que feia evident que l’alumnat matriculat en centres pilot de l’experiència Escola Nova 21 no obtenia cap mena d’aventatge respecte l’alumnat matriculat a la pública convencional. Semblava la fi del trajecte. Des de juny, Eduard Vallory ha estat nomenat manager per al “canvi” educatiu a la Universitat Pompeu Fabra. Que, per cert, és pública. A mi no em convencerà pas però m’interessa molt llegir les seves propostes. Preferiria que els diners dels meus impostos anessin destinat a contractar bones psicòlogues, tècniques d’integració social, que bona falta fan, i comitès de repartició d’alumnat vulnerable.  Ja fa massa temps que m’he immunitzat contra la neollengua de les certificacions neoliberals, el gran negoci del segle XXI. Es tornarà a engegar la màquina de la culpabilització i la residualització d’excel·lents professionals universitaris, per tal d’introduir millores que no són més que control digital, retallades i burocratització desenfrenada.

Molts fotran el camp i seran precisament els més valuosos.

El que posa sobre la taula l’article del passat 14 de maig és que possiblement s’estigui cuinant l’enèsima reforma neoliberal de la universitat catalana, ja esgotada de tantes purgues i règims dietètics i depuracions pasquals. Una reforma que respon a un procés de globalització destructiva que no sabem com aturar, i que té per objectiu l’estamentació més brutal de la població catalana en classes socials aïllades les unes de les altres mitjançant fronteres econòmiques i classisme cognitiu. Tant de bo m’equivoqui.

Ningú no demanarà perdó als docents de secundària afectats pels plans de millora desaforats, tota l’ansietat i les depressions que han causat. Amb molt freqüència m’escriuen mares i pares que expressen la indignació que van sentir quan van comprovar l’enorme distància que existia entre els somnis futuristes i els resultats concrets sobre els aprenentatges dels seus fills: jo he escoltat de tot, però com que no ho he vist amb els meus propis ulls no faré demagògia. Quan el públic té accés a les realitzacions concretes a peu d’aula d’aquest tipus d’implementacions fàustiques, s’emporta les mans al cap.

La caspa actualment és el futurisme postmodern. Més retallades, més plantilles delmades, més buidor conceptual i trucs de prestidigitació no ens ajudaran a orientar-nos: els mitjans van plens de científics que es planyen d’haver d’abandonar el país. No escoltem pensadors de la talla de Marina Garcés o Joan Carles Mèlich, però en canvi ens disparem trets contra els nostres propis peus comprant-li la moto a prestidigitadors que no fa més que repetir, una i altra vegada, els mateixos tòpics iconoclastes i visionaris. A Espanya passa el mateix, es fa més cas de César Bona que d’Emilio Lledó, amb resultats que salten a la vista.

Naturalment, si el seu discurs comença  ser discutit, Vallory començarà a dir que és un antisistema perseguit, o que topa amb interessos gremials, exactament igual com fan els trumpians, els pseudo progressistes de 1990 i els lobistes interessats. Catalunya no està en decadència només perquè no fa cas dels precs d’una universitat que agonitza entre excessos burocràtics, sinó perquè es deixa convèncer i guiar per venedors de fum. Eduard Vallory en educació és equivalent al que són Elvira Roca Barea i Jordi Bilbeny en la historiografia. És a dir: no-res, somnis de fum, dolç relat.

Parlem de rescatar las nostres universitats de l’agonia financera? Parlem de com recuperem les carreres humanístiques, les primeres que cauen en els processos de redefinició utilitària? Parlem de com eliminem barreres econòmiques per als estudiants, obstacles de classe social? Abandonem les amanides bensonants? Comencem a sortir del monolitisme economicista i a pensar amb autonomia i idees noves?

Per últim, m’agradaria preguntar quina mena d’esquerra de fireta fa costat a aquests discursos populistes i liquidadors del sector públic a Catalunya. A veure quan comencem a tornar a tenir esquerra de debò al nostre país, per tal de seguir desemmascarant retalladors, austericides i futuristes fàustics. Revolucions des de dalt i maurisme pseudotecnocràtic, no ens fan cap falta. Sí comencen a ser urgents pensadors seriosos, gestors honestos i polítics responsables. I menys faramalles espectaculars i sopars de duro.

La tradició universitària autèntica ens obliga a pensar com a majors d’edat, sense falses bohèmies daurades. Perquè ens devem a l’alumnat i al país.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca