Setembre m’acostuma a fer por i és que, probablement com moltes vosaltres, m’enfronto a nous i vells temors, a una rutina que no sé si m’acaba de fer el pes i a l’inici d’una carrera contrarelotge per fer les coses “abans que es faci fosc”. Amigues que van al psicòleg, amigues que podria ser jo mateixa, amigues a qui la pandèmia els hi ha passat factura psicològica, amigues que estan cansades no se sap ben bé perquè, amigues que anhelen un estiu que encara no s’ha acabat. Amigues que podria ser jo mateixa. Amigues que soc.
S’ha parlat molt de com la pandèmia ha malmès la salut mental de les persones: la Confederación SALUD MENTAL España alertava de l’augment de l’ansietat i l’estrès en adults i de com, entre la població més jove, la xifra arriba a 1 de cada 2 persones. Segons el CIS, des del març del 2020 fins a l’actualitat, un 6,4% de la població ha recorregut a un professional de la salut mental. Més de la meitat de les persones que hi han anat són dones.
Un 6,4% de la població ha recorregut a un professional de la salut mental. Més de la meitat de les persones que hi han anat són dones.
Avui no parlarem més de la pandèmia de la COVID i ens referirem a la salut mental i com aquesta és atacada per la societat cisheteropatriarcal i com això afecta les dones i les persones no binàries. L’Espai Indàgora és un espai de psicoteràpia i psicologia feminista de Barcelona que va néixer fa quatre anys de la mà de Beatriz Cerezo i Núria Arrebola. El projecte, expliquen, va sorgir de la necessitat de posar en l’àmbit laboral els seus valors i té com a eixos principals el gènere, les relacions i les diversitats.
La psicologia tradicional és androcèntrica perquè es va agafar l’home (i les seves circumstàncies) com a mesura de totes les coses. “Ells eren els subjectes que accedien a estudis clínics” i això vol dir que “els diagnòstics i les lectures de la psique humana tenen com a base l’experiència masculina i no tenen en compte altres formes de viure la vida o posicions socials”, explica Núria Arrebola. En les persones no binàries, a més a més, hi ha el perill que dins de teràpia es patologitzi la seva identitat de gènere, fet que pot donar lloc a intervencions totalment esbiaixades.
La psicologia feminista és una forma de concebre la persona i comportament humà centrat en les estructures socials, el gènere i com afecten l’individu i obre un diàleg entre el subjecte-ambient-cultura. Rau en la consciència i el coneixement que hi ha un entorn que travessa la nostra persona i ens va configurant. “Treballar amb la perspectiva de gènere ens permet integrar i considerar la cultura i la societat en què vivim en l’espai terapèutic. Sortim de la idea de subjectes amb mals individuals per afegir tridimensionalitat, veient com en funció del gènere en què ens llegeixin i ens identifiquem ens relacionem d’una manera o una altra”, afirmen les psicòlogues.
La psicologia feminista és una disciplina en desenvolupament amb les seves particularitats i característiques concretes, que integra una visió antropològica basada en la perspectiva de gènere. De totes maneres, es podrien considerar psicòlogues feministes aquelles que tinguin integrat aquesta forma de veure, analitzar i intervenir en l’espai de teràpia.
Una de les conseqüències de viure en una societat patriarcal per les dones i persones no cis és l’angoixa de pertànyer a un món que no està fet per a elles (no seran escoltades ni es reconeixeran les necessites específiques). A més a més, tot allò que és considerat femení té menys valor social i està en posicions de menys poder i hi ha persones que es neguen a elles mateixes aquests aspectes femenins en pro de potenciar els masculins, que estan socialment més valorats. “En general, el sistema s’esforça a esborrar tot allò que se surt de la norma i els castiga amb opressions, violències institucionals, prejudicis, estigmes, agressions, abusos…”, lamenta Beatriz Cerezo.
Encara avui hi ha professionals de la psicologia que no són feministes. “Al cap i a la fi, els i les psicòlogues són persones amb un sistema de valors, i aquests valors necessiten un treball de qüestionament. És a dir, poden haver-hi persones que hagin fet el grau de psicologia, però sense plantejar-se que diuen els manuals diagnòstics. Les conseqüències poden ser diverses: no poder entendre com les persones socialitzades com a homes cis abusen del seu poder, hi ha professionals que menyspreen les persones agredides traient valor al seu relat i es pot caure en la revictimització”, lamenten.
Hi ha diverses maneres d’aplicar el feminisme a teràpia. Per una banda, sent conscient que existeix una societat patriarcal que afecta les persones socialitzades com a dones o persones no binàries. Per tant, sense obviar que, en funció del gènere que habitem, patirem més o menys opressions i estarem exposades a violències diferents, diferents intensitats i diferents graus.
Per altra banda, la psicologia feminista també assenyala molt les dinàmiques de poder existent en les relacions, i el rol del professional en teràpia és una d’elles. Hi ha tot un debat sobre quina és la posició del professional, com s’encara, com continuar donant autonomia i potestat a la persona en els seus processos.
No sé quantes de vosaltres que heu arribat fins aquí necessitareu anar a teràpia. No sé quantes hi anireu. Però sí que sé que si decidiu fer el pas i no us convenç, no connecteu o no esteu còmodes, hi ha altres opcions amb gent disposada a fer-ho el millor que sap.
