Despotisme colauista

En les planes finals de Sàpiens, l’historiador israelià Yuval Noah Harari interpreta el segle XX com a un període cruel de guerres de religió. Podria semblar una paradoxa, atès que precisament el segle passat és una època que, si més no a occident, es produeix una profunda descristianització. Tanmateix, Harari considera la guerra freda –l’enfrontament entre capitalisme i comunisme– com a un llarg conflicte, al més pur estil de la Guerra dels Trenta Anys, en què emparats en ideologies, assistíem a un cruel enfrontament entre dues cosmovisions en què la fe resultava més rellevant que el fet, i el fanatisme ideològic, una fórmula de sublimació d’aquest pensament fonamentat en creences, més que no pas en evidències.

De fet, ben aviat el comunisme (i també ho fa el seu antagonista, el neoliberalisme), fan servir mecanismes psicològics de les religions monoteistes per imposar la seva hegemonia. Exigeixen sacrificis per arribar a suposats paradisos, es caracteritzen per una visió totalitària de l’existència, s’abonen al sectarisme, esdevenen addictes al culte al líder o a l’ortodòxia, propicien una classe sacerdotal intermediària –el “partit” o els “tecnòcrates”– i destaquen per la més absoluta falta d’empatia. Alhora –i com no pot ser d’altra manera– aquestes religions ideològiques es caracteritzen per la inconsistència. Existeix una gran distància entre teoria i pràcica; promeses i realitats; expectatives i assoliments; intencions confessades i pulsions autocràtiques. Stalin defensava l’autodeterminació el 1913 i es va dedicar a esclafar la llibertat dels pobles en nom de la Revolució. Bona part de les revoltes al bloc de l’Est, com les que es van produir a l’Alemanya Oriental el 1953, les de Poznan a Polònia de 1956, o el sorgiment de  Solidarność el 1981 eren, en realitat, moviments clàssics de caràcter sindical en defensa de les millores de les condicions laborals i en contra de la carestia de la vida, no massa diferents de les que es produïen a occident. En altres paraules, que el comunisme va resultar ésser un frau, perquè no es tractava d’altra cosa d’un capitalisme on “podies criticar el teu director, i en canvi no podies ficar-te amb el govern, mentre que a occident podies blasmar el govern sense poder qüestionar qui et paga la nòmina” com resumia àcidament un acudit de la Txecoslovàquia dels anys noranta. Finalment, i una excel·lent reflexió de l’admirat Tony Judt, que fent una metàfora conscientment reduccionista, interpretava el fracàs del bloc oriental, perquè els comunistes eren bons fent autobusos, mentre que els capitalistes eren bons fent cotxes. En altres paraules, que qualsevol persona del món mundial busca principalment prosperitat material i seguretat econòmica, abans que qualsevol altre gran principi o abstracció.

Tota aquesta llarga introducció ha servit per relacionar el passat no tant recent amb l’evident fracàs del projecte d’Ada Colau a Barcelona. Construït amb material de reciclatge de les restes del naufragi comunista, alimentat per una merescuda reputació en el món de l’activisme social en el camp de l’habitatge, els gestos, les polítiques concretes, i sobretot les seves paraules han deixat al descobert les inconsistències del seu projecte, i la dimensió religiosa dels seus discursos i pràctiques. Ha fracassat estrepitosament en el seu tema principal i estrella, el tema de l’habitatge, incapaç d’aconseguir l’accés universal i a preu raonable als barcelonins –el repte escapa a les possibilitats de qualsevol alcalde, tret que declari la independència al més pur estil ciutat-estat i assumeixi la totalitat de les competències en la matèria i sigui capaç de fer creure a les elits especulatives– i ha sublimat aquest fail amb una delirant i erràtica política de mobilitat amb pretextos ecologistes. Les seves darreres declaracions, ara que per fi han decaigut la ignomínia dels peatges, de posar-hi un nou peatge per entrar i sortir de Barcelona denoten una completa absència d’empatia, un desconeixement absolut del país, una indiferència per la realitat i les necessitats de la gent i un instint de despotisme –en el seu cas, poc il·lustrat–. De la mateixa manera que els sacrificis imposats a la ciutadania durant les dictadures comunistes es feien en nom del paradís socialista que mai no arribaria, l’alcaldessa de la capital del país –per intervenció divina de Manuel Valls–, proposa ara continuar perpetuant el purgatori fiscal dels catalans amb la promesa d’assolir la “sostenibilitat”.

Com tot, la inconsistència del projecte dels comuns a la ciutat es fonamenta en les contradiccions entre obres i paraules. Mentre que s’ha declarat una croada contra el vehicle privat –com si els conductors fossin malignes burgesos delerosos de contaminar el planeta per pur caprici– el fet contrasta amb la tolerància respecte els creuers i el trànsit marítim de la ciutat, que multipliquen les emissions dels vehicles particulars. En aquest darrer punt, més val que no s’hi posi en contra dels vaixells, atès que si es declarés també una guerra santa contra el transport marítim, probablement els barcelonins podrien patir un desabastiment material i alimentari gravíssim, gairebé soviètic i es condemnaria Catalunya –que té un dels ports més importants de la Mediterrània– a una decadència econòmica imparable i a una irrellevància geoestratègica… en nom del paradís ecologista! A més, en la seva croada contra el cotxe, on pràcticament ha desaparegut la possibilitat d’aparcar de manera gratuïta o a preu raonable, també ha perjudicat a les butxaques més modestes, impedint l’accés a aquelles persones que no es poden permetre adquirir un cotxe nou de baixes emissions –o els models elèctrics, ara per ara, econòmicament aptes per a poc més del deu per cent de la població–. A tot això, zones verdes, blaves, recàrrecs, i sembla que, ara també peatges, constitueixen impostos indirectes –que paga igual el ric que el pobre– representen un cas clar de taxes discriminatòries que penalitzen les rendes més baixes, enfront dels impostos directes i progressius, on cada ciutadà participa de manera proporcional a la seva renda. De fet, la gent ja paga prou peatge a les zones blaves i verdes, cosa que també vulnera el principi jurídic de la doble imposició.

Hi ha també aquell element, present en bona part del discurs propi de l’esquerra caviar, del menyspreu a la Catalunya no metropolitana (és a dir, al 98% del Principat i al 60% de catalans) a qui sovint se’ns tracta com a bàrbars, i ja directament, per part d’alguns dels ideòlegs colauistes, com els habitants de Tractòria, als quals, malgrat les nostres aportacions econòmiques, polítiques, socials, acadèmiques, científiques o culturals, se’ns pretén col·locar un peatge com ja succeïa al món medieval –quan, a la pràctica, Barcelona era una mena de ciutat estat pràcticament independent, i imposaven un tribut discriminatori, via desagradable intervenció dels burots, a tothom qui volia entrar–. No està de més recordar que bona part de les revoltes urbanes de la Barcelona del segle XIX servien per protestar contra aquestes pràctiques tributàries i que, paral·lelament a l’aixecament de  barricades, no hi podia faltar la crema de les oficines dels odiats peatges. De fet, el propi concepte “peatge” és un fenomen vinculat  històricament al feudalisme.

- Publicitat -

Servidor de vostès, que té la sort de viure a Girona, ciutat relativament ben comunicada baixa sempre que pot en tren a Barcelona. Tanmateix, si vol anar al teatre, a sopar amb amics, un acte públic o a fer classe a la universitat a darrera hora, sap que no té altre remei que agafar el cotxe –el darrer tren surt a les 9:51–. Un professor universitari que visqui, per exemple, a Miravet, trigarà 3h i 10 minuts  en transport públic  (1h. 50 minuts en cotxe) i no podrà sortir més tard de les 19:47.  Podríem seguir… El transport públic no és una alternativa per a una part substancial de catalans que van a la capital a treballar, a un acte cultural, o simplement trobar-se amb els amics de la ciutat. Un peatge és una manera d’empobrir al català corrent, com hem patit en aquest darrer mig segle de manera discriminatòria en un espoli borbònicament feudal.

Fer-ho en nom de la sostenibilitat és com fer-ho en nom d’un paradís llunyà i inabastable. L’ecologisme, una causa noble que suscita el consens de la majoria del país, pot acabar essent odiat profundament per aquells que veuen empitjorar les seves vides perquè hi hagi gent que pensi que no hi ha vida intel·ligent més enllà del Llobregat i el Besós. Tot plegat, aquestes paraules de Colau, en el moment en què sembla que la capacitat adquisitiva dels catalans millorarà perquè les concessionàries deixin d’engruixir els seus actius, sembla una estúpida, insultant provocació.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca