Fa unes setmanes que el cantant C. Tangana conqueria el debat públic arran de la famosa imatge promocional del seu nou single. Un conjunt de dones primes, joves i amb postures impossibles somriuen a la càmera mentre ell, en el seu iot, lidera l’espectacle i marca una suposada diferència social.

Entrar a debatre sobre la moralitat d’aquesta imatge em sembla innecessari. El neoliberalisme avança a passes de gegant en la contaminació de l’opinió pública i molta gent ni se n’adona. Realment té sentit voler trobar una solució si ni tan sols sabem detectar, com a societat, quin és el problema?

El fals mite del capital eròtic

Entrar a valorar si aquestes dones estan allà perquè volen també és absurd. Evidentment que ningú les ha forçat a participar en la gravació i, probablement, totes estan contentes de col·laborar amb el cantant madrileny. La qüestió és la següent: per què s’està assumint que el capital eròtic és una forma d’empoderament que beneficia les dones? Tenir com a prioritat l’atenció al capital sexual és un sotmetiment voluntari, no només a les falses necessitats sexuals masculines, sinó també a un sistema patriarcal que ens vol submises.

Per què s’està assumint que el capital eròtic és una forma d’empoderament que beneficia les dones?

No m’agradaria posar-les a elles en el centre del debat. De fet, crec que és un error resultant del sistema patriarcal carregar de tota responsabilitat a artistes com Ester Expósito o Hiba Abouk. Primer, cap d’elles és una referent feminista perquè ser dona i definir-se com a feminista no et fa, automàticament, una icona del moviment. Segon, les actituds femenines, vulguem o no, estan impregnades de masclisme i la deconstrucció és una tasca àrdua i lenta. I aquesta deconstrucció encara es complica més en un sistema que ens diu que l’exposició pública del nostre cos és empoderant. Aplicant la famosa regla de la inversió, si tan empoderant és, per què no ho fan ells?

La sexualitat de les dones no pot ser validada en un sistema contaminat per la cultura masculina.

La sexualitat de les dones no pot ser validada en un sistema contaminat per la cultura masculina. Si volem fer art a través del nostre cos ens hem de reinventar, hem de trencar amb les normes de l’statu quo i protegir la sexualitat femenina de la possessió masculina. La diversitat de cossos, la naturalesa de l’anatomia femenina, històricament censurada, i la validació de la lletjor són bons exemples. Perquè sí, deixar de romantitzar la bellesa i reconèixer que es pot ser lletja també és un acte polític.

C. Tangana va dir que havia fet “un curs en feminisme” i, segurament, tenia raó. Ell ha après que el feminisme és un moviment amb la teoria debilitada i que l’exposició de dones exitoses comporta tant el suport com la crítica de l’opinió pública. Suficient, no?

Més enllà de C. Tangana…

Intentant aportar una reflexió més profunda voldria recordar que el sexisme a la indústria musical no sempre és tan evident. Si el cas de C. Tangana ha generat polèmica, imagineu què pot passar en altres situacions pròpies d’un sistema on predomina el patriarcat del consentiment?

L’altre dia comentava amb una amiga el nou àlbum de la cantant Lola Índigo i el seu single ‘La niña de la escuela’. Molts mitjans de comunicació la van definir com una cançó feminista i reivindicativa. No posaré en dubte que la seva música és reivindicativa i té un èxit merescut. Ara bé, no tot ha de ser feminisme i no tot s’ha de fer en nom del moviment.

Hi ha moltes vies efectives per ressaltar l’empoderament femení (tenint en compte que aquest és el propòsit de la cançó). Però cap d’elles passaria pels estereotips de gènere i l’exposició de cossos exclusivament normatius. Puntualitzant que l’empoderament no té perquè anar lligat a la bellesa física. I tu, com vols empoderar-te?