Falles fatxes fetes foc

Semblava que els valencians havíem deixat de martiritzar-nos i autoflagel·lar-nos. També semblava que el debat identitari i dels senyals d’identitat estava resolt, però alguns viuen obsessionats amb que tornem a tropessar amb la mateixa pedra. El debat a què volen sotmetre’ns enguany és si les falles són fatxes o no.

La seqüència és la següent. Part d’una generació renuncia als equips de futbol de la seua terra, del País Valencià. “Eren fatxes”. Després, renuncia als partits d’obediència valenciana perquè no són suficientment valencians i valencianistes i se’n va a Catalunya a viure. A continuació, critica el que li arriba de les Falles, des de la televisió i les xarxes socials.

“Estan plenes de fatxes!”, clamen contra el televisor els mateixos que abandonaren els seus equips, les seues associacions, els seus casals i les seues festes populars. “Mantenen una ofrena que es fa des del Franquisme!” Proclamen. “Mira la Vicepresidenta Oltra plorant amb la mare de Déu! Quina heretge!”, sentencien. El que semblen oblidar és que ella s’ha quedat ací, primer dirigint l’oposició a la dreta neoliberal i després lluitant des del Consell.

I hi ha qui, després d’haver abandonat la batalla cultural en el País Valencià critica la gent que la lliura perquè “no és suficient”. Consideres que no hi ha suficients Falles crítiques amb l’onada ultradretana i la casposa monarquia espanyola? Perfecte! Si el mestre va dir un dia que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, jo afig: I tota festa popular on no participem nosaltres serà feta contra nosaltres!!

Mónica Oltra és una heretge i ser d’esquerres és estar trist

Mónica Oltra és una heretge. En això estem tots d’acord. No contenta amb ser del València Club de Futbol (que és un equip fatxa!) i mostrar-lo orgullosa en les seues xarxes socials… També és fallera!! Practica el que alguns per ací denominen el “valencianisme de comboi”. Però… Què és el valencianisme de comboi? El valencianisme que aspira a representar al Poble valencià, que ix al carrer i que participa de les nostres festes populars, malgrat les contradiccions.

I és que… Mentre reivindica un Estat laic plora quan participa en l’ofrena per portar flors a la Mare de Déu. Per favor, quina deshonra per a l’esquerra. Perquè, ja està clar, la gent d’esquerres no pot ser catòlica malgrat els Evangelis ens ensenyen a compartir amb l’Altre. I tampoc no pot participar de les festes populars. Dona igual el que autors com Octavio Paz o Guillermo Colomer (recomane molt la seua peça “El país de la festa” en l’últim número de la Lletraferit) hagen dit al respecte de la seua importància i de la participació transversal de tots els sectors socials.

En resum, el que és verdaderament d’esquerres és la comoditat del sofà i fer la revolució en Twitter. L’esquerra no ha de poder tindre contraccions: ha de deixar de sentir, de patir, d’estimar i de tindre alegria. Ser d’esquerres, en definitiva, és viure en un estat de shock, assumir que el món és una merda, que no es pot transformar des de les institucions, que els canvis polítics són residuals i que la voluntat i els anhels del nostre Poble ens importen un pito.

El Poble valencià i les festes populars

Un dels principals problemes pels quals aquestos sectors d’esquerra de què parle mai guanyaran ni tindran una incidència real en la societat és el seu despreci pel seu propi Poble. I és que, els Pobles no són subjectes polítics fixes. Els Pobles són grups heterogenis en constant evolució. En qualsevol Poble hi ha pensaments masclistes, reaccionaris o conductes que no compartim. Pensaments que es canvien amb molta faena i pedagogia, com fan Miquel Ramos i tantíssimes altres.

Ara, allò que tinc ben clar és que un Poble es transforma deixant de mirar als teus conciutadans amb la superioritat moral de creure’t millor que ells. Perquè tu seràs el més europeu i llegit del món, però en ells sols despertaràs el seu odi i el seu rebuig. Clar que hi ha Falles plenes de gent de dretes! Si vas abandonar el teu Poble i te’n vas anar insultant els fallers. Si vius atemorit per no caure en cap contradicció, potser tindràs la consciència tranquil·la, però poc més.

La veritat és que tot això em recorda molt a El ciudadano ilustreuna pel·li argentina d’un escriptor que marxa a Barcelona i es fa famós escrivint novel·les que caricaturitzaven la gent del seu Poble de l’interior de l’Argentina: el fictici Salas. Després de guanyar el Premi Nobel de Literatura, rep una invitació per tornar al seu poble per arreplegar un premi i es troba amb la còlera de tots aquells als qui havia convertit en caricatures. Era, verdaderament, un ciudadano ilustre?

Una recepta contra l’apatia i la desmobilització

Deia el pensador Arturo Jauretche que “l’art dels nostres enemics és desmoralitzar i entristir als Pobles. Els Pobles deprimits no vencen. I, per això, venim a combatre pel país alegrement. Res gran pot fer-se des de la tristesa”. I ahí és on volia anar. Exactament ahí. L’actitud destructiva que molts valencianistes tenen a esquerra i dreta és una actitud que va contra els propis interessos del nostre Poble.

Demostrar que no podem transformar les nostres festes populars, que no podem millorar col·lectivament el nostre país i no podem fer d’ell una pàtria més amable, més acollidora i més oberta és una derrota. Ho voreu a diari, perquè els grans poders mediàtics de Madrid i els seus braços valencians faran tots els possibles per aconseguir que ens resignem. Faran tots els possibles perquè, en definitiva, la resignació i la por aconseguisquen véncer l’esperança i l’amor cap a un Poble treballador, alegre i lluitador com s’han parit ben pocs.

Ho diuen els Auxili en una cançó i no podien dir més i millor en tan poc de temps. Hui la liem es converteix en un verdader himne per transformar la nostra festa, “un tresor per recuperar”. Front una festa de cobdícia, d’esquenes a la festa de la comarca del costat i que exclou a sectors de la societat, la festa com a actiu fonamental per una societat valenciana més vertebrada i unida. Falles, Fogueres, Gaiates, Moros i Cristians i tot un país per construir. “Que la barca és nostra, ningú l’enfonsa. Portem el foc de la foguera i la cinta per al ball. Escolta: els dimonis hem tornat!”.

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca