Un despertar cruel

Recuperem aquesta sèrie d’articles on reflexionem sobre el Barça i ho fem quatre mesos després del darrer escrit, que va caure prop de la diada de sant Jordi. En aquell moment ens vam acomiadar amb el propòsit d’anar-nos-en de vacances amb dos títols a la butxaca (campions d’Espanya i de Lliga) i amb la renovació de Messi confirmada, alhora que ens mostràvem confiats en que això succeís. El cruel despertar d’aquesta nova temporada ens mostra una Lliga perduda de manera miserable quan tot estava a favor i els rivals s’entestaven a fallar i, per sobre de tot, amb Lionel Messi vestit amb la samarreta del comunament odiat París Saint Germain, aquell club artificial que serveix per canalitzar part dels excedents financers ingents d’una dictadura del Golf Pèrsic.

Per aquests motius i per molts d’altres la temporada es presenta realment aspre per als seguidors culers, amb un risc de desafecció molt considerable davant la manca de perspectives i la incapacitat de generar il·lusió per part del club. Serà temps per constatar un cop més la incapacitat de Ronald Koeman per gestionar partits i l’escassa qualitat de plantilla que s’ha anat sedimentant les darreres temporades. Per sort, sobre la foto finish els culers s’estalviaran la dolorosa imatge de Griezmann pasturant per la gespa sense direcció definida i també l’amenaça de veure el brasiler Coutinho vestint el número deu a la samarreta. Però vaja, hi ha un bon grapat de motius més que raonables per deixar de desplaçar-se a l’Estadi i per donar-se de baixa de les plataformes de pagament. Amb tot, no és la part esportiva la que més ha de preocupar als stakeholders barcelonistes, sinó que és la situació patrimonial la que col·loca els blaugrana sobre el filferro del funàmbul fent equilibris per no caure en la fallida tècnica. Sobre els números del Barça se n’ha parlat a bastament en tots els mitjans, especialment des de la darrera roda de premsa del president Laporta, però no està de més fer un últim recordatori per als qui encara no ho han entès i demanen fitxatges de prestigi. La bomba de rellotgeria que va activar l’anterior màxim dirigent de l’entitat, el funest Josep Maria Bartomeu, no serà pas fàcil de desactivar i provocarà que el club visqui encara uns anys fent tentines per sobreviure, embriagats de deute, de manera que només des de posicions d’ingenuïtat recobertes amb una capa d’ignorància es pot esperar que els blaugrana facin dispendis a la recerca de l’estrella del moment. Val a dir, però, que l’actual president no va ajudar gaire a obrir els ulls als aficionats quan ja passades les eleccions encara defensava certa possibilitat de fitxar el noruec nascut a Anglaterra Erling Haaland.

Com dèiem, la parcel·la esportiva no és especialment preocupant, més que res perquè és difícil empitjorar la performance del darrer any: tercers en una Lliga on competeixen tres equips i eliminats a vuitens de final de la Copa d’Europa. De fet, en temporades anteriors a la competició europea trobem ferides doloroses com un 8-2 contra el FC Bayern o un 4-0 contra el Liverpool FC, de manera que seria molt meritori fer ridículs més cridaners que aquests que ja hem viscut i patit.

Recuperem l’assumpte de la sortida de Messi que hem esmentat un línies enrere, per fer referència a cert debat que s’ha obert a la ciutat arran de la sobtada evaporació de l’astre argentí. Dins dels homenatges que s’han proposat per honorar el millor jugador de la història del club, algunes veus -no poques- han parlat de batejar l’Estadi amb el nom de Lionel Messi; seria una bona iniciativa si no fos perquè en justícia el coliseu blaugrana hauria de dur per nom Estadi Joan Gamper, que era el nom triat per l’entitat quan s’estava edificant el Camp Nou i que va ser bandejat per les autoritats franquistes. Tan assumit estava que aquesta seria la denominació, que alguns diaris catalans es referien a l’Estadi com Joan Gamper encara anys després de la seva posada en funcionament. Com que les persones encarregades de dirigir el club blaugrana acostumen a tenir ben poca idea de la història del club -i nul interès per aprendre’n- aquesta iniciativa mai s’ha posat sobre la taula, i el que ens trobem és amb una ciutat esportiva amb el nom del fundador, que hauria de perdre aquesta denominació si finalment l’Estadi gran és rebatejat. En tot cas, un problema menor. I per Messi? Per Messi el que calgui, com si volen dedicar-li una estàtua rèplica d’ell de 672 peus d’altura.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca