Mai no s’ha vist uns polítics tan tristos. D’aquí a dos dilluns es reunirà per primera vegada la taula que els uns, els de Madrid, anomenen de diàleg i els altres, els de Barcelona, de negociació. Aquesta ja és la primera batalla. Posar-li nom a la cosa. L’Estat se sent victoriós després de la derrota de 2017. No n’hi ha per menys: ha aconseguit aturar la primera andanada independentista amb la presó i l’exili de dirigents i activistes, i alhora vol clavar més endins el ganivet que agreugi la divisió entre els partits sobiranistes. S’ha imposat taula de diàleg, que és la interpretació light que el PSOE ha fet del que va pactar amb Esquerra. Els entesos en comunicació política asseguren que la política és fonamentalment relat —l’anomenen storytelling—, o sigui un discurs que interpreta la realitat segons la percep cadascú. Sense una narrativa que tradueixi l’imaginari dels actors, dels contendents, la política seria una mena de prosa burocràtica de les accions d’uns gestors, més o menys aplicats, que no tindrien història. Construir un relat polític, doncs, és el primer que es fa per guanyar una batalla política. Si les converses de Madrid tan sols es poden defensar des de Catalunya amb l’argument que representen el “reconeixement de l’existència d’un conflicte polític”, malament rai. És posar-hi més pas que formatge.  

Per resoldre un conflicte de les proporcions com el que s’ha viscut a Catalunya durant la dècada sobiranista, cap de les dues parts pot sentir-se vençuda abans de començar. El problema de la trobada entre els governs de Madrid i Barcelona del pròxim dia 13 o 15 és aquest. No hi ha acord sobre què s’hi vol anar a debatre. El PSOE i Unides Podem volen imposar el frame —un altre anglicisme imposat per la comunicació política—, de la trobada i per això insisteixen que només s’hi discutirà allò que estigui dins els límits de la Constitució. En política, l’enquadrament, el frame, serveix per prescindir dels detalls de poc interès, com quan s’enquadra una fotografia. Es tracta de perfilar les metadades polítiques perquè impacten sobre la gent i de millorar el poder persuasiu de la proposta de cada opció. Per això l’unionisme defensa parlar a la taula de la Constitució i el sobiranisme, en canvi, de l’autodeterminació i l’amnistia. Com que el PSOE es nega a acceptar que la taula pactada amb els republicans per fer president Pedro Sánchez pugui servir per negociar res, el seu primer objectiu és guanyar la batalla mediàtica. Emmarcar-la i circumscriure-la a un conflicte entre catalans i no pas entre Catalunya i l’Estat. Molts mitjans de comunicació catalans han comprat als socialistes bona part del seu relat, per bé que les sortides de to de Salvador Illa no els ajudin gaire. Cap mitjà català mínimament solvent pot acceptar, sense ruboritzar-se, que no sigui “una exageració” de debò que el líder de l’oposició digui que els últims deu anys “han estat els pitjors d’aquests darrers tres-cents de la història de Catalunya”. Una afirmació com aquesta és pròpia d’un dirigent de Vox i no pas d’algú que milita en el partit hereu de Manuel Serra i Moret, Jordi Arquer, Pep Jai, Enric Adroher Gironella, Marta Mata, Joan Reventós, Luis Fuertes, Maria Aurèlia Capmany, Carlos Cigarrán, Ernest Lluch, Ramón Fernández Jurado o els germans Maragall. La incontinència destrossa la raó; els abusos de la història obren la porta al revisionisme franquista. Qui no comprèn el passat està condemnat a repetir-lo.

Si s’hagués adoptat el mètode clàssic de resolució de conflictes, que es basa a recórrer a un tercer participant —diguem-ne neutral— que facilita l’entesa, voldria dir que el sobiranisme català partia amb avantatge davant del diàleg proposat. Llavors sí que hi hauria hagut un reconeixement polític del conflicte. Ja no es tractaria d’anar a Madrid a fer petar la xerrada una estona i després fer-se una fotografia de família amb cara de circumstàncies. Seria el reconeixement sincer del conflicte. A dues setmanes perquè tingui lloc la primera trobada, la incertesa és màxima. Inclús a hores d’ara encara no se sap si hi participarà el president del govern espanyol, ni quina és l’agenda de la trobada. Dialogar o negociar, aquest és el dilema. El PSOE es va avenir a la taula de diàleg perquè era una exigència dels republicans per a la investidura. Pura tàctica, la mateixa que va servir per indultar els nou presos de l’1-O i així evitar la derrota judicial a Europa. El gran problema, però, són els exiliats, perquè molesten a tothom, i ningú sap si també seran motiu de debat a la taula. De moment, Pedro Sánchez ja ha incomplert el primer compromís: reformar el Codi Penal per reinterpretar els delictes de sedició i rebel·lió.

Els republicans amenacen ara el PSOE amb paraules gruixudes. “Tot saltarà pels aires” va declarar fa uns dies el president Pere Aragonès, si els socialistes no s’ajusten a l’acord d’investidura pactat amb ells per activar la negociació. Així doncs, si el president espanyol no fa realitat el seu compromís de resoldre el conflicte polític, que no expliquen com ni amb quant de temps, l’amenaça és que els republicans li retiraran el suport parlamentari per fer-lo caure. Tota amenaça, perquè sigui efectiva, ha de ser creïble, sobretot quan els que la profereixen afirmen al mateix temps que se senten “una mica sols tirant endavant l’aposta per la normalització política”. El subratllat és meu, però faig la remarca perquè vostès s’adonin que l’amenaça és pólvora sense fum. És difícil normalitzar res si no saps si dialogaràs o negociaràs sobre una sortida política. De moment, l’Estat ha aconseguit que la via del diàleg —en diuen així fins i tot els republicans— soni a rendició de l’independentisme. Sort n’hi ha que la triple dreta diu tot el contrari.