Quan pensem en literatura nòrdica tendim a relacionar-la amb un estil narratiu fred, concís i ple de matisos que inquieten. No és que en sigui una experta, ja que precisament aquesta és una de les meves llacunes lectores, però altres llibres, com ara Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgård (Les Hores, 2021), ja m’han fet despertar aquestes sensacions. Amb l’arribada de Nits Blanques, l’editorial encapçalada per Mònica Batet, ho tenim més fàcil per posar-nos al dia de la literatura nòrdica i comprovar que aquestes característiques són bastant certes. Ja són quatre els llibres que ha traduït al català, entre els quals Nusos, els relats de Gunnhild Øyehaug escrits en nynorsk —forma minoritària del noruec— i que, a banda de tots aquests trets, en reuneixen molts d’altres dignes de ser comentats.
El que em va portar a interessar-me per l’autora noruega va ser un dels contes que Paper de Vidre va publicar de forma inèdita. Es tracta de «Blanchot passa sota un pont», protagonitzat per l’escriptor Maurice Blanchot acompanyat de Julio Cortázar i el compositor Arvo Pärt en un escenari del tot imaginari i amb un toc surrealista, elements que s’aniran repetint al llarg de tot el recull. Aquestes no són les úniques personalitats del món de la cultura que reviuen gràcies a Øyehaug: la Mona Lisa, Roland Barthes o Sylvia Plath també hi deixen empremta.
Nusos m’ha acompanyat gairebé tot el mes d’agost. És un llibre per anar llegint de manera dosificada, perquè cada conte té un sentit molt diferent de l’anterior i és necessari donar-los un respir i una distància per no barrejar emocions. Ara bé, tots tenen un tret característic en comú: l’originalitat i l’estranyesa, sobretot pel que fa al contingut i la trama. Algunes històries parteixen d’una situació del tot quotidiana que va agafant forma fins a caure en l’absurditat, com ara «Bonic i suau» o «Coacció». D’altres tenen com a punt de partida l’impossible. Estic pensant en «Nuset», un relat protagonitzat per una mare i un fill lligats eternament pel cordó umbilical i que regala un neguit i desconcert difícils d’explicar. També hi trobarem desenllaços amb girs inesperats («Trapezi», brillant!) o alguns que inclús es relacionen entre si i et deixen sense aire i amb una sensació de buidor («Enlairar-se, aterrar» i «Aire» o «De dos en dos» i «Deal»).
Tots aquests són bons exemples de relats molt ben construïts. Possiblement, els que més m’han atrapat i he gaudit, ja que tenen una trama ben definida i segueixen un patró més clàssic quant al desenvolupament dels fets. M’emporto un bon record, també, de contes més breus, pràcticament d’una sola pàgina i que són més aviat descriptius: «Ai, la vida!» —amb una picada d’ullet a Adam i Eva— o «El cérvol a la vorada del bosc». En canvi, no he sabut connectar tant amb «Transcendir», «Una família sencera desapareix» o «L’objecte adquireix un lloc enlairat en el discurs», potser perquè no segueixen una estructura narrativa tan marcada i la confusió que m’han generat no m’ha permès desxifrar-ne el missatge —si és que n’hi ha. És una experiència semblant a la que vaig tenir llegint Restes de carnaval, de Clarice Lispector (Comanegra, 2020) i, de fet, això no fa més que confirmar-me que el conte és un gènere per tornar-hi i que aquest retorn, moltes vegades, és allò que necessitàvem per encaixar totes les peces del puzle.
Després d’aquest passeig per l’art d’escriure d’Øyehaug puc afirmar que sí, que Jordi Nopca té raó quan en el pròleg comenta que la seva és una «literatura nerviosa i directa, d’una estranya lleugeresa». Carregada de símbols i elements inquietants i desconcertants, l’escriptora ens fa una proposta ben interessant a través de contes que exploren multitud de temes i capes vitals, com ara l’amor, la incertesa, les renúncies, els lligams familiars o el desastre. Fins i tot, també, allò sobrenatural. I ho fa amb un punt de mala llet i ironia, la justa i necessària per adonar-nos que «les frases més senzilles et toquen la fibra i et quedes descol·locada».
Atreviu-vos amb Øyehaug. No llegireu res semblant.