eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La pandèmia que ha mostrat una Catalunya autoritària

    Des de la irrupció inesperada del Covid, les institucions catalanes van reaccionar ràpidament amb un gran rigor i una aposta decidida per les restriccions. Recordem l’aïllament d’Igualada i la suspensió del curs acadèmic durant els primers dies, mesures d’excepcionalitat que, atesa la incertesa inicial i la crua realitat de lluitar contra un enemic invisible que matava centenars de persones cada dia, comptaven amb el suport ciutadà. Tanmateix, ha passat un any i mig i la situació ha evolucionat, en termes generals, i malgrat les diverses onades, de manera positiva. La ciència ha anat fent la seva feina, i l’aparició dels vaccins ha permès millorar ostensiblement les perspectives. Tanmateix, el poder polític, especialment quan prové de dècades de polítiques nocives per a les majories socials, es troba massa insegur i vulnerable, en un context d’irritació ciutadana, i a diversos països, i en especial al nostre, manté i incrementa el tarannà autoritari inicial. Una vegada s’han acostumat a restringir els moviments de les persones, o els han obligat a prendre determinades mesures no sempre lògiques (com la mascareta a l’exterior o el toc de queda nocturn), resulta massa difícil canviar. Una dita popular anglesa explica que “quan tens forma de martell”, tots els problemes se’t presenten en forma de claus”, i ens mantenim en aquesta dinàmica malgrat que les circumstàncies hagin canviat.

    És cert. Venim d’una cinquena onada, potser inesperada, que ha atacat en especial aquells col·lectius no vaccinats, els més joves, amb una variant que s’encomana amb gran facilitat, encara que, en principi menys letal que les primeres. Uns joves que ho han passat especialment malament a causa d’unes restriccions molt pensades per a ells i que sovint han estat la diana de les culpabilitzacions. És cert que potser esdeveniments com el Canet Rock no s’haurien d’haver celebrat, tanmateix, és ingenu creure que als adolescents, als quals se’ls hi ha tallat la seva vida social, i a qui s’exigeix que exposin la seva salut en aules minúscules, o que agafin un transport públic sense distància possible, se’ls convenceria perquè no es trobessin amb els seus col·legues de les altres bombolles. També és cert que en aquesta darrera onada, els casos més greus s’han produït especialment entre aquelles persones que, per circumstàncies diverses, no han pogut o no han volgut vaccinar-se.

    La vaccinació, de fet, ha anat relativament bé. En comparació amb altres països, el percentatge de persones vaccinades és relativament elevat. Qualsevol persona que hem passat pel procés veurà que, malgrat les dificultats per aconseguir cita, el procediment ha estat altament eficient, sobretot a causa de la competència dels professionals sanitaris i especialistes en logística. Per sort, al nostre país hi ha un escàs nombre de negacionistes. Tot plegat s’ha traduït en una reducció dràstica de la mortalitat o dels pacients amb complicacions. D’altra banda, el grau de compliment de les mesures sanitàries, a títol individual, es podria considerar com a satisfactori. Les estadístiques són a l’abast de tothom i per tant veurà que Catalunya no ho ha fet millor o pitjor que altres països del nostre entorn. La percepció de tot plegat, per contra, ha estat molt diferent. En una desgràcia com aquesta, la gent tendeix a mirar-se massa el melic, potser perquè les víctimes més pròximes capten millor l’atenció de les de països allunyats. Hi ha hagut moments en què tot semblava una catàstrofe. Tanmateix, cada onada sobtada no ha succeït perquè ho haguem fet millor o pitjor, sinó perquè el virus és capriciós, i aquells que semblaven fer-ho bé, passen en pocs dies a tenir una situació catòtica, i aquells països en què les coses anaven fatal, milloren sense raons objectives aparents. L’aritmètica, les xifres són allà i ens haurien de servir per carregar-nos les pròpies creences i prejudicis.

    Per contra, això que ens ha diferenciat, és l’actitud amb què les autoritats i la ciutadania han fet front a les situacions d’urgència. Aquí s’ha apostat per prohibir, restringir, criticar i multar, mentre que en altres països que s’ha optat per aconsellar, no restringir, i tractar de seguir amb normalitat, els resultats no han estat massa diferents. A tall d’exemple, a Suècia, on la mascareta mai no ha estat obligatòria, o a Dinamarca, on no existeix el toc de queda (i sí certa afició a beure massa els caps de setmana), tenen 1.414 i 440 morts per milió respectivament. A Catalunya, aquesta xifra, malgrat les prohibicions, restriccions i obligatorietats de mascaretes, se situa aquesta setmana en 1.965, molt semblant al Regne Unit (1.976) on es va assajar la immunitat de ramat (encara que amb suspensions intermitents del curs escolar). Les jugadores del Barça van al·lucinar quan, a l’aeroport de Goteborg, on havien de jugar la final de la Champions femenina, la policia de la duana els va advertir que no portessin mascareta, ni tan sols en espai tancats, perquè la gent del voltant es pensarien que estarien malaltes. La parlamentària de Junts per Catalunya Aurora Madaula, acaba de passar uns dies convidada pel Parlament Danès on l’absència de mascareta és la norma habitual, també al Parlament, espais tancats, escoles i instituts (sembla que, en canvi, sí demanen certificat de vaccionació o PCR negatiu). Suècia, Dinamarca, Regne Unit, amb les seves virtuts i els seus defectes, són societats liberals en què la llibertat de l’individu és sagrada i es considera una agressió que una administració s’immisceixi en les seves vides.

    Per contra, a Catalunya s’ha prohibit per damunt les pròpies possibilitats i s’ha culpabilitzat de tota desgràcia el ciutadà “negligent”. Aquesta culpabilització s’ha centrat molt especialment contra els més joves. S’ha instaurat també la figura del “policia de balcó” (i la seva versió digital, el “policia de twitter”) on una encaixada de mans, seure plegats en uns bancs, anar en colla a la platja o a la muntanya s’ha presentat com a un crim de lesa humanitat. Ben segur, aquesta actitud inquisitorial ve motivada per l’actuació irresponsable d’uns mitjans de comunicació que han fet de la catàstrofe i el sensacionalisme una mena de droga dura i addictiva amb què alimentar la por, el neguit i les emocions negatives d’una part substancial de la societat, sobretot aquella a qui les administracions públiques, en l’era pre-pandèmia, va deixar a l’estacada quan hi havia greus problemes socials i econòmics. En altres paraules, de tot plegat, d’aquesta experiència, a diferència del bonisme coach de llibre d’autoajuda, no hem sortit més forts, sinó ens hem convertit en una societat més insegura i, per tant, més autoritària. En el cas concret de Catalunya, després de la decepció per la inconsistència d’uns polítics independentistes que es passen dies i nits acotant el cap, la cosa encara és més greu, perquè en comptes de liderar per tenir més llibertats, interioritzen el seu autoritarisme i enviant tones d’obediència més avall.

    És galdós que els tocs de queda s’aixequin aquests dies, quan ja s’han acabat les vacances, enviant el missatge que la vida és anar de la feina a casa i de casa a la feina, i que si cal sacrificar alguna cosa és l’oci i el plaer. Servidor de vostès, que confessa que no li agrada beure, i no suporta les multituds, pot arribar a entendre el sentit de les entrompades col·lectives d’aquestes darreres setmanes. No deixen de ser actes de resistència antipolítica, una mena de reacció espontània contra aquest insofrible puritanisme. Cert que aquests actes multitudinaris, que acaben sovint en desordres (tampoc massa diferents dels que succeïen en dècades passades, i protagonitzades per boomers com jo), no aporten absolutament res i tenen un punt de desagradable. Tanmateix, aquelles persones que han interioritzat l’autoritarisme de les autoritats, no en són conscients del ridícul que fan. Exigeixen encara més prohibicions (quan no es pot prohibir allò que ja està prohibit, car ja des del segle passat no es pot beure alcohol a la via pública), davant la impossibilitat de comprendre i assumir la complexitat del món i l’ànima humana. Prohibir, prohibir i prohibir. No està de més recordar que l’any passat, tot just quan la pandèmia era a punt d’expandir-se, es va passar el centenari de la Llei Seca als Estats Units (gener del 1920), amb uns efectes devastadors, i propiciant que el remei fos pitjor que la malaltia. Com pot estar passant ara mateix.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca