Som a punt de tancar el mercat d’estiu i, pel que fa al Barça, el més calent ha quedat a l’aigüera. Per aquestes incomprensibles pulsions del futbol, malgrat la crisi del covid, tothom esperarà a última hora per a moure peça i fitxar allò que no li ha donat la gana obtenir en el llarg període estival. En hores i contra-rellotge buscaran el que han estat incapaços de planificar durant mesos. Una altra mostra de les bajanades que el món del futbol fa passar per meravellosa característica distintiva. A Can Barça, amb el romanço de la primera aturada de seleccions, arriben quinze llarg dies dedicats a rumiar qui s’emportarà el premi a boc expiatori de les previsibles frustracions. Hi ha dos aspirants a traure càrrec amb nota. El primer, als despatxos. A Mateu Alemany el precedia un cert prestigi com a gestor de plantilles i home amb ull clínic per a negociar amb garanties. Molt lligat haurà estat l’home de mans i peus quan la seva estrena en situació prou complicada ha passat del tot desapercebuda. Malgrat conèixer el nul marge de maniobra heretat, d’Alemany no n’hem sabut gaire, vençut i resignat com s’ha sentit davant jugadors i representants amb ganes d’esgotar els magnífics contractes regalats pels gestors precedents. En tot cas, alguna rebaixa de vaca sagrada aconseguida més per pressió popular i concessió populista de l’afectat que per mà esquerra de qui mana a l’àrea esportiva. Tractant-se d’una estrena complicada, no s’ha lluit gaire si és que buscava opcions imaginatives que desfessin un nus gordià pràcticament impossible de resoldre. O sigui, en exemple gràfic, menja’t Umtiti amb patates. Malgrat ningú no en parli, tanta inacció suposa una taca al currículum del peix gros, teòrica mà dreta d’en Laporta. No val l’argument que l’herència és enverinada, que això ja ho sabem. El resum del treball realitzat en els darrers mesos resulta frustrant, gairebé tan estèril com inapreciable. No han trobat sortides. No n’hi havien? La gràcia de l’afer consistia en buscar-les.

I en el capítol de preguntes retòriques de les que cada dia genera aquest sant club, la primera i decisiva: És Koeman l’home indicat per a traure tot el suc possible de tan condicionada plantilla? Aquesta serà qüestió capital en imminents temps de castanyes i torrons. Segons siguin els resultats, difícil tindrà menjar-los i encetarem una crisi de respectables dimensions. Entre els arguments de la defensa figuraran que l’holandès és home de club, que dona oportunitats als joves i els promociona, que destaca en rodes de premsa gràcies a una franquesa capaç de connectar amb l’aficionat i que s’estima innegablement l’entitat. Ja no cola apel·lar a la seva condició de mite des de Wembley, que la seva eficiència a la banqueta no guarda res a veure amb tan llegendari, perenne record. Si se l’assenyala és per la seva dubtosa capacitat quan toca moure peces en directe sobre el tauler i corregir escenaris de joc, carència cada cop més evident. Quan comenci el xàfec, veurem com surten defensors de sota les pedres que el voldrien eternitzar a la banqueta. No tant per capacitat, no ens enganyem, sinó per voluntat de desgastar i fastiguejar Laporta amb l’excusa de defensar l’amic neerlandès. Amb la incerta continuïtat de Koeman i la poca confiança que li ha demostrat públicament la directiva, l’oposició gaudirà d’una daurada oportunitat per a furgar en la caixa dels trons. Semblarà un pronòstic desenganyat, però el planeta blaugrana és així i el mister resulta sempre la baula feble, l’escut, el coll a tallar quan venen mal dades i el personal reclama sang. Altra cosa és decidir si en l’estat comatós del Barça com a institució sembli just o no fer pagar el gust i les ganes de la immensa crisi a l’entrenador, però en aquestes estarem d’aquí un parell de frustracions més. En clau culer, tot és tan previsible com les portades de la premsa esportiva.

Afegitó final, malgrat hagin passat uns dies: Cobrar percentatge i felicitar-se pel traspàs de Cucurella a una mitjania anglesa només demostra on és ara el Barça, on és ara la LFP en relació a la Premier, la injustícia comesa amb un lateral que podria estar disputant-li el lloc a Alba i com de malament s’han fet les coses per arribar a paradoxes d’aquest nivell. A la Lliga i al club.