eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Talibans i altres espècies invasores

    Malauradament, la victòria militar dels talibans no ha estat cap sorpresa. L’ensorrament de la feble legalitat afganesa ha estat, en tot cas, més ràpid del previst, i en aquest dramàtic espectacle, més enllà de les tragèdies humanes, una de les conseqüències es l’exhibició, per part d’occident, d’una perillosa vulnerabilitat geopolítica, i molt especialment una crisi en la psicologia col·lectiva de primer ordre.

    La guerra freda es va tancar en fals. Enfonsat el sistema comunista més pels defectes de la seva classe seva dirigent que per les virtuts del capitalisme, el món occidental, malgrat l’empat de Corea (1953), i derrotes a la Xina (1949), Cuba (1959) o Vietnam (1974) va cantar una victòria que no ho era, i mitjançant el pamflet de Francis Fukuyama la fi de la història atribuïa el seu èxit a la superioritat del model de democràcia liberal i l’economia de mercat. El temps i una mirada crítica del present ens demostren que aquestes premisses eren mentida. Per contra, un altre contemporani de Fukuyama, el politòleg Samuel P. Huntington, la va encertar més quan, a principis dels noranta, va redactar el seu article (i posterior llibre) sobre el xoc de civilitzacions, on preveia que els conflictes mundials, a diferència de la guerra freda, no tindrien a veure amb qüestions ideològiques, sinó amb les religioses, especialment amb un Islam que ressorgia com a reacció refractària a la modernitat.

    Faríem bé de rellegir Huntington (malgrat les seves exageracions i el seu tarannà excessivament categòric), així com també Robert D. Kaplan, gran coneixedor de la política internacional i les febleses d’occident, que ja fa temps que alerten del seu retrocés en base a un model cada vegada més contradictori. De fet, constatem que conjugar democràcia amb les desigualtats derivades d’una economia desregulada no és massa compatible; que les societats occidentals es troben cada vegada més dividides i fragmentades –de vegades, per qüestions absurdament irrellevants–, que el pacte social que va permetre cohesionar societats dividides ha estat trinxat pel neoliberalisme, i que ens trobem amb una dreta egocèntrica, insaciable i insensible, acompanyada d’una esquerra histriònica, sense rumb, ni criteri, ni capacitat d’arbitrar prioritats. És en aquest context preocupant que hem de llegir la derrota davant la barbàrie tribal dels talibans i l’obscurantisme del fanatisme religiós.

    En aquests primers dies de control talibà, ja hem assistit als primers intents de blanquejament d’aquesta autocràcia religiosa. A diferència de fa un quart de segle, quan eren grups armats locals de caràcter tribal, avui, si més no els seus dirigents més visibles, alguns dels quals han estudiat a universitats qatarianes, parlen idiomes i tenen idees més precises sobre el que són les relacions internacionals i les polítiques de comunicació, han tractat de confondre l’opinió pública. Les seves promeses de felicitat mitjançant la xaria –fins i tot, certa voluntat de no permetre visualitzar determinats excessos– els ha permès alguns lapsus freudians ben interessants. Han explicat que la seva voluntat és crear una societat modernitzada d’acord amb els patrons polítics i religiosos d’Aràbia Saudita, l’influent Qatar i altres petromonarquies del Golf Pèrsic. És una estratègia brillant. Els dirigents talibans saben que, si no volen ésser envaïts de nou, a banda d’establir aliances tàcites amb potències rivals com ara la Xina o Rússia, cal imitar els seus padrins internacionals (especialment el Paquistan paixtu i una Aràbia Saudita que l’ha fornit amb armes, vitualles, instructors militars i suport diplomàtic). Emmirallar-se en aquestes teocràcies és com contractar una assegurança de vida. Des d’un punt diplomàtic, són règims dictatorials emblanquinats per occident en base a la seva desproporcionada capacitat d’influir en la política internacional. Primer, mitjançant el poder que suposava disposar de les principals reserves de petroli mundials. Després, tenint en compte que aquesta posició de privilegi sembla tenir data de caducitat, fent servir els bilions de petrodòlars en una política diplomàtica agressiva de control dels mercats financers, ocupació d’espais estratègics i de compra de voluntats. Ho hem vist aquest mes amb el fitxatge de Messi. Ho hem vist amb un mundial de Qatar on la corrupció ha estat omnipresent (i no hi ha hagut pràcticament cap conseqüència). De fet, les inversions en base a grans grups de fons (més que voltors, falcons) podria propiciar que determinades maniobres podrien desestabilitzar les finances d’un occident que ja sap què és patir una crisi financera aguda a causa del seu fonamentalisme neoliberal.

    - Publicitat -

    És normal que el règim talibà demani protecció a Aràbia Saudita. En certa mesura, els talibans (amb permís del Paquistan) són el seu producte. L’estratègia feta servir per la monarquia absoluta dels Saud (amb amics íntims com la monarquia espanyola) és la que s’ha fet servir arreu del món al llarg de les darreres dècades: expandir el wahabisme, sovint subvencionant imams ultres als suburbis europeus, sovint apadrinant i finançant grups guerrillers com Boko Haram, Estat Islàmic o Al Qaida (amb un Ben Laden d’Aràbia Saudita, teòricament fugit, a la pràctica protegit) i altres franquícies que tenen com a objecte estendre l’islam tot imitant el procés que va impulsar a expandir-se espectacularment entre el segle VII i VIII, i posteriorment, mercè als otomans, entre els segles XIII-XVII (a banda de les invasions àrabs d’Àsia entre el VII i el XIV). No és cap secret d’estat. Per molt que ho vulguin dissimular, el wahabisme és un totalitarisme que té com a objecte expandir-se a costa dels “infidels”. I de moment, ho estan fent, lluny de les portades dels diaris, a l’Àfrica, a Àsia, i com dèiem abans, als suburbis de les ciutats europees.

    Ara bé, i tornant amb les teocràcies del Golf, aquesta progressiva infiltració dins les economies i les societats d’occident ha estat possible per haver aprofitat les desregulacions econòmiques de l’economia de mercat capitalista, de caràcter neoliberal, veritable punt feble d’occident. Malgrat que no m’agrada parlar d’un àmbit com el futbol, resulta clarament simbòlic que les lligues europees acabin essent controlades per xeics (o mafiosos russos) perquè acaba implicant un control cada vegada més gran per part d’uns inversors que, emparant-se en la teòrica llibertat econòmica, en el fons és tractar d’influir i controlar les societats occidentals, perquè no oblidem, tots aquests prínceps inversors, actuen d’acord amb els interessos dels seus estats respectius, i motivats espiritualment per les seves sectes islamistes. No hem d’oblidar, per posar un exemple prou clarificador, que un negoci ruïnós com és el Corte Inglés, va veure com un xeic Qatarià va adquirir bona part de les seves accions. Tothom sap que els grans magatzems espanyols responen a un model obsolet sense salvació possible, i qualsevol que entri en l’accionariat és conscient que perdrà molts diners. Tanmateix, el Corte Inglés és un dels principals actors en el mercat publicitari i això li confereix una gran capacitat de pressió per collar als mitjans de comunicació. En altres termes, adquirir el Corte Inglés és una onerosa manera de controlar la premsa.

    Amb tot això vull dir que la victòria talibana –i la posterior estabilització del règim, amb xinesos fent negocis i accedint als seus minerals, i els russos assegurant estratègicament la frontera sud–, les monarquies del Golf obtenen allò que pretenien: controlar la política exterior d’occident. Ja ho feien. Des del punt de vista dels drets humans i la situació de les dones, Aràbia Saudita està molt pitjor que la República Islàmica de l’Iran. Tanmateix, com que també hi ha aquesta partida estratègica secundària (els sunnites àrabs en contra dels xiïtes iranians), el dolent de la pel·lícula és Teheran, mentre que Riad ha gaudit sempre de la protecció occidental.  Mentrestant, el món occidental mira cap a una altra banda quan veu les dones d’Aràbia Saudita amb un estatus jurídic no massa diferent al dels animals domèstics, mentre l’esquerra benpensant no accepta cap crítica a l’opressió de les dones musulmanes perquè automàticament titlla d’islamòfob a tot aquell que critica o denuncia una injustícia de calaix.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca