El Barça és un equip català. Obvi, evident. Ergo, impossible demanar unitat per molts ingenus que surtin a proclamar que l’única manera de superar aquest greu atzucac consisteix en remar plegats, en la mateixa direcció. El Barcelona, excel·lent mirall de la societat que l’aixopluga, ha viscut marcat pels ‘ismes’ pràcticament des de la seva infantesa com a institució, al cap de quatre dies de la refundació propulsada per Gamper el 1908. Si voleu saber què es provocar enveges i animadversions empedreïdes, la biografia del fundador suís resulta un exemple paradigmàtic, tot un poema que detalla a la perfecció les misèries més evidents del país. A qualsevol indret del primer món, si un club referencial es trobés en la situació actual del fenomen blaugrana no caldria fer crides a la unitat, ni proclames per sol·licitar que les diverses sensibilitats guardessin una estona la seva visió al calaix per adherir-se a la causa comuna de la salvació. Aquí, fa quatre dies de les eleccions i dos des que ens van revelar la magnitud de la tragèdia i ningú no dissimula gaire la seva voluntat de mantenir els interessos particulars per sobre del bé col·lectiu. Així les coses, no sorprèn en absolut que el neonunyisme s’estigui rearmant sota l’ègida d’un personatge encantat de remenar cireres entre ombres com és Sandro Rosell. No se’n va sortir quan pretenia dinamitar els millors anys de l’existència culer, però s’ha de reconèixer que llueix la virtut de la perseverança. Ningú no el crida a realitzar tal paper. És més, és història plenament amortitzada, però la seva missió sembla evangèlica, gairebé redemptora. Es tracta de recuperar la joguina perduda per part d’una porció de societat local fàcilment recognoscible. Els seus i els seus altaveus de propaganda, que tant de mal han causat en la darrera dècada d’ègida. I no parlem ja en general per a no amargar-nos el matí.

De moment, repassem, han esperonat una lamentable, cínica i barruda epístola de l’ex president, farcida de mentides i mitges veritats. No cal ser Laporta per a denunciar-ho, sinó que salta a la vista. Teixeixen així, poc a poc, la seva línia Maginot de defensa si és que els hi acaben petant seques de denúncia als tribunals de justícia. I en un món dominat per la contínua cerimònia de la confusió que busca captar gent amb criteri superficial, ells maneguen com virtuosos l’art de l’embolica que fa fort. No importa la veritat, ni la certesa dels fets, volen crear una realitat a mida. Tampoc no pretenen salvar el Barça, només els interessa recuperar-lo per traure’n tot el benefici que puguin, acostumats com estan a que ningú no els hi posi límits. Presenciem uns primers assalts de combat de boxa, quan els contendents calculen forces. Ells saben que Laporta està sol i no disposa de corrents d’opinió favorables que aconsegueixin calar entre la majoria del barcelonisme. Per tant, escletxa per on colar la propaganda. De moment, callen, calculen i busquen candidat, cada cop més identificat en una figura prou coneguda, home al que Rosell pretén influir tant com va aconseguir ple control del personatge que el va succeir al despatx.

Si el món, també el blaugrana, fos com hauria de ser, aquestes maniobres mereixerien denúncia per anar contra el bé comú. Més encara quan el malalt viu a la UCI per culpa seva i preocupa força el seu incert diagnòstic d’immediat futur. Però això, aquesta evidència causada en deu anys nefastos pels mateixos que ara es rearmen, poc els preocupa, per no dir gens. La seva agenda és privada i tornaran a assaltar les torres del castell així que perdin tres partits, aprofitant la memòria de peix del personal i la fèrria voluntat d’equivocar l’opinió pública sobre els autèntics culpables del desori. Exigir-los que, almenys, no molestin a les tasques de reconstrucció urgents resulta una entelèquia. Són així, fa un grapat d’anys que els coneixem.  

Cas que el laportisme revifés els aires combatius d’antuvi, haurien d’aprofitar l’auditoria per inundar l’opinió pública amb les factures de tota mena que han portat al col·lapse. Almenys, a banda de conscienciar encara més el personal -detall que mai no sobra-, traurien les vergonyes alienes de passeig i afeblirien aquesta ferma resistència dels que consideren el club part del seu patrimoni personal. Caldria recordar-los, tossudament alçats, que van equivocats abans no comencin l’ofensiva.