Anatomia del nou discurs reaccionari

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Entre les lectures d’aquest estiu, m’ha inquietat El libro negro de la nueva izquierda. Ideología de género o subversión cultural, dels assagistes argentins Agunstín Laje (1989) i Nicolás Márquez (1975), editats pel conegut i polèmic lobi Hazte Oir. Pensava que seria un pamflet. Ho és, encara que només de manera tangencial, o en les planes finals, quan a una extensa, encara que no exhaustiva documentació, se li afegia l’argumentari teòric i el discurs anticomunista clàssic en aquesta mena d’obres, en què els autors expressen unes opinions que, en el fons, són les que vol llegir el públic al qual va destinada l’obra. Tal com el títol suggereix, l’obra, que arrenca amb una ambició intel·lectual destacable –i que va decaient a mesura que el prejudici i la ideologia s’ensenyoreix de les planes– tracta d’emmirallar-se en el clàssic El llibre negre del comunisme (1997) en què documentadament s’enumeren els diversos crims en nom de la revolució mundial i que estableix un discurs (força acceptat avui entre el gremi d’historiadors contemporaneistes) del comunisme com a una mena de religió laica i alhora mil·lenarista.

La primera lliçó que hauríem de prendre quan ens enfrontem amb una obra d’aquestes característiques, si som capaços de deixar-nos els prejudicis propis oblidats en qualsevol racó, és que el món ultraconservador, especialment vinculat a alguns sectors religiosos, no són arreplegats ni indocumentats, com suggereix de manera suïcida el món benpensant del progressisme. Ans al contrari, existeix una rica tradició cultural i filosòfica que sovint es vehicula en universitats de referència, espais d’alta cultura, càtedres i escoles de pensament amb moltes coses a dir en el passat i el present. Efectivament, hi ha un munt d’universitats vinculades a una església heterogènia (de fet, les universitats són un invent de l’església) que han fet grans aportacions al pensament contemporani. Des d’una superioritat moral pròpia de necis, bona part de l’esquerra tendeix a ignorar o menysprear aquesta tradició. Un error greu i massa comú, que tendeix a presentar com a ignorants i curts de gambals els oponents polítics. La periodista i corresponsal a Roma de El Punt Avui, Alba Sidera, fa poc va publicar un llibre molt interessant –Feixisme persistent– sobre com aquest menyspreu ha atiat l’emergència d’un feixisme que es presenta de manera molt diferent al de la caricatura elaborada pel progressisme.

El llibre al qual faig referència, conté elements prou interessants perquè permet fer una mena d’anatomia del discurs reaccionari que està triomfant entre sectors cada vegada més amplis de la societat. I, com que el patrocinador del llibre és l’organització conservadora Hazte Oír, havia de centrar-se en aquest tema –diria, “quasi-monotema”– de l’esquerra actual: les discussions i polèmiques relatives al gènere i les “noves” sexualitats (poso entre parèntesi “noves”, perquè servidor de vostès, fa vint anys, va publicar una tesina sobre el discurs anarquista de finals del segle XIX – principis del XX sobre sexualitats, amb conceptes com “poliamor” que avui semblen molt noves, i en realitat són tan velles com l’anar a peu). El llibre de Laje i Márquez fa una anàlisi molt ben centrada sobre la construcció del discurs al voltant de les dissidències sexuals –en la seva terminologia, “ideologia LGTBIQ+”,– que implica un força exhaustiu repàs a la genealogia del moviment, l’anàlisi dels seus principals ideòlegs i axiomes, i una crítica contundent (i força documentada) de les seves idees-força. Especialment severs són contra la darrera onada feminista que –segons els autors– ha imposat una visió sobre el sexe i la família que pretén destruir el capitalisme, malgrat que a la pràctica, sembla només disposada a carregar-se les convencions familiars. Hi ha, també, per par dels assagistes, alguns elements de pirotècnia efectista quan seleccionen alguns fragments desafortunats i idees d’alguns autors i autores com Sulamith Firestone (1945-2012), Judith Butler (1956), Michel Foucault  (1926-1984), Monique Wittig (1935-2003) o Beatriz Preciado (1970). Són especialment àcids quan critiquen la ideologia queer, que consideren una eina de subversió i desestabilització que buscaria la dissolució dels lligams interpersonals i estructures socials. Els autors, per desacreditar aquestes teories fa servir abundants episodis biogràfics foscos de les pensadores, amanit amb algunes estadístiques sòrdides –com ara l’esperança de vida, notòriament més curta que les criticades famílies heterosexuals convencionals, l’impacte de la SIDA, els problemes psicològics entre determinats perfils o la irrellevància demogràfica de la dissidència sexual (i, servidor de vostès, un escèptic professional, ha contrastat algunes de les afirmacions i ha constatat que no hi manquen elements –no sempre– de veracitat).

Hi ha un ingredient en la visió crítica dels autors que resulta especialment inquietant. Hi ha una referència a un episodi de la guerra freda que és conegut per la majoria dels especialistes, i que tanmateix, no apareix massa en el debat públic. En la batalla secreta per desestabilitzar l’adversari, al llarg de les dècades de 1960 i 1970 el KGB i altres agències d’intel·ligència del bloc oriental, van propiciar un procés d’infiltració en els moviments socials occidentals –un exemple clar, el moviment pacifista, pel desarmament, pels drets civils, l’ecologisme– que perseguia certa desestabilització interna dels Estats Units i els seus aliats (a tall anecdòtic, algun episodi d’aquests es pot veure a la sèrie The Americans, on explica la història real d’uns espies del KGB que aparenten ser una famíia convencional a Washington). Doncs bé, segons els autors, la promoció dels discursos de gènere i les dissidències sexuals haurien constituït aquesta estratègia que buscaria crear caos i confusió en les pròpies societats occidentals. Això explicaria el contrast que ofereix l’hostilitat que mostraria l’actual Rússia (amb un president ex-agent del KGB) o de països com Hongria o Polònia envers l’homosexualitat o les qüestions relatives al gènere que veurien en el moviment LGTBIQ+ un perill per a la cohesió interna dels propis països.

- Publicitat -

Al final, als autors del llibre, malgrat que addictes al sofisme, fan un exercici argumentatiu potent –si haguessin estat alumnes meus, no baixarien del 9–, se’ls veu el llautó. Primer, dissimuladament; més endavant, a velocitat de creuer, es van deixant anar en les seves dèries reaccionàries, especialment en les seves obsessions contra els homosexuals o en la seva radical oposició a la interrupció de l’embaràs. O el culte a un model familiar que desprèn una aroma arnada –amb les dones com a clares perdedores–. Formen part d’unes dretes llatinoamericanes, societats trencades transversalment en base a desigualtats còsmiques i un neoliberalisme que ha trinxat tot lligam social i possibilitats de cohesió nacional. La seva animadversió contra unes esquerres llatinoamericanes, les quals, certament han patit una violència indescriptible arran de dictadures despietades, al final també han acabat adquirint formes i continguts semblants a la de les caricatures que projecten unes dretes ràncies i salvatges on va quedar desterrat tot indici d’empatia social

La procedència llatinoamericana no és una casualitat ni una dada sense importància. Aquest mes d’agost, el diario Público (i altres mitjans europeus i americans) s’han fet ressò de les noves remeses de filtracions a Wikileaks, segons les quals, precisament Hazte Oír, juntament amb CitizenGo (cofinançadors del llibre) i la secta paramilitar mexicana El Yunque, han estat al darrere del finançament de Vox (i d’altres dretes d’ambdós continents). Al darrere, Eulen, El Corte Inglés i altres conegudes empreses de l’Ibex 35 amb cognoms que ens invoquen la dreta reaccionària i franquista de tota la vida, combinada amb un nou ingredient tòxic: la del neoliberalisme que promou Banon i la majoria de nous grups d’extrema dreta que s’estenen arreu de les institucions europees. Tot plegat una contaminació que està empenyent les dretes, no només en contra de l’element de llibertat personal que implica viure la pròpia sexualitat segons considerin oportú, sinó també amb un darwinisme social que ens remet al més cruel del capitalisme desregulat i una societat de model victorià –o nacional-catòlic–

Com afirmava al principi, faríem bé de no menystenir aquest enemic de la civilització. La virtut del llibre, i fins i tot d’Hazte Oir és que precisament posa el dit, més que a la nafra, al punt feble de les esquerres occidentals, massa engreixades de superioritat moral, ignorància, absència de rigor i esterilitat política. Potser perquè en el fons, estan actuant amb una mena de guió previst segons el qual elements de privacitat –i la manera sobre com cadascú viu la seva (o les seves) sexualitats n’és un paradigma– ocupen l’espai públic central, en detriment d’elements molt més transcendents: com afrontem la globalització; com es reparteix el treball i la riquesa; com es corregeixen les desigualtats; què fem amb l’especulació immobiliària,… L’esquerra sembla haver caigut en el parany de fer servir un esquema mental propi de religions laiques (sovint amb una inquisició moral vigilant a les xarxes), desatenent la racionalitat, mentre que els sectors reaccionaris fan servir la racionalitat –i la filosofia- per imposar els principis més carques i obscurs de la religió. Escric això el dia que, segons les agències internacionals, els talibans semblen a punt de capturar Kabul i imposar la seva agenda de neoliberalisme econòmic acompanyat de rigorisme moral. Això també pot passar aquí, mentre, les esquerres, per contra, semblen discutir sobre si els àngels són queer. 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca