eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Una idea per a la Diada

    En començar el nou curs polític, a inicis del mes vinent, el nou govern independentista ja tindrà prou rodatge per ésser analitzat –i criticat– amb prou elements objectius en base a una corrua de fets, més aviat decebedors. No insistiré en les crítiques enraonades envers la mostra de neoautonomisme que han demostrat fins al moment les primeres decisions i polítiques. No hauria de sorprendre ningú. Que la via de la negociació amb el Regne d’Espanya, quan no tens prou elements de pressió és una via morta. Els intents de resurrecció d’iniciatives caducades –l’ampliació de l’aeroport, els jocs olímpics d’hivern– posseeixen aquell flaire de naftalina i són un camí enlloc. La taula de diàleg, tothom sap des del primer moment que és més inútil que el video betamax, i, sobretot, quan són públiques les fotografies, alguns dels continguts i hi ha declaracions. La política eficaç es fonamenta en la discreció i el secretisme, i la famosa taula és més aviat una eina propagandística per tractar generar expectatives desproporcionades entre els independentistes i és una gran oportunitat per humiliar públicament els catalans. Qualsevol negociació no es produirà tret que hi hagi una operació combinada d’ocupació de l’aeroport i les fronteres, i una declaració d’independència abaixant la bandera monàrquica alhora. Mentre no sigui així, les famoses converses no seran altra cosa que una tàctica de guerra psicològica que busca desmoralitzar l’independentisme.

    En tot aquest període en què la classe política no va tenir prou coratge per anar a totes l’octubre del 2017, la repressió ha fet el seu camí. Una repressió clarament planificada, com fan els règims totalitaris, que afecta tant els militants de base, com aquelles persones amb responsabilitats institucionals i polítiques, en què l’estat i la política fan servir una estratègia clara de pals reals i pastanagues virtuals que busca, més que dividir, erosionar l’independentisme. I ja es van veient els resultats, especialment a partir del control indirecte de les institucions autonòmiques, especialment importants en el sottogoverno, com ja denunciava Vicent Partal, i a partir del control de punts vitals. Es veu a TV3, amb una clara involució i un desesperat intern per tornar a un marc mental espanyol (correspost amb una pèrdua d’audiència preocupant) o amb una clara vigència del 155 en l’inconscient col·lectiu de tot càrrec autonòmic. Les coses són així, i l’estratègia consisteix a intentar desmobilitzar un independentisme, malgrat totes les decepcions, rocallosament ferm. Tanmateix, allà on no arriba el coratge, pot arribar la imaginació. Al cap i a la fi, el rei va nu (especialment el que viu a Abu Dabi gràcies a l’erari públic) i la seva família ha sortit de l’armari ultradretà.

    Què fer? En aquesta etapa de guerra psicològica, evidentment, el que cal és fer, no restar immòbil, prendre la iniciativa, colpejar allà on fa mal, buscar els punts febles (més dels que ens imaginem) de l’adversari. El proper 11 de setembre, data simbòlica i inici oficial del curs polític, és una oportunitat. Òbviament, el que han preparat les entitats independentistes no sembla el més idoni. L’era de les grans mobilitzacions històriques ha passat. No ho hem de menystenir, al contrari. Mobilitzar milions de persones al llarg de la darrera dècada, ha estat una gesta impressionant que ha servit per enterrar l’autonomisme i el règim del 78 (malgrat que avui tinguem el país farcit de zombis), i per prendre una clara consciència que ha capgirat, no només la relació de Catalunya amb Espanya, sinó dels catalans amb la seva pròpia nació. Tanmateix, la mobilització de la Diada, que espero continuï essent multitudinària, ha mostrat les seves limitacions, una vegada constatem que tenim al davant, no pas la democràcia que la majoria pensàvem que era Espanya, sinó una dictadura que espia als seus propis ciutadans, addicta al lawfare i que no té cap recança a discriminar obertament la seva minoria nacional més nombrosa. Per tant, és obvi que cal fer coses noves, que permetin demostrar el nostre adversari que el divorci és inevitable.

    L’Estat espanyol és més intel·ligent del que els independentistes corrents, incloent els seus líders, creuen. Paga a centenars, potser milers de persones per pensar com desballestar el moviment democràtic europeu més nombrós i compacte de tot Europa. I en són plenament conscients de les seves pròpies vies d’aigua, les pròpies i alienes. És per això que han posat un dels seus principals instruments, el Tribunal Constitucional (amb l’entusiasta col·laboració de la Inquisició de Comptes i alguns jutges assidus del Valle de los Caídos) i han prohibit a la principal institució de representació democràtica del país, el Parlament, debatre sobre qüestions essencials: l’autodeterminació i la monarquia. La brutal repressió contra Carme Forcadell és escandalosament significativa. El procés contra un excessivament prudent Roger Torrent també va en aquest sentit.

    - Publicitat -

    No oblidem que l’11 de setembre es commemora la imposició, en contra de la voluntat de la representació dels catalans, d’una monarquia absolutista, corrupta, sanguinària dels Borbons. Sabem que tenim 74 diputats independentistes. Sabem, també, que l’actual Parlament no té prou coratge de desafiar l’ordre expressa del Constitucional de debatre sobre aquests temes fonamentals: autodeterminació i monarquia. La repressió ja ha estat exercida. Ara bé, de moment, cap llei no prohibeix que s’enviï un correu a tots i cadascun dels 135 diputats per convocar-los durant la Diada a qualsevol lloc a fora de l’edifici oficial, ja sigui un espai públic, ja sigui al propi parc de la Ciutadella, ja sigui a la platja de la Barceloneta, per tal que debatin i votin una declaració segons la qual, es declara al rei dels espanyols i la seva família, artífexs d’una repressió el 1714 (i posterior) despietada, violenta, assassina, antidemocràtica, com a persona non grata, on se li exigeixi que no torni a trepitjar territori català, i on es demani a les institucions internacionals i a la Unió Europea fer efectiu l’article 1.2. de la Carta de les Nacions Unides sobre la lliure determinació dels pobles. Això seria un gest, probablement amb pocs efectes pràctics, encara que amb un impacte psicològic més important del que podríem creure.

    Si no hi ha coratge, atesa la por a les represàlies de caràcter jurídic per fer la necessària desobediència a un estat antidemocràtic, entrem en el terreny simbòlic, que ara per ara és l’espai on es juga bona part del conflicte entre la monarquia hispànica i la República de Catalunya. Fins i tot, des de la pròpia lògica dels que confien en la taula de diàleg, no deixa de representar un gest de força que precisament deixa en millor posició negociadora el propi país. Tothom sap que el principal punt feble espanyol és una monarquia que apareix sovint a les planes de la premsa internacional (no precisament a la secció de societat) i als dossiers jurídics de Suïssa o el Regne Unit. De l’era de les grans mobilitzacions, cal passar a l’era de les grans accions. Ni que sigui per desanimar a una dictadura espanyola a qui aixafar la guitarra de la seva estratègia desmoralitzadora.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca