Tot se sap

La gent de bona fe apel·la al clàssic «al final tot se sabrà», quan vol entendre l’incomprensible episodi viscut a costelles de Messi i el Barça, les dues víctimes màximes d’un desastre que patirem del primer a l’últim. No cal deixar-ho en hipòtesi condicional. Ja se sap o, pel cap baix, et pots fer una bona composició de lloc. Allò tan rupestre de «entre tots el van matar i ell sol es va morir» podria servir com a marc. Tres dies després del terrabastall, la densa boira comença a escampar. I rep tothom, tret del jugador. A pams, l’herència, en efecte, és calamitosa, nefasta i la resta de qualificatius que vulgui posar Laporta. Li han deixat una presidència enverinada, no menys cert. Aviat, de propina, sortiran lacais, majordoms i titelles a erosionar-lo, a preparar-li ja el relleu -malgrat sembli massa acceleració- al voltant de Faus o d’aquell que designin Rosell i l’establishment. No hauria de resultar estrany, per molt que el soci porti el lliri a la mà. 

El fantasma del guerracivilisme tornarà a traure el nas d’aquí quatre partits mal comptats, depenent de la maleïda dinàmica del marcador. Ara bé, tot i aquesta llosa, aquest parany tan perfectament parat per provocar el fracàs del successor, convé aclarir d’una vegada quin ha estat el paper dels avaladors, amb noms i cognoms, en aquest drama. Laporta, epítom de la improvisació sistemàtica, comprova ara que ell i els seus guàrdies de korps hi posen la cara i altres, els amos dels diners deixats com aval, tenen el poder i la força. Després de mesos sense trobar el desllorigador, sense descarregar la nau de llast, sense desprendre’s de tanta rèmora a la massa salarial, la corda ha petat per on menys devia. Per l’actiu, el patrimoni, el que generava ingressos, el que provocava marca, orgull, sentiment i admiració. S’ha fet un ridícul mundial gràcies a la prevenció gasiva dels que es juguen els quartos i també, per aquell que prometia solucions fàcils a tan greus atzucacs per acabar fallant-nos. Laporta té plom a la junta i haurà de pair ser el president que prescindí dels serveis de Messi de cara a la història. Quina manera de titular un segon mandat que acabarà essent qualsevol cosa, tret de bufar i fer ampolles.

Tornem-hi: Gentilesa de Rosell i Bartomeu, clar, però imputable ja a la seva gestió. La doctrina Ilaix, tan acceptada, hauria d’haver estat imposada a un seguit de futbolistes megapagats que mereixen caure, encara avui, al servei de la revolució apuntada. No ha estat així. Al contrari, el tret ha sortit per la culata i ha rebut qui més ens salvava, qui més falta ens feia. I aquesta ferida gens lluminosa requereix actuació immediata, no només amb el Kun o amb Umtiti, sinó amb un plantejament lògic i ben travat, executat a fons. No és el cas. D’entrada, el soci i la societat catalana mereix tracte d’adult i transparència absoluta. Que se’ns digui i no amagui que ha passat amb els avaladors, de la mateixa manera que cal l’auditoria per establir i exigir responsabilitats d’aquest immens mullader, desgavell que encara suma decisives batalles perdudes en la seva contínua hemorràgia. 

Tal com anem, espolsant-se puces de sobre, no hi ha manera de fer net quan s’ha fracturat la junta, s’ha perdut la confiança amb un CEO que imposaren dels avaladors i el prestigi de Mateu Alemany ha rebut un impacte formidable per incapacitat de trobar alternatives. És el moment de començar de zero, de fer la revolució dels joves i les cares noves, d’impedir que el bartorosellisme es creixi en la conspiració estival i, per damunt de tot, evitar el previsible camí que porti el Barça a un recorregut mediocre. Aviat, Koeman carregarà el neuler del malestar i serà el boc expiatori que pagui els plats trencats per uns i altres. Els d’abans i els d’ara. Messi no sap si el club va fer el possible per tal de retenir-lo i això resulta un insuportable gruix de sal llençat sobre la ferida oberta. Treball, solucions imaginatives, risc i, en primer lloc, dir la veritat per molt que dolgui. Ningú s’ha volgut jugar, ni directius ni companys, els seus diners per Leo i aquesta realitat provoca una crisi de fantàstiques dimensions, un dany brutal a la imatge dels gestors i futbolistes. El passat sabem quin és, per desgràcia. És el present fosc el que cal aclarir per evitar un futur immediat ben negre. 

I un últim afegitó: No cal ser especialista en comunicació no verbal per saber que Messi s’ha sentit traït per Laporta i enganyat quan no se li ha dit que era la negativa dels avaladors a augmentar el forat l’autèntica raó que li barrava el pas a la continuïtat. Referir-se a ell pel cognom i no pel càrrec era la seva manera de revenjar-se inconscientment. Sense el desdeny que li provoca Tebas, clar, però Déu n’hi do. Anem camí de saber-ho tot i no serà gens fàcil entomar aquesta grollera manera de disparar-se als peus amb la pistola pròpia. Uns i altres. Tots plegats. Tot se sap.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca