Més que un deu

Passen les hores i, amb tota franquesa, molts culers no som capaços de digerir tot el que ha passat els últims dies i mentalitzar-nos de la nova realitat. Són massa noves realitats en massa poc temps i l’ésser humà és molt adaptatiu, però potser no tant.

Messi s’ha acabat. Bé, s’ha acabat pel que fa al Barça, ell seguirà la seva carrera allà on més li convingui, ens agradi a nosaltres o no, perquè senzillament és un home lliure al qual no hem pogut o no hem sabut retenir. Només uns escollits saben amb precisió com ha anat tot el procés des del famós burofax en què demanava marxar fins a la roda de premsa de comiat d’ahir 8 d’agost de 2021. Aquesta data queda marcada al calendari per sempre més, ho podem assegurar.

Avui, jugant amb la nova normativa dels accents diacrítics del català, podem parlar de Messi com a ‘Més que un deu’ i ‘Més que un déu’. No dedicaré ni un minut a intentar explicar als profans en la matèria el perquè d’aquesta analogia sacrílega, però sí que em dirigiré als que, com jo, han tingut en la figura de Messi poc menys que una epifania.

En aquests últims anys especialment, sota el regnat del terror de Bartomeu i Sandro Rosell, molts hem estat els culers que ens hem mantingut enganxats al primer equip per obra i gràcia de Messi. M’he fet un fart, en 5 o 6 anys, de llegir i escoltar allò de “quan marxi Messi, deixo de veure el Barça”. Aquesta és la magnitud del mite, i per això era imprescindible retenir-lo. Ens ha enganxat dia rere dia amb la seva màgia, i ens ha mantingut vius dins i fora del terreny de joc. No es pot discutir, i tots ho hem admès en el passat: l’únic que se salva és Messi.

Sigui com sigui, és un home que genera aquesta dependència dins del seu propi ramat. Per ell, o millor dit sense ell, ens plantegem renunciar al futbol. Increïble. El que ens hem de preguntar és: què no generarà en aquells neutrals o indecisos?, en aquells que no són radicalment culers? Aquests, eventualment, si han de veure algun partit o comprar alguna peça de marxandatge al seu fill, o visitar algun estadi, triaran un Barça – Atlético, compraran una samarreta de Messi i aniran al Museu i al Camp Nou. Ara és molt més difícil que això passi.

- Publicitat -

Messi era capaç de provocar pensaments apocalíptics com deixar de veure futbol en absència seva, prendre consciència que mai més res serà millor que el que ja hem vist o predicar la travessa del desert en absència del Messies. Aquesta, i no cap altra, és la seva magnitud emocional i espiritual i això, companys culers, és el més dur de tot plegat. Aquesta ferida hi serà per sempre més, serà un record, serà el Nàpols de Maradona mai igualat, serà el Milan de Sacchi. Serà, en resum, allò que hem viscut i mai igualarem. O en tot cas, potser ho igualem i fins i tot ho superem, però dins nostre, seguirà sent millor perquè és allò que genuïnament era nostre.

Tant en el terreny purament crematístic del rendiment econòmic que genera, com en el terreny espiritual i emocional, la pèrdua de Messi ho trasbalsa tot. I encara més si és d’aquesta manera sobtada, sobrevinguda, inesperada. Hom afrontava la temporada amb ganes de veure el deu dirigir un any més una nau amb alguna tripulació nova més que interessant, com Memphis o Eric Garcia; i amb uns grumets que tot just acaben de sortir de l’escola de navegació, però que són descarats i talentosos, com Gavi, Nico o el mateix Pedri.

Aquest havia de ser l’últim gran servei del Messi terrenal. El repte era preciós als seus 34 anys: encarar la recta final de la millor carrera esportiva, culminar-la amb aquest esguerro informe que és el mundial de Qatar 2022, i pel camí, mantenir el Més que un Club amb la seva sola presència: fer-nos créixer, de nou, econòmicament; tutelar als joves que han de perpetuar el model propi; seguir atraient la mirada de mig món. Perquè aquestes són les úniques vies per sortir del pou on ens ha enfonsat la inacabable incompetència (en el millor dels casos) de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

Es pot argumentar, i amb raó, que això havia d’arribar més aviat que tard i que, per tant, no cal lamentar-se tant. D’acord. Però no era aquest el pla. Les sagrades escriptures deien que Messi es retiraria al Barça, com a molt alguna aventura als Estats Units o al seu Rosario natal, i poc més. Això ens donava seguretat i fortalesa, com a culers i com a Club, teníem com a mínim una certesa en aquest món incert i canviant. Ara, ja no tenim ni això.

Ja no tenim al deu. Ja no tenim déu.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca