Des que van agafar les regnes de la presidència, a can Barça s’ha instal·lat una mena de política contra la discrepància en la qual no es pot qüestionar absolutament res de la gestió del president Laporta i de la seva junta perquè “l’herència de Rosell i Bartomeu és la que és”.
Potser quan traspasses les portes de les oficines del club hi ha alguna mena d’esperit, o força superior, que posseeix els directius i automàticament els fa devots de l’esport nacional més practicat en els darrers deu anys a can Barça; el de prendre el soci per imbècil. Clar que no són culpables de l’herència, però tenen la seva part de responsabilitat en l’adeu de Messi, i tant.
La junta de Laporta és esclava de les expectatives que ella mateixa va generar. I són, de retruc, víctimes de la realitat que van ometre durant mesos. I això és tan cert com el fet que els qui avui ocupen la direcció del club es prenien la frivolitat de titllar de catastrofistes els qui assenyalaven la gravetat de la situació, feien befa dels ‘powerpoints’ i ho resolien tot amb fàules com les que reproduïa l’actual vicepresidenta encarregada de l’àrea institucional, Elena Fort, durant la campanya: “Laporta pot solucionar coses amb només tres trucades”.
La realitat és tossuda. I allò que es resolia amb un asado, una oferta que no es podria rebutjar, actitud positiva o renegociant el deute amb els bancs que, d’un dia per l’altra, aparcarien els números i canviarien de parer només perquè a l’altre costat de la taula hi ha un rei que, amb el temps hem vist que anava despullat, resulta que no. Que fa falta alguna cosa més.
El fet més traumàtic de l’adeu de Messi és la precipitació dels fets. El desconcert. És la trencadissa de qui perd la innocència i descobreix que la realitat no és tan dolça com li havien explicat. Cinc mesos de complicitats, abraçades i titulars anunciant la futura renovació cauen en desgràcia en només 48h on la realitat que es negaven a veure va picar a la porta de les oficines del Club.
Certament, a la junta actual no li podem retreure l’herència rebuda. Però s’han de fer responsables de la part que els toca. Els superherois, excepte Messi, són personatges de ficció. I la pel·lícula que ens van explicar del superpresident que ho arreglava tot té director i equip de producció: el mateix que dirigeix ara el club.