Com sona realment el silenci? I una sala de teatre abans que comence l’espectacle? I unes petjades precipitades que recorren de tram a tram una carpa del circ? El so, com tantes altres coses, només es pot definir amb el mateix so, perquè poques coses remeten més a la realitat que tancar els ulls i deixar-se portar per la memòria de les gravacions. Una de les veus que més podríem reconèixer si ho fem seria la d’Amàlia Garrigós. Periodista i captadora d’essències auditives durant trenta anys. Ara, després del seu recorregut per ‘Territori Sonor‘, que defineix com un fill, toca el torn d’un nou programa a À Punt; ‘Les cinc llunes‘. Tan sols una hora després de finalitzar el primer capítol a la ràdio valenciana, parlem amb la periodista sobre aquest nou projecte, una conversa nocturna sobre el present i el futur de la freqüència sonora al nostre territori.
Amàlia Garrigós es defineix com una persona inquieta, a la recerca de noves formes de transmetre el seu gust per la ràdio, que es deixa entreveure des de les primeres frases de la conversació. “Soc una consumidora de podcast compulsiva, i sempre intente dur a la pràctica allò que vaig aprenent mentre els escolte”, diu. Potser per això ‘Les cinc llunes’ beu tant d’aquest format, un programa cultural on cada lluna representa una art escènica: el circ, cinema, dansa, teatre i música. “Els capítols els hem plantejat com un híbrid entre el programa de ràdio convencional, amb les seues entrevistes, juntament amb elaboracions de narratives sonores del llenguatge actual als podcasts, combinats amb fragment d’obres reals i un gran nombre de recursos sonors”, conta la periodista.
Aquesta pulsió per oferir novetats sonores no sorgeix del no-res, sinó que és resultat, segons la presentadora, d’una necessitat de renovació en la forma d’entendre la ràdio a partir d’ara. “Tinc una mentalitat de no tancar-me, d’estar oberta a tot. Els programes que es feien amb la veu engolada quedaran enrere. La ràdio convencional està perdent audiència i necessita un replantejament dels seus continguts”, reflexiona. ‘Les cinc llunes’ també és un producte transmèdia, que es troba a xarxes socials i compta amb un web personalitzat per cada lluna, amb vídeos i més contingut. “A un dels programes, hem anat a viure entre bambolines la vida del teatre. Hem construït una narrativa sonora viva, anant darrere del públic, del director, del so. Tots els oficis apareixen a aquesta proposta. Li hem volgut donar la narrativa d’un conte, amb fragments de l’obra interpretada”, assenyala Garrigós.
“Soc una consumidora de podcast compulsiva, i sempre intente dur a la pràctica allò que vaig aprenent mentre els escolte”
“El circ el portem a dins”, deixa caure Miguel Ángel Fernández, intèrpret que parla al primer capítol sobre com els artistes intenten transformar qualsevol espai en un lloc de comunicació i diversió. Uns capítols llargs, però amb gran qualitat, i sobretot, una gran immersió en l’ambient. A l’època de l’ASMR dins les plataformes com YouTube, la clau del so potser està en despertar sensacions. “Aquest programa compleix una de les normes de la ràdio, que és la capacitat per crear imatges”, constata Garrigós. Una part important per a la presentadora era assegurar la significació de les escenes viscudes, per això la funció d’Edu Comelles, paisatgista sonor, ha sigut clau. “Sempre vull comptar amb ell perquè el seu arxiu sonor és fabulós. Del camp valencià a la platja, ens guia pels sons reals i situa en el paisatge”, conta.
“El plantejament d’aquest programa és eixe, descobrir sons tranquil·lament. Si tens pressa, millor no t’atures a escolar-lo”, afegeix la presentadora. La tranquil·litat, paraula difícil d’ubicar si tenim en compte els temps actuals, on cada comunicació ha de ser instantània i fins i tot costa trobar un moment per no fer res. Per a Amàlia Garrigós, aquest ritme de vida també té el seu efecte en l’atmosfera sonora que ens rodeja: “Vivim al voltant d’una contaminació acústica brutal. Al final, ens vendran el silenci. Com també busquem un paisatge tranquil, és molt necessari fugir de la voràgine de sons forçats que ens rodegen, són imputs que generen molt d’estrès”.
Aquest programa és híbrid també en aquest sentit. Transmet tranquil·litat, i necessita un entorn molt concret per ser escoltat. Al mateix temps, la idea era la de crear un producte amb moltes veus, dinàmic, i que poguera servir per apropar al públic més jove, un públic que cada volta s’allunya més de la ràdio en directe. “Podem atreure a la gent acostumada a escoltar el contingut sonor del segle XXI, en format a la carta. Cal fer un pensament crític en eixe sentit. A les ràdios autonòmiques sembla que estan intentant anar un poc més enllà, com RAC1, i Prisa ho està intentant amb Podium Podcast. El futur i el present està ahí”, comenta.
Malgrat que puga semblar que aquesta postura pretén una ruptura amb la ràdio del passat, al cap de pocs minuts trobem a la periodista rememorant amb tendresa la seua època en la ràdio a 1989, quan portava totes les gravacions damunt per poder fer un programa. “En altres aspectes, tinc un punt romàntic, i trobe que la ràdio ha perdut un poc la seua essència, amb tant de streaming en directe i vídeos, perquè treballem el so. Però entenc que s’ha d’utilitzar també la imatge i tots els recursos digitals que tinguem a l’abast”, raona Garrigós.
“Tinc un punt romàntic, i trobe que la ràdio ha perdut un poc la seua essència amb tant de streaming”
Es mostra defensora del slow journalism, insistint en que certs recursos distintius no podrien donar-se amb els ‘tempos’ dels programes en directe. La periodista, que ja s’acomiada, acaba donant un consell, que es pot aplicar a la ràdio i a la vida, com és el de “mirar sempre endavant” malgrat les circumstàncies, així com “gaudir sempre del moment”. Això sí, procurant escoltar cada detall del so que ens rodeja.