Dia 1 P. M.

Dia 1 post-Messi, jornada que mereix com cap altra el qualificatiu de punt i a cap en la història del club. Per múltiples raons que eternitzarien aquestes ratlles, s’ha consumat la pitjor catàstrofe del llarg recorregut existencial del Barça, i mira que n’han passat de grosses en 120 anys. D’entrada, cal entrar en la selva de les hipòtesis, conjectures, especulacions, rumors i tot aquest immens cau que ara anomenem ‘infoxicació’, enarborant un bon matxet per separar gra de palla i buscar els fets, les realitats que ajuden a conformar-se i entendre la crua realitat més enllà de l’estat de negació primerenc en conèixer la notícia. L’últim regal salvavides de Tebas venia enverinat i condicionava clarament els ingressos del club a llarg termini. No es podia acceptar, finalment i segons Laporta, aquesta versió de pa per avui i fam per demà. Òbviament, i no cal insistir-hi massa, si busquem responsables no hi ha d’altres que els gestors de l’última dècada, entestats primer en una lluita fratricida per desmuntar el Barça dels millors temps i després incapaços d’erigir una alternativa pròpia que fos viable, perduda qualsevol nord o referent després de la fugida de Neymar, personatge sobre el qual pretenien instaurar el nou règim. No cal esmerçar temps ni energia en la defensa aferrissada que els còmplices del neonunyisme realitzaran a partir d’ara. Els conspiradors pensaran que, en efecte, han aconseguit que Laporta hagi de lidiar amb la pitjor tempesta imaginable, aquella que ells volien provocar per convertir finalment el club en SAD i quedar-se com a masovers de la finca. Ara tenim altres problemes en l’horitzó i cal fugir d’aquestes interpretacions, cabòries que no comporten cap substància ni plat a taula. Ara, però, queda una curta estona per acceptar i assumir tan immens cop abans d’afrontar l’apocalíptic panorama que el barcelonisme comença a percebre.

Primera i principal, la pèrdua de valor, de sentit, de moral de proporcions catedralícies quan sabem que Messi volia seguir i ningú ha estat capaç de trobar la difícil alternativa, el remot camí que portés a la meta, a una mena de miratge impossible. No s’han trobat vies d’escapament a la tragèdia perquè era impossible intercanviar o col·locar futbolistes pagats en excés a cap altre club, ni havia manera de dissimular l’extrem empobriment i les càrregues monetàries que arrossega. Laporta ho tenia quasi utòpic per sortir d’aquest retorçat atzucac, però tampoc no ha sabut trobar l’escletxa viable. Segurament, no existia. Segurament, però tampoc s’ha remogut cel i terra de manera desesperada, despatxant, per exemple, un grapat de futbolistes molt per sota en rendiment de la seva nòmina i expectatives assumint la càrrega al compte d’explotació, per fonda que fos. A partir d’ara, ignorem com reaccionarà l’afició quan vegi al camp tanta cara acomodada, tant de jugador que cobra massa, gentilesa de qui sabem, per donar ben poc. Comença una travessa del desert de la que resulta impossible determinar terminis. No és el que el Barça estigui per sobre de tot, com manté un president perfumat d’irredempt optimisme, sinó que l’entitat està ensorrada, en fallida que va més enllà d’abastir els límits econòmics per abraçar sectors emocionals, d’imatge, marca i altres forats encara per determinar.

Tampoc cal generar falses esperances, com deia el president en la seva intervenció, però el daltabaix és tan considerable que el primer disgustat, no ho dubtem, és el mateix Messi. La ràbia del moment portaria de rampell a passar comptes amb els causants d’aquesta hecatombe, tot i que hi ha un club en respiració assistida al que cal brindar atenció preferent, no fos cas que la crisi s’eternitzi. Salaris i amortitzacions tenallen el club, ofegat del tot, incapaç de veure res de positiu en aquesta tragèdia d’aires grecs, en aquesta mortal punyalada infringida des de dins, sense col·laboració d’externs. Ha començat la nova era post-Messi i tothom lamenta aquestes profundes ferides, tothom se sent pitjor. Impossible veure venir quelcom d’aquesta magnitud. I ara, empobrits i desmoralitzats, sense retre justícia ni homenatge de comiat al millor futbolista gaudit en tots els temps, no queda altra que aixecar-se ràpid i seguir en dramàtiques condicions. Un cel tan negre que no es pot afrontar amb el fatalisme i la derrota de les actuals llàgrimes als ulls. Dia 1 post-Messi i el sentiment és com si haguessin proclamat el començament d’una guerra de la qual no imagines encara els estralls que encara pot causar. Més que un article o una reflexió, això flaira a necrològica perquè no queda alternativa quan sospeses la realitat, només l’esperança del tòpic.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca