Escric aquestes ratlles des dels Alps Francesos, on hi he anat a parar uns dies de vacances fugint de la calor mediterrània. Ningú, per cert, m’ha demanat encara el meu certificat de vaccinació, mentre veig que els turistes nacionals –hi ha pocs estrangers, i encara no m’he trobat cap català, cosa estranya en un país com el nostre que, igual que els passa als holandesos, se’ns fa petit i la llei no escrita ens obliga a córrer món– són tan laxos, potser més, a l’hora d’aplicar una confusa normativa anti-covid.
Ho confesso. M’agrada França. Hi viatjo més per plaer que per feina, unes poques vegades l’any. De jove, hi vaig passar uns mesos practicant el meu francès escolar, i no em va costar gaire adaptar-m’hi. Conec força la seva història, els seus fantasmes i una peculiar manera de ser, amb les seves contradiccions i obsessions nacionals. També segueixo amb interès els seus debats, el seu laïcisme, la seva incomoditat davant el multiculturalisme –més aviat la seva hostilitat davant el creixent comunitarisme entre bona part de les seves minories– i altres elements que sempre resulten rellevants per a qualsevol ciutadà d’un país nostre, malgrat les transformacions dels darrers anys, encara molt afrancesat.
Una de les coses que més han marcat aquests dies ha estat la gran mobilització dels anti-vaccins que han omplert les ciutat de França –i de la Catalunya Nord– el passat dissabte. Segons les prefectures, han estat més de 200.000 persones (3.000 a Perpinyà) que protesten contra la imposició de mesures de control, que a la pràctica, suposen una mena d’exclusió de la vida pública del prop del 40% de francesos reticents a la vaccinació. No penso entrar en aquest enverinat debat sobre la conveniència o no de punxar-se. Em resulta més interessant tot el que no s’explica, el rerefons d’aquestes protestes, el que els propis manifestants ni tan sols verbalitzen, i tanmateix expressen des de la seva condició d’”enragés”, emprenyats davant un sistema que els ignora i estigmatitza.
No és agosarat lligar tot aquest moviment antivaccins amb el moviment dels “armilles grogues”. Formaria part d’allò que aquí anomenen com a “fronda”, fent referència a aquella mena d’onades de protestes populars no dirigides, que tanmateix, tracten de rectificar el rumb de la història. En ambdós casos, hi ha l’expressió d’un malestar profund, que expressa una profunda decepció respecte a la deriva, no tant d’un govern, sinó d’una orientació general del país vers la destrucció d’allò que Christophe Guilluy identifica com a l’extinció de les classes mitjanes.
França ha funcionat com a un estat que ha construït una nació. Certament, i els nostres germans rossellonesos en són ben conscients, això sovint ha comportat la renúncia a les identitats pròpies, tanmateix, el pacte també consistia a una millora d’oportunitats prou universal perquè la idea de França resulti atractiva. Bona part dels francesos podien optar a feines atractives en el món de la funcó pública, gaudien de bones condicions laborals en base a un potent sistema de protecció sindical, el sistema de prestacions era excel·lent, l’educació i la sanitat funcionaven de manera òptima, es podien jubilar als seixanta anys, i, malgrat el centralisme de París, la major part del món rural i de les ciutats de províncies disposaven d’uns serveis a anys llum dels de Catalunya. Qui això escriu, que va conèixer de prop la França dels anys vuitanta n’és testimoni. Amb la globalització, la deriva neoliberal a esquerra i dreta (sobretot a esquerrra), i el greu problema que suposa, cara a l’autoestima i la cohesió francesa, el creixent comunitarisme de les banlieux (i no oblidem, el terrorisme islamista, que representa una amenaça a qualsevol professor de Lycée que pretengui ensenyar les teories de l’evolució entre adolescents musulmans radicalitzats), les coses han canviat, i radicalment.
Tornem a Christophe Giuly, un geògraf francès, creador de la teoria de la “França perifèrica” considera que el neoliberalisme assumit per elits franceses, especialment el progressisme d’esquerres, té com a objecte acabar amb les classes mitjanes i utilitza un discurs favorable a les minories culturals i la globalització, tot estigmatitzant les classes populars autòctones. En altres termes, que s’estaria polaritzant una França de guanyadors (els més rics de les ciutats més dinàmiques) i els perdedors (les classes mitjanes, de les regions desindustrialitzades i deprimides, les zones rurals, els autòctons) de la globalització. I que per aïllar aquesta majoria s’estaria muntant un relat segons el qual, les classes mitjanes autòcnones serien presentades com a ignorants, conservadors, intolerants i racistes. Per contra, les “esquerres neoliberals” abraçarien el discurs de la multiculturalitat i la diversitat sexual mentre alhora estaria desmantellant l’estat del benestar, i les grans metròpolis acabarien buidant de talent i recursos la perifèria. Aquesta teoria s’adaptaria a la perfecció amb el fenomen de l’España vaciada” o a l’Anglaterra devorada per Londres. I aquest discurs criminalitzador seria el que s’estaria aplicant als votants de Trump o als partidaris del Brexit.
I tornem, aleshores als antivaccins. Com deia Charles De Gaulle, “no es poden fer referèndums als francesos perquè quan els preguntes una cosa, et responen una altra.” Quelcom semblant estaria passant amb els manifestants de dissabte passat. Potser, més que parlar de teories conspiratòries, estan protestant pel menyspreu de les elits molt ben representades per un Macron que té com a objectiu declarat acabar amb allò que durant dècades havia cohesionat una França més fràgil del que podríem pensar. En tot cas, convé mirar a una França enragé que està més ben connectada amb Catalunya del que podríem pensar.
