Ja veus, en sec, tots devots de La Masia. Convençuts i practicants, per força i per obligació. Acostumats a menjar pernil del bo, no queda altra que cantar ara les excel·lències d’una llesca de pa, oli i sal. Rebaixar expectatives, se li diu al fenomen. Almenys, cas de buscar el cantó positiu de la limitació, ja no es fa demagògia de pancarta amb ella. Després d’una dècada d’ostracisme, no ha tocat altre remei que creure en la base per raons de cartera. Aquí no valen ni les simples lliçons històriques, ni l’aplicació ortodoxa del model, deixem-nos de romanços. Si el barcelonisme conegués de pe a pa el seu passat, sabria com obrar i comportar-se en qualsevol moment, fins i tot alhora d’esquivar atzucacs de fondària tan profunda en la crisi (econòmica) com l’actual. Fa cent anys, el club va viure el seu primer augment exponencial de seguidors gràcies a l’Edat d’Or, fornada per nois casolans, formidable generació nascuda de manera espontània per a provocar l’adveniment de Les Corts. Fa quatre dies, encara hi havia brètols a la junta que justificaven la carència de nouvinguts, allò de l’ascensor espatllat fins el primer equip, al·legant que les collites no eren com les patates, que broten cada any a poc que te’n preocupis. I ho deien textualment. Realment, no tenen cap perdó de Gamper possible.
Per seguir amb la matraca, amb lliçons menystingudes, fa sis dècades ben llargues, un gran estratega del joc com Helenio Herrera tornaria a insistir en el mateix credo, en la redacció dels paràgrafs d’aquesta Bíblia blaugrana recollida a través dels temps. Deia H. H. que el país produïa porters, defenses i migcampistes en abundància, amb l’afegitó de qualitat del sentiment pels colors i l’orgull per l’escut. Només calia, assegurava H.H. als seus contemporanis, acudir al mercat per la carència de gol, defecte endèmic d’un futbol català minso en la producció de davanters. Avui, la necessitat ha esperonat l’enginy i ningú, ni la propaganda dels diaris esportius, parla ja de grans fitxatges. Ans prefereixen girar la mirada cap a casa, extremant en la seva proverbial exageració la vàlua d’aquestes promeses. Quan es rep Memphis com si fos l’última pepsicola al desert, senyal inequívoc d’on som i en que ens hem convertit, deixem-ho aquí a benefici d’observació. Déu n’hi do el canvi de tarannà col·lectiu viscut en escasses setmanes.
De seguir pel mateix camí, aviat s’alçaran veus que propugnin una banqueta amb D. O. La Masia vista l’abundància de talent. Un onze titular rescatat entre allò que surava del naufragi viscut i la resta, au, cadells a dojo, hagin acabat o no els complicats i exigents estudis que reporten una plaça a la primera plantilla. Res com la fallida econòmica per arranjar l’espatllat ascensor que ningú es va molestar a veure quin coi d’avaria patia. Bàsicament, una. Les directives renegades i els entrenadors porucs, efecte final d’una causa original, el desig de destrossar l’herència rebuda sense que es notés gaire. Ara, hi ha qui promocionaria fruits encara verds com Balde o Gavi, com Nico o Comas, només pel gust de buscar miralls d’identificació i satisfacció en temps de dèficit desbocat. Ben mirat, amb el segur vist-i-plau de Laporta, Koeman podria realitzar un nou servei al club promocionant nois a dojo, manera gens subtil d’amenaçar a tots aquells veterans, siguin o no vaques sagrades, que no acceptin una dràstica reducció de sou. Un bon grapat de bojos coneguts que, al pas que anem, hauran de mirar els partits des de la tribuna amb l’argument irrebatible de la massa salarial. L’excedent de personal excessivament car acabarà als tribunals, no costa gaire d’imaginar.
Per les raons apuntades i altres fàcils d’intuir, el dràstic canvi de timó i percepció sobre la gent de baix per part de la parròquia ens ha de meravellar. En sec hem descobert la sopa d’all, disposats a proclamar les seves excel·lències al món, tant se val si surt sosa o salada. No ens limitem a confiar cegament en el planter, sinó que La Masia s’emprarà en quatre dies comptats com a mesura de pressió i amenaça contra els consagrats de la primera plantilla. I aquesta sí que és nova. Per no parlar de com ens distraiem encara amb un personatge anomenat Riqui Puig. A falta de fitxatges, enjogassem-nos amb els de casa. La revolució silenciosa ha esclatat. I com passa amb les revoltes, aquesta ningú se l’esperava, de forta com arriba.
