El PPCV no vol fer-se major

Llegia fa poc una entrevista molt interessant del periodista Joseca Arnau al futur candidat del PPCV a la presidència de la Generalitat Carlos Mazón. Una entrevista que, com a flâneur i amant de la bona vida he gaudit molt. En ella, parla de les seues vacances, la seua estima per Alacant, els cursos de solfeig i piano, els viatges per aprendre anglès, la seua afició per Stefan Zweig… És una entrevista que mostra a un líder europeu i modern, obert al diàleg i al debat públic, amb inquietuds i capacitat per seduir. Ara bé… Què hi ha més enllà de les aparences en el PPCV i en el seu flamant candidat?

Fugir de la crítica fàcil

Que sí. Que allò més fàcil per criticar Carlos Mazón com a progressista seria mostrar les seues contradiccions més òbvies i superficials. Un home que critica la despesa pública però ha viscut durant molts anys del sector públic. Un home que, com a hereu de Zaplana, critica el paper intervencionista de les administracions públiques i no dubta en augmentar la despesa pública quan té llocs de responsabilitat. Una figura política que, malgrat presumeix de gestió eficient, acumula nombrosos retards en l’execució de projectes en la Diputació d’Alacant.

Però no he vingut a parlar d’això. No m’agrada allò fàcil: Vull anar molt més enllà. I és que Mazón és una figura que sedueix, però els seus actes —i el del seu equip, comandat en el Cap i Casal per Maria José Català— són ben diferents a les seues paraules. Els tres cavalls de batalla del “nou” PP són molt clars, i remeten al zaplanisme que vam viure en el passat: el transvasament Tajo-Segura, el mai-resolt finançament i el conflicte identitari.

El conflicte lingüístic

En un acte del Partit Popular, la que fora Consellera d’Educació i alcaldessa de Torrent María José Català demanava disculpes si es passava al valencià. Tot i això, reconeixia, com amb vergonya, que “és la seua llengua materna”. Este acte, que a priori pot semblar innocent, revelava el projecte i les intencions del Partit Popular: reviscolar la batalla de València per dividir-nos entre valencians, agitant el vell fantasma del catalanisme.

- Publicitat -

La llengua, novament, utilitzada com a arma política. I aquesta vegada, a més a més, important-la també a altres territoris com les Illes Balears. Al cap i a la fi, és tal el nivell d’oportunisme polític que tot el PP calla amb el galleguisme de Feijóo, també quan posa en marxa mesures similars a les del govern del Botànic. Ell pot permetre’s perfectament defensar el gallec i l’autogovern en les seues intervencions públiques. I sabeu per què? Perquè guanya les eleccions en Galícia. Per això no poden amb ell.

I, qui pense que estic boig, que recorde les declaracions recents de Pablo Casado en Mallorca, en què explicava als illencs, en contra de l’opinió dels experts lingüistes, que “en Balears no parleu català: parleu mallorquí, menorquí, ibicenc i formenterenc”. I ho feia sense despentinar-se, amb el seu fals somriure i els aplaudiments dels assistents al congrés del PP en les Illes Balears. Uns assistents —els del PP balear— que seguien atònits contemplant com el líder popular portava a la seua terra un conflicte lingüístic inexistent. El mateix conflicte i la mateixa estratègia que va conduir a la violència i la divisió entre valencians dels anys 80 i 90.

La batalla identitària en Alacant

El joc de les identitats és el joc que millor ha sabut jugar el zaplanisme al llarg de la recent història política valenciana. Una estratègia que resumeix a la perfecció una frase de Carlos Mazón, tot just després de ser escollit nou Secretari General del PP en la Comunitat Valenciana. Una vegada consagrat com a nou Secretari General, Mazón va afirmar que ser alacantí per a ell era una forma de ser valencià i, alhora, de ser espanyol.

No obstant les boniques paraules de concòrdia, el PP no dubta en agitar el debat identitari, i en confrontar entre les administracions alacantines del PP i les administracions valencianes governades per les forces progressistes. Així, no han dubtat en destruir els lligams d’Alacant amb la resta de valencians i amb el valencianisme per tal de poder construir una Generalitat Alacantina, amb institucions duplicades. Tot a costa de l’abandonament patrimonial i la submissió cultural a Madrid, amb projectes com el del Thyssen en Alacant. Aquesta “Generalitat” ha servit al zaplanisme com a refugi durant els governs progressistes, i els ha permés rearmar-se políticament, mantenint estructures i càrrecs i planejant la seua tornada al Palau de la Generalitat.

L’onada reaccionària en Madrid: una contradicció que pot explotar

Per últim, cal parlar de l’onada reaccionària que té en Madrid el seu centre d’operacions. La dreta ultra i casposa de la capital del Reino no té dubtes amb la seua ofensiva reaccionària: Marcos de Quinto vol fundar una nova televisió; els youtubers d’extrema dreta apareixen innocentment entre els vídeos que veu el teu fill mentre juga al Fortnite; ens reglota la informació sobre les inauguracions i actes culturals en Madrid en tots els informatius; i, per si no tenírem suficient, els atacs al col·lectiu LGTBI, a les dones i a les forces polítiques democràtiques que defensen una Espanya en color no cesen.

Mazón sempre insisteix en què els valencians tenim les nostres característiques pròpies i que, per tant, la nostra creuada trumpista en nom de la llibertat no ha de ser un calc de la de Madrid. Un nou finançament? Aigua per als regants valencians? Un nou finançament mentre Ayuso afirma que la Generalitat furta a Madrid? Un pacte per la concòrdia amb algú que ha qualificat els valencians com “el pitjor d’Espanya”? En este PP ningú s’atreveix a tosir a Ayuso i els seus cogovernants color verd tòxic.

Si alguna cosa tinc clara és que ja pot fer molt bones performance l’il·lustre showman Carlos Mazón quan té un micròfon dels (també ben regats) mitjans d’Alacant davant. Ara bé, li desitge sort per defensar els interessos dels valencians amb un PP segrestat per la diabòlica presidenta de Madrid. Amb aquesta situació, defensar un PP valencianista és més complicat que aconseguir que les famoses “tapas de paella” que et serveixen en els castizos restaurants madrilenys tinguen algun paregut amb una paella dels iaios. Si el valencianisme de Mazón s’assembla a una d’eixes tapes de paella amb pèsols, per favor, que no es moleste.

Una lliçó de Raffaella Carrà

Si la dreta vol recuperar el País Valencià, cal que es faça major. La societat valenciana ha madurat molt durant els últims anys. Molts assumptes que ens dividien, ara ens agermanen. Poc a poc. Associació a associació. Paràgraf a paràgraf. Somriure a somriure i poble a poble. Un orgull ens omple ara de vida i ens fa celebrar i donar gràcies per haver nascut en la millor terreta del món. Sense mirar-nos el melic, però amb consciència del nostre paper en el món. Com diria la reina Raffaella Carrà, “he viatjat pel món i me n’he adonat que on no hi ha odi ni guerra l’amor es converteix en rei. He tingut moltes experiències i he arribat a la conclusió que, perduda la innocència, en el sud es passa millor”. Pren nota, Carlos, de les lliçons de Raffaella, que et vindran molt bé, i que no et donen entrepà de calamars per paella valenciana.

 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca