Humor, política i llengua: l’Alacant d’El Tio Cuc (1914-1936)

Diputat a Corts per El Rebolledo. Eixe era el càrrec del Tio Cuc, protagonista de la revista homònima i “defensor de la xusma i de la gent de tro”. Els periodisme alacantí dels anys 10, 20 i 30 va tindre com a protagonista aquesta publicació dirigida per Josep Coloma i Pellicer. Una revista satírica que amb el seu humor va analitzar l’actualitat del seu temps en clau republicana, anticlerical…i en valencià. Per saber-ne més, Mirall ha parlat amb Manuel Lillo i Usechi, autor del llibre L’Alacant d’El Tio Cuc, i amb Aquil·les Rubio, membre del Casal Popular Tio Cuc.

A hores d’ara res no fa pensar en passar per zones com Sant Blai o el Pla de la Vall-llonga en sèquies i hortes, però ho foren i no fa tant. L’Alacant dels anys 1910 era encara un Alacant molt agrícola i el diàleg entre la ciutat i el seu camp era constant: no podia entendre’s Alacant sense la seua horta. A aquest diàleg, això sí, entrava un tercer actor: el port. La condició de ciutat portuària li conferí a la ciutat del Benacantil un tarannà progressista i liberal que ja la feren donar suport a infinitat d’alçaments liberals durant el segle XIX. La primera eclosió industrial dels anys 20 va girar més encara la tendència cap a l’esquerra i durant la República les forces “roges” guanyaren totes les eleccions de llarg tant a la capital com a la seua circumscripció.

De la fundació a la Dictadura de Primo de Rivera (1914-1931)

El 1914, a un Alacant d’uns 60.000 habitants, va començar a publicar-se la revista El Tio Cuc. Emmirallada en La Traca (fundada en València el 1884), seguia l’estel d’altres publicacions semblants —però efímeres— com El Cullerot o El Nano de Xixona. Per eixos anys, el sistema polític de la Restauració (1875-1923) ja feia temps que trontollava i grans revoltes com la de 1917 sacsaven els seus ciments amenaçant, fins i tot, la Corona. La posició d’El Tio Cuc al respecte era clara des del principi: republicanisme i anticlericalisme. Potser per això la publicació va haver de tancar temporalment el 1918. “No sabem cert per què”, conta Lillo, “però tot sembla indicar que la censura va tindre alguna relació”.

L’agost de 1923, cinc anys després, el “diputat” més irreverent de l’horta alacantina va tornar als carrers. Poques setmanes després, el 13 de setembre, Miguel Primo de Rivera va fer un colp d’estat a Barcelona i va començar la seua Dictadura. Durant aquest període, el setmanari va continuar fent gala de la seua sàtira, això sí, amb un contingut menys polític. Mantenia una visió popular d’Alacant i era per això  que criticava ferotgement que les elits canviaren de llengua adoptant el castellà. “El valencià era encara la llengua dels alacantins. Que El Tio Cuc fora en valencià apropava les classes populars” afirma Lillo. El suport de les classes populars cap al setmanari li va donar a Coloma un poder ideològic que va fer servir, per exemple, per donar suport a la fundació de la festa de les Fogueres de Sant Joan com hui les coneixem l’any 1928.

Les Fogueres de Sant Joan van desenvolupar-se a partir de 1928 important el model de les Falles de València. El Tio Cuc va donar-hi un fort suport per dotar la ciutat d’un major comunitarisme i una major vinculació amb el Cap i Casal. // Foto: alicantevivo.org

El Tio Cuc de la II República (1931-1936)

- Publicitat -

Després del fracàs de la Dictadura, la II República va proclamar-se el 14 d’abril de 1931. Alacant comptava llavors amb 73.000 habitants i la indústria ja havia fet la seua tímida aparició. Entre la nova classe obrera alacantina també va tindre bona acollida El Tio Cuc i durant el període republicà el setmanari va ser la publicació més llegida de la ciutat. La seua pretesa —i assolida— objectivitat li atorgava un respecte i una credibilitat difícil d’aconseguir per a altres mitjans. “El Tio Cuc era clarament republicà, però era un republicanisme irreverent. No era un periòdic de partit i s’alçava com una veu constant de crítica als polítics republicans”, conta Manuel Lillo.

Durant la II República el setmanari va experimentar canvis notables. En els seus primers anys havia mostrat una posició clarament alacantinista, contrària al valencianisme i, fins i tot, bel·ligerant amb la ciutat de València. Això sí, el seu alacantinisme era provincialisme, no capitalí i les seccions dedicades a altres indrets de la província eren importants, sobretot les d’Elx i Alcoi. La migració del valencianisme a posicions menys conservadores durant la República i l’admiració pel catalanisme van causar que durant els anys 30 El Tio Cuc es declarara obertament valencianista. L’arribada d’Enric Valor al setmanari va espentar aquest procés i la revista va acabar acceptant fins i tot les Normes de Castelló de 1932. Altres publicacions, com La Traca, s’hi van negar per por a perdre lectors que no entengueren les noves normes ortogràfiques.

Il·lustració al número 383 (23/8/1930). // Foto: L’Alacant d’El Tio Cuc (M. Lillo)

I després d’El Tio Cuc?: d’Alacant a l’Alicante de José Antonio

El 9 de novembre de 1936, a l’inici de la Guerra Civil, va morir d’un infart Josep Coloma. Amb ell va morir també el setmanari, que en uns moments tan difícils no podia sobreviure sense el seu creador. Menys de tres anys després, la vesprada del 30 de març de 1939, les tropes feixistes entraven a Alacant, l’última ciutat republicana, donant per acabat el conflicte bèl·lic. Les dècades següents varen viure’s a la ciutat tres processos paral·lels i interrelacionats. El primer va consistir en esborrar el passat progressista d’Alacant per convertir-la en una ciutat més conservadora i propera al nou règim. En segon lloc, el boom turístic va convertir-la en una gran ciutat: els 97.000 habitants de 1940 van passar a ser-ne 122.000 el 1960 i 251.000 el 1981.

Tot i això, els moviments socials populars i d’esquerres no han pogut ser erradicats a l’ombra del Benacantil. Amb el tancament del Casal Jaume I l’any 2007, l’Alacant reivindicatiu va quedar orfe d’un espai on reunir-se i on treballar pel seu poble. En aquestes circumstàncies va ser en les que va crear-se l’any 2011 el Casal Popular Tio Cuc, que porta el nom d’aquell satíric “Diputat a Corts” d’El Rebolledo. Aquil·les Rubio, un dels seus membres, explica que l’objectiu del Casal és lluitar contra la desintegració de les relacions socials i comunitàries. Per fer-ho, centren les seues activitats en quatre eixos: cultura popular, memòria històrica, llengua i feminisme.

Recuperar el passar per afrontar el futur

El darrer dels processos que va viure Alacant després de la Guerra Civil va ser el de despersonalització. Per un costat, la destrucció sistemàtica del patrimoni arquitectònic i natural propi, com explica Lillo, va propiciar una perduda de referents identitaris. A més a més, els escassos elements d’identificació popular que encara perduren —la Santa Faç, l’Hèrcules CF i les Fogueres de Sant Joan— no acaben d’arrelar en la construcció del teixit comunitari que podrien oferir als alacantins. Aquesta despersonalització, a més, va acabar per desconnectar totalment la ciutat tant de la seua horta com d’altres localitats de la província amb les que històricament mantenia estretes relacions. “El provincialisme de hui és fals. La província és molt diversa, però Alacant solament es mira el melic” afirma Lillo. Amb ell coincideix Rubio, qui explica que les tres institucions alacantines —l’Ajuntament, la Diputació i el diari Información— son les que neguen la integració.

Per a Manuel Lillo un dels principals motius de la importància d’El Tio Cuc és la seua valia com a font històrica. “Era la veu sincera de les classes populars. Sense ell no podríem saber quin era el sentir alacantí llavors”. El company Antonio Adsuar publicava a Alicante Plaza un article sobre la falta que li fa a Alacant una figura com la de Canalejas. Revista Mirall, sense discutir-li-ho, parlava fa uns mesos de la importància del comboi per a vertebrar-se. Hui la conclusió és que, potser, més que un Canalejas el que cal és un Tio Cuc. Un “diputat” d’El Rebolledo —o del Bacarot, o de Finestrat o d’Altabix— que comprenga realment les mancances i fortaleses del territori i de la ciutat. Perquè una ciutat que no entén el seu entorn està avocada a l’ostracisme, però una ciutat que no s’entén a sí mateixa està avocada al caos i la desmemòria més absoluta.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca