“Tot té a veure amb el sexe. Tret del sexe, que té a veure amb el poder”. Aquesta frase shakespeariana, posada en boca de Francis Underwood, el sinistre i fictici president dels Estats Units a House of Cards, sembla molt escaient en la polèmica desfermada per Naim Darrechi, un tiktoker gairebé adolescent de 19 anys en què explicava les seves proeses sexuals i actes sense consentiment amb les seves parelles. Més enllà de l’impacte, intens i efímer, de les seves declaracions, les seves disculpes teatrals (o potser no?), i d’haver engruixit els seus ingressos i els 26 milions de seguidors a Tik Tok, les seves paraules van servir per, un cop més, fer erupcionar el volcà de la qüestió d’uns abusos sexuals massa normalitzats (que com assenyalava el guionista de Netflix, té a veure amb el poder).

No hi entraré ni en l’individu ni en la polèmica concreta i immediata d’aquests darrers dies, i em centraré més en determinades actituds que vénen de lluny, i malgrat les crítiques i les bones intencions, es resisteixen a canviar. Potser, des de la meva condició de boomer, m’agrada mirar les coses en perspectiva. Tinc una cosa que la major part dels meus lectors no tenen: perspectiva històrica. No es preocupin, és innòcua, no mossega, i ja fa temps que va deixar de cotitzar en borsa…

Durant la meva adolescència a la primera meitat de la dècada de 1980, no existien xarxes socials, i encara que sembli mentida, ni tan sols mòbils. Contràriament a la facilitat amb què la gent addicta a la nostàlgia de la meva edat, no eren temps millors, sinó amb el punt de grisor i sordidesa d’una societat que tot just acabava de sortir del franquisme, carregada de prejudicis, intolerant, masclista i on el concepte “diversitat” era una entrada al diccionari amb accepcions incompletes. No hi mancaven, això sí, els Naim Darrechi de torn. Adolescents que presumien de proeses sexuals –a mitges entre la invenció i l’exageració– que, amb cert carisma, una seguretat sobreactuada, i instint predador esdevenien “influencers” de barri. En realitat, es tractava, ras i curt, de simples cretins, de personalitat tòxica, que pretenien ocultar els seus complexos i carències afectives a partir de la intenció -i de vegades, de realitats- de promiscuïtat compulsiva. I això, en una època en què no era tan fàcil obtenir mitjans anticonceptius, i en què l’avortament no es va legalitzar (d’aquella manera) fins 1985, va trinxar moltes vides. A tot això, el fantasma de la SIDA havia esdevingut una pandèmia sense cura (des de l’inici fins a l’actualitat, a l’Estat s’hi han registrat prop de 60.000 morts).

En vaig conèixer, uns quants d’aquests, al barri. La mirada de Darrechi me’ls ha fet reviure prop de quaranta anys després. Aquesta despersonalització, instrumentalització de persones, noies que exclusivament passaven a esdevenir, una estadística, una osca més en el revòlver, un esdeveniment on comptava més el prestigi personal que fins i tot la pròpia satisfacció. Tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder.

Com bona part de les satisfaccions immediates, no és difícil caure en una addicció. I les addiccions empenyen l’individu a actuar amb el cervell reptilià, erradicant qualsevol convenció social o la capacitat de distingir entre el bé i el mal. Bona part d’aquests cretins de suburbi, fonamentalment uns egocèntrics inconscients, van esdevenir maltractadors, de paraula i d’obra. És el que passa quan et planteges la relació amb altres persones en base al poder, a la desigualtat, a la satisfacció immediata de les necessitats, a la carència absoluta d’empatia. De vegades la pròpia imatge que es pretenia projectar, la de mascle alfa que necessitava l’aprovació constant del grup i reivindicació d’estatus -quan en realitat, bona part eren éssers incapaços de gestionar les seves emocions, o d’aportar quelcom a la seva comunitat- acabava derivant en una deriva autodestructiva, de por, ressentiment, violència, addiccions. Alguns d’aquests tan gallets van acabar a la presó, alcohòlics, morts per sobredosi, o alguns sobreviuen com el que sempre van ser, uns fantasmes, potser més espectrals i menys aparents que als dinou anys.

Com tota relació social i de dependència, potser haurem de recórrer a Hegel i la dialèctica de l’amo i l’esclau. Hi ha persones que es van prestar, també de manera gairebé instintiva, a fer de víctimes, noies adolescents que es van deixar enlluernar per les aparences de la mateixa manera que la rateta presumida es va decidir passar la nit de noces amb el gatet simpàtic –amb el desenllaç que tothom pot imaginar–. Potser sí que el cànon literari occidental és masclista, tanmateix el Comte Vronski o Rodolphe Boulanger no haurien estat res sense que Anna Karèrina o Emma Bobary s’haguessin deixat entabanar de manera tan miserable, fins acabar tirant-se sota un tren o prenent arsènic. Potser sí que és veritat que el romanticisme impostat de finals del segle XIX va fer molt de mal entre la nostra generació. Tanmateix, aquesta instrumentalització del sexe i les relacions personals a la manera del consumisme, tal com denunciava Zygmunt Bauman tampoc no sembla apartar el fantasma de la infelicitat personal i el nihilisme relacional.

És cert. Cada generació que fa la perillosa travessa entre l’adolescència i la joventut es troba, fonamentalment, sola. Que cada individu, desprotegit davant el cor de les tenebres de la vida adulta, ha de buscar els seus propis referents, teixir les difícils i incertes coordenades morals. I en aquesta selva despietada, hi ha animals tòxics. Recordo aquells cretins de barri que, a la recerca de reconeixement, es vantaven de les seves exagerades proeses traduïdes en errors, de vegades irreparables, i de ferides profundes. El problema és que en aquella època on encara sonaven ressons d’una repressió sexual considerable, un abisme generacional entre pares i fills, o també la pròpia ficció impostada del romanticisme era molt difícil esbrinar de quina manera havíem d’aparellar-nos o desaparellar-nos. El problema és que en l’època actual, molts d’aquests cretins tenen tik tok, milions de seguidors, i acaben convertint el gatet de la rateta pressumida en un model a seguir per unes generacions que tampoc saben exactament com aparellar-se o desaparellar-se, com aconseguir deslligar sexe de poder.