Durant els últims anys s’ha posat molt de moda utilitzar l’expressió “la terreta” per referir-se al País Valencià. Sovint, és emprada en samarretes, bosses de cotó orgànic, influencers, mares, mitjans de comunicació… I també per molts joves exiliats que se’n van fora buscant una vida millor i troben a faltar la seua terra. Així, mentre el valencianisme polític obté els millors resultats de la seua història i renuncia a les banderes que tants maldecaps ens han causat als valencians, s’obre un nou espai d’identificació simbòlica dels valencians: la terreta.

Des de l’acadèmia i el valencianisme old school critiquen ferotgement l’ús de l’expressió per referir-se al País dels valencians. Segons ells, és la màxima expressió del meninfotisme i un clar reflex del complex d’inferioritat dels valencians. Una manera de referir-se al nostre territori que, com afirma Vicent Baydal, impedix construir un projecte de vida per als valencians, ja que mostraria la submissió cap a altre territoris com poden ser Madrid o Barcelona. A més a més, connectaria amb eixe “valencianet” que s’utilitza despectivament en alguns indrets de Catalunya. Hui trenquem una llança en favor de la nostra terreta.

El dramàtic fet identitari dels valencians

Cada vegada que ix el CIS i mostra les dades sociològiques al País Valencià mor un gatet. Això és una veritat com un temple, i qui no ho vulga vore té un problema i hauria de visitar un professional. I clar, és que quan arriba el moment decisiu (en este cas, dades del 2018) ens adonem que un 94% dels valencians se sent espanyol, consolidant-nos com els quarts amb menor identitat nacional. Apenes un 1% dels valencians es senten valencians però no espanyols. Una xifra a anys llum del 24.1% de Catalunya, el 21.5% del País Basc o el 10.9% dels balears.

Vora un 60% dels valencians (això és una tendència que es manté constant) es senten tan valencians com espanyols. Tanmateix, el País Valencià, segons les dades del CIS del 2018, es consolida com el quart territori amb un major percentatge de persones que diuen sentir-se únicament espanyoles: un 21%. Sols adelanten el País Valencià Castella-La Manxa, Castella i Lleó i la Comunitat de Madrid. Esta dada, no ho oblideu, és fonamental per entendre quin abast té el discurs reaccionari de l’extrema dreta espanyolista.

La terreta: un concepte per signar la pax identitària valenciana? 

Els qui hem nascut durant els anys 90 no hem viscut altra cosa que la fratricida guerra identitària valenciana, que alguns defineixen com a Batalla de València. Una batalla que, no obstant això, va ser molt menys sonora en les comarques del nord i en el nostre Sud. Sí, eixe que és tan important i a què de vegades no fem el cas que es mereix.

Allò ben cert és que els valencians no hem sigut capaços de trobar símbols comuns que ens vertebren i ens identifiquen col·lectivament. Més enllà de Babalà, Joan Monleón o aquell Doraemon que parlava com un xiquet de La Ribera, clar. Ara, la terreta s’alça com un identificador comú d’allà on el món s’explica el diminutiu, com canten els de Zoo en els seus multitudinaris concerts. I és que, com reconeixia l’altre dia l’escriptor Toni Sabater, burlar-se del costum patrimonial del diminutiu dels valencians és patètic.

Sí, l'ús indiscriminat i abusiu del "terreta" és patètic. Tant com aquells que convertixen en anatema i burla el costum patrimonial del diminutiu, tan freqüent, genuí i legítim en valencià.

Una nova i ridícula mostra de complex d'inferioritat i submissió. Peneta feu alguns.

— tonisabater (@t_sabater) July 12, 2021

Quan la quotidianitat s’imposa

En ocasions, la quotidianitat s’imposa, i qüestions que abans semblaven llunyanes a la gent comencen a formar part del seu sentit comú. L’altre dia, la mare em deia que havíem de contractar una nova operadora telefònica, que eixia Carolina Ferre en l’anunci i que era “de la terreta“. La mare em va dir que ja estava bé de telefonar a atenció al client i rebre una resposta des d’un país llunyà on és més barat pagar un sou. Ella volia rebre una atenció des d’ací, de proximitat, i que donara treballs als valencians.

També em va sorprendre que, un dia, la xicona decidira crear un projecte en valencià. “No tenim apenes projectes de divulgació científica que estiguen en la nostra llengua i que parlen dels nostres problemes”, em deia. I tenia tota la raó la tia. Al dia següent, ja havia creat un compte en Instagram i d’un altre en TikTok. “Divulgue medicina des de la terreta“, resa la seua biografia.

Altre que també em va fer reflexionar sobre l’assumpte és un d’eixos tios als qui pense que hauríem de llegir i escoltar sempre: Josep Nadal. Em deia que això de la terreta servia per aconseguir “una identificació primària amb les arrels que és molt difícil de superar de manera racional”. I em posava un exemple que em va semblar molt interessant. Tots els barcelonins han passat alguna vegada per “La Terreta”, un bar de temàtica valenciana on molta gent ha rebut la seua primera imatge d’un Poble (el valencià) molt distorsionat i caricaturitzat pels mitjans de comunicació.

Construir Poble 

Analitzades les dades demogràfiques i la percepció que tenim els valencians sobre nosaltres els qui volem l’emancipació com a Poble hem de ser molt crítics. I, la conclusió principal és clara, tenim un Poble per construir, que roman vetlant la llarga nit de la seua vertebració. Comprenc la crítica a termes com “la terreta” o “l’esmorzaret“, però… De veritat estem en condicions de renunciar a tot allò que ens constitueix i ens (re)funda com a Poble?

Necessitats de noms i banderes com estem (clar que necessitem banderes, però per construir i mai per destruir!), “la terreta” exercix com a concepte vertebrador. Vertebrador amb la gent de les comarques d’Alacant, on ja en el segle XIX Mariano Roca de Togores ja havia fundat l’expressió “la millor terreta del món”. Vertebrador amb la gent de València i la seua àrea metropolitana, on la situació lingüística millora dia rere de l’altre, (i Noruega de Rafa Lahuerta és un bon exemple). Vertebrador, també, per què no dir-ho, per unir els nostres pobles i les ciutats en un mateix horitzó.

Deia el filòsof polític Ernesto Laclau que necessitem de significants buits, conceptes indefinits i abstractes que permeten construir un “nosaltres” col·lectiu, precisament per la seua buidor i versatilitat. No seré jo qui gaste això de terreta constantment per referir-me a la nostra terra, però… De veritat estem en condicions de negar el fet de que serveix per generar un sentiment de pertinença i construir el nostre Poble? Si alguna cosa hauríem d’aprendre de la Batalla de València és que els conflictes identitaris es guanyen amb el cor i no amb la raó. Qui pot lluitar contra els sentiments a flor de pell? Qui pot esborrar els missatges de les samarretes? Qui pot aturar un imaginari col·lectiu quan emergeix amb força? I, el que és més important: quina altra opció tenim?