Il·liberalisme nostrat

La pandèmia ha posat a prova la naturalesa política de diverses societats. L’amenaça sobre la salut ha comptat amb lògiques molt diferents en la relació entre la ciutadania i les seves autoritats públiques. Societats com Suècia, Estats Units, Regne Unit (que, malgrat els seus defectes i pecats, sí que són democràcies força consolidades amb societats civils ben potents) han apel·lat a la responsabilitat personal i s’han centrat a aportar recursos sanitaris, econòmics tecnològics o organitzatius per fer front a la situació d’emergència. Per contra, altres societats amb tradició més autoritària o centralitzadora –i aquí trobem, sens dubte Espanya, i malauradament, també Catalunya– s’han centrat, molt especialment, a prohibir i restringir: prohibir la circulació de persones a determinades hores, prohibir anar sense mascareta, prohibir obrir determinats negocis, multar els infractors, criminalitzar aquells col·lectius –com els joves– a qui s’atribueix indocumentadament l’extensió del virus, o potenciant l’aparició de “policies de balcó”.

Al final, i mirat amb perspectiva d’historiador –les epidèmies solen concentrar una depriment repetició d’errors polítics– resulta que prohibir més o menys no ha fet que el virus s’hagi comportat de manera diferent. Sembla que les bones dades de Portugal ara són pèssimes, que el descontrol inicial d’Estats Units va portar a una situació més optimista posterior, i que la malaltia ha fet el que li ha vingut de gust, i que, simplement, la situació millora no en funció de la bona voluntat o de les bones paraules, sinó de disposar d’una infraestructura sanitària en condicions i major capacitat de fabricació i distribució de vaccins.

En qualsevol cas, la societat espanyola, i també la catalana, han suspès aquesta assignatura (tampoc sembla que importi, tenint en compte que la nova reforma educativa tampoc atorga importància a aprovar o suspendre), perquè, al final, tot plegat només ha servit per satisfer l’instint autòcrata dels càrrecs polítics, que veuen en el BOE o en el DOGC una mena d’addictiva droga de restricció de drets i llibertats “pel nostre (suposat) bé”. Les persones amb càrrec han cedit a la temptació de tractar la ciutadania com a criatures, i aquesta ha respost a l’alçada de les expectatives dels primers. En qualsevol cas, ha quedat demostrat el caràcter il·liberal de la nostra societat, contràriament al que molts pensàvem.

Fem una digressió necessària. Què és el liberalisme? Com tot terme polític reivindicat (en termes generals, com a positiu) per diverses forces polítiques, la confusió i la tergiversació aixequen una densa boira sobre una de les principals i prestigioses filosofies polítiques. Com a historiador dedicat sobretot a la història de les idees, em permetré una definició pròpia. El liberalisme seria aquella actitud política segons la qual l’autoritat es limita a garantir unes regles de joc pactades i consensuades amb la societat per tal que aquesta s’organitzi lliurement, gestionant de manera col·lectiva els afers públics, evitant que el poder s’immisceixi en la vida col·lectiva i individual o restringeixi de manera arbitrària llibertats. Evidentment, en aquest món ideal, aquestes “regles del joc” han d’implicar la garantia d’igualtat (molt especialment garantint el benestar de la totalitat de la ciutadania) i l’estat, i la seva administració, per tal que això sigui possible, ha de posar topalls a la lliure iniciativa empresarial (per exemple, impedint l’explotació en base a fixar horaris i condicions de treball raonables i evitar unes diferències econòmiques que, a la pràctica, restringeixen o impossibiliten l’estatus de ciutadà). L’estat, i les administracions, en qualsevol cas, s’han de dedicar a garantir serveis públics gratuïts i universals (sanitat, educació, pensions, i en les actuals circumstàncies de capitalisme destructor, també una renda bàsica universal) perquè és evident que una persona a l’atur, una persona sense accés a la sanitat o a l’educació de qualitat no és lliure. En tot cas, hauríem d’evitar confondre el liberalisme amb el neoliberalisme, que bàsicament significa la llibertat dels llops a dissenyar els galliners.

Doncs bé, al nostre país, a dreta i esquerra tenim un problema. En primer lloc, la dreta d’obediència espanyola, borbònica, jacobina, autoritària, de matriu franquista, és addicta a un estat repressiu i policial, com malauradament comprovem en el dia a dia. Una dreta salvatge, de caràcter feudal, que creu en els privilegis de classe, intervencionista, oligopòlica –amb un punt d’oligofrènica– en què tot està prohibit, sobretot el que està permès. Aquesta dreta abans corporativa –com ho era el falangisme que va conformar la generació que va protagonitzar la Transició– ha patit una mutació agressiva en base al neoliberalisme despietat –l’Ayusismo, al qual se li afegeix un Vox ideològicament cisellat per Steve Bannon–.

- Publicitat -

Catalunya, tradicionalment ha sentit una gran aversió per l’Estat –és el que passa quan tens una Administració sistemàticament en contra–. Tanmateix, com a pecat original, la societat catalana tendeix al classisme, i a la por irracional a una revolució (o evolució) anivelladora, de manera que ha tendit a establir pactes fàustics amb Espanya la repressió respecte a les seves classes populars. Això ja es va veure abans de la Guerra Civil, quan la patronal externalitzava la repressió contra el moviment obrer, o bé amb sicaris privats (pistolers del sindicat lliure) o bé amb sicaris públics (els cossos repressius espanyols, ja fos amb uniforme o toga), mentre que, a partir de la Transició, més aviat va recórrer a cert paternalisme i caciquisme (que és el que va practicar sovint la vella Convergència). Junts per Catalunya té l’oportunitat de corregir els seus errors històrics. Els aconsello que llencin a la paperera Vicens Vives i es llegeixin amb deteniment Josep Termes.

El panorama de les esquerres també resulta desolador. Les formacions (i cultures) polítiques de matriu marxista (inclòs el socialisme), encara que també cert progressisme Upper tendeixen a practicar la desconfiança profunda en la societat, mantenir el paternalisme, a abusar de l’intervencionisme públic, a tractar les classes populars com si fossin permanents menors d’edat, a actuar amb aires totalitaris (l’estalinisme mai no ha desaparegut de determinats comitès centrals polítics o socials) i, sobretot, un cert despotisme poc il·lustrat (només cal veure les seves polítiques educatives i culturals). De fet, resulta paradoxal que determinats grups hagin estat els principals entusiastes de les restriccions a la llibertat individual durant la pandèmia, o que determinats dirigents polítics o sindicals es pronunciïn en contra de l’amnistia o l’autodeterminació. Bé, no és tan sorprenent, tenint en compte l’addicció a l’obediència –obeeixes cegament el de dalt per obligar que t’obeeixin els de baix– que mostren bona part d’aquests espais polítics.

Per contra, Catalunya ha tingut un rica i suggerent tradició llibertària, almenys fins a la guerra civil. Tot recordant el que ens explicava el mestre Termes, el fet de tenir un Estat en contra, ha desenvolupat un instint d’autogestió encomiable, que explica la vivacitat d’un associacionisme civil, de cert esperit d’iniciativa, i d’una profunda desconfiança respecte el poder i les institucions. Ara bé, com a historiador que s’ha dedicat a l’estudi d’aquest espai polític, en un context difícil, d’assetjament social i identitari, ha forjat una tradició caïnita, inestable i amb un punt de nihilisme que ha acabat per ofegar la potencialitat del moviment. És el que passa quan una societat és maltractada secularment: una inseguretat patològica, una tendència suïcida al sectarisme i la dissolució, una dificultat greu d’arribar a consensos en base a discussions civilitzades. Ens cal un cert entrenament per esdevenir el que les circumstàncies històriques i un cert geist ens hauria de portar: una Suïssa amb un punt de conservadorisme progressista, o un progressisme conservador. De fet, segons explicava Gianpietro Berti, l’anarquisme és el pensament liberal per antonomàsia. 

Tornant als clàssics anarquistes: el gallec Ricardo Mella, un dels teòrics llibertaris més transcendents del continent europeu, va reformular la famosa trilogia republicana de llibertat, igualtat i fraternitat, en un aforisme que convidria tenir present: la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat, com a fi. Catalunya ha vist com el seu liberalisme ha anat davallant en la seva cotització. L’alegria amb què molta gent s’ha empassat les restriccions pel que fa a les llibertats personals durant aquesta pandèmia resulta un fenomen greu i més que preocupant, perquè al cap i a la fi, el liberalisme hauria de constituir un dels punts essencials de la nostra identitat. En la nova República que, per imperatiu moral, ha d’aconseguir la nostra generació, ens cal bastir una societat on precisament la llibertat sigui la conseqüència natural d’un ordre i harmonia social en base a cohesionar una societat plural, complexa i desequilibrada. Tenim molta feina a fer. I això també hauria de formar part del nostre particular Donec Perficiam.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca