Aquest estiu és farà llarg com un dia sense pa. Poc ens fixem en els jugadors que hauran disputat Eurocopa, Copa Amèrica i/o Jocs Olímpics abans de tornar a la disciplina del club que, detall gens menor, els paga la nòmina. Arribaran estregats i curts de vacances per emprendre el camí que marqui Koeman. I com s’auguren un grapat de canvis a la plantilla, no quedarà altra alternativa que compenetrar-se amb els nous companys conforme avanci el camí a base de partits, sense saber ben bé si es troben de pretemporada o en una estajanovista continuïtat sense descans. Si volen que Pedri peti, per exemple, el disseny perpetrat resulta prometedor. Avança l’estiu i encara ignorem el mal del que hem de morir. En un dia no tan llunyà, acomiadàvem la temporada emprenyats per la manera de llençar la Lliga, esperonats per les promeses revolucionàries d’en Laporta en relació al vestidor i disposats a seguir aquella doctrina Toshack dictada anys enrere, la de canviar els onze cabrons de diumenge passat per repetir alineació a la pròxima. Acabada la campanya, no haguéssim respectat més que un nom, l’inevitable de Messi, i exigit que ens canviessin les cares de dalt abaix. Baixats els fogots, acceptàvem tres o quatre i la resta, foc nou. Sortien llistes d’operacions per simular que anàvem camí de cirurgia major i, al final, entre ets i uts, si la retallada salarial no imposa un daltabaix, repetirem molt més del que ens abellia sense que entenguem tampoc qui ha dissenyat la nova temporada, si és l’entrenador, la nodrida nòmina de tècnics o Alemany negociant al seu aire. O, simplement, el lamentable estat de l’economia. El cas és que, com a mínim, hom pretenia una nova banqueta de cap a peus per impedir la coneguda sensació de quedar sense respostes a la que havies de tirar de suplents. Aquí és on més es noten les precarietats i limitacions d’un conjunt que no ha donat la talla exigida en les darreres temporades.
Com si fos un dilema shakesperià, no sabem qui és la ment pensant, si hi ha pla B, C i D en la recerca dels difícils reforços i si l’equip revifarà fins el màgic extrem de no dependre exclusivament de l’astre argentí. Només aspiraríem a tenir quinze, setze, disset peces per organitzar un total competent, sense recórrer als melons per obrir coneguts com a promeses del B que encara requereixen un lent procés de maduració. Aquí s’ha de rendir des del primer dia, obvietat que dificulta l’arribada de barbamecs propulsats per la fallida econòmica. A punt de vacances estiuenques, això és un patchwork amb una feinada pendent, amb un seguit de decisions que precisen d’un criteri que no sabem ben bé qui el posa. La imprescindible reducció de massa salarial obliga a un seguit d’equilibris dificultosos sense saber qui és l’artista dels malabars que ha d’executar-los. Enguany, l’estiu ha deixat de ser temps d’il·lusions i cabòries grandiloqüents per a convertir-se en un exercici de possibilisme que seguim entre boires, lluny, ben lluny encara de clarificar. Per no saber, ni sabem on quedarà fixat el límit de la massa salarial, notablement inferior i quasi impossible d’atansar. És el pa que s’hi dona i no hi queda gairebé res a dir. Ja ens ho trobarem, ja veurem algun dia quin és el fruit de la canícula més barroca de la recent vida blaugrana, encara gentilesa dels impresentables que van portar el vaixell una llarga temporada sense fer cap cas del timó. Temps de les mil i una preguntes retòriques orfes de resposta lògica i entenimentada. Almenys, qui vulgui consol, Messi ha guanyat amb l’Argentina i les giragonses emocionals del futbol ens fan sentir el triomf com si fos nostre. Just quan ja no té contracte vigent amb el Barça, un gir de guió prou coherent amb l’estat del club.
