Guillem Clua és guionista i dramaturg per necessitat, abanderat dels drets civils per convicció, agnòstic per culpa de l’escola de capellans, prosopagnòsic de naixement, tuitaire per addicció i Premio Nacional de la Literatura Dramática per Justícia, i per justícia probablement també. Li agrada pensar que el bar Arnau que tenien els seus avis al Paral·lel va tenir alguna influència en la seva decisió de dedicar-se al teatre, però sap que la realitat és més tossuda i prosaica i potser tot són casualitats.
Els divendres a la tarda Barcelona es mou encara més la resta de la setmana i a les cruïlles de l’Eixample s’ajunten nens amb pares i mares, oficinistes amb quaranta-vuit hores de descans al davant, persones grans amb tot el temps del món i persones grans, també, que demanen per menjar. Enmig d’aquest batibull de personalitats destaca per la seva alçada en Guillem Clua, amb mascareta i samarreta negra i pantalons granats, que m’acaba convidant a casa seva perquè, malgrat els carrers estar ocupats per vianants, aquella tarda de primavera el bars continuaven tancats a la tarda.
View this post on Instagram
Evitem converses d’ascensor i pugem a peu per les escales. Malgrat la COVID, no ha deixat d’anar al gimnàs en part, també, per la vigorexia que l’acompanya. Quanta generositat haver volgut compartir el temps mentre tens guions de Netflix i HBO per escriure. Només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure que és una persona propera i agraïda, per molts premis que guanyi i moltes obres que estreni.
Entre parets vermelles i blanques es disculpa per un desordre inexistent mentre em prepara un té verd a la cuina americana. En un prestatge té el Premi Butaca a millor text i, a l’altra banda, destaca un enorme cartell d’Smiley, després de l’amor, aquella meravellosa comèdia romàntica que era la segona part d’Smiley, una història d’amor, que es podrà tornar a veure al Teatre Aquitània de Barcelona. Fa poc que viu en aquest pis i tota la seva vida ara està concentrada en un traster de Madrid des de fa un any, per tant, res del que hi ha és seu. El pretext d’estar vacunada i l’esperança que a ell li posin aviat fa que ens traiem les mascaretes quan seiem a la taula de fusta del menjador. A ell li deixa al descobert la seva característica barba Van Dyke i, en mig d’ella, un somriure que fa justícia al cartell.
L’obra del pòster s’havia d’estrenar el maig passat i els assajos havien de començar al març. Innocents, com tots, van iniciar els assajos per Skype pensant que tot es controlaria ràpidament.
Potser podríem pensar que després d’haver escrit Marburg, l’obra que parlava d’un virus que matava la població, Clua estaria preparat per viure un confinament i encara en podria treure rèdit creatiu, però no va ser així i va entrar en un bloqueig de pàgina en blanc que el va acompanyar mesos. Les persones no ens entrenem per viure desgràcies. Ha estat un trauma comú, com si fos una guerra. Ha estat un trauma comunitari que ens podria fer millors si volguéssim, però està convençut que no passarà. La pandèmia ha fet que tots ens replantegem les nostres prioritats i hem pogut valorar el que encara tenim. Per aquesta raó, ha tornat a Barcelona pensant en els seus pares i en el pas del temps.
Se li il·luminen els ulls foscos quan parla de Madrid en recordar les festes, la gent i la vida d’allà. També pensa en la feina, ja que hi ha molts més teatres i l’audiovisual es concentra allà, malgrat que El inocente, la sèrie que acaba d’estrenar a Netflix, es va fer a Barcelona. És cert, però, que aquí tenim grans equipaments com el Teatre Nacional o el Teatre Lliure i també hi ha sales molt alternatives. Tenim els dos extrems, però el teatre comercial està centrat en el Grup Focus. No hi ha produccions com Smiley o produccions mitjanes, comercials, que puguin estar un any en cartell. Clua pensa que estan matant el públic base del teatre, que no és l’elitista que va a veure obres de 30 euros l’entrada al TNC ni és el més experimental que anirà a l’Antic Teatre.
És cert, però, que la capital ha entrat per un camí perillós amb les eleccions i la ultradreta afectarà molt negativament l’educació i la cultura de Madrid. Malgrat que l’etapa perillosa s’està iniciant a tot arreu perquè s’estan posant en dubte drets civils, llibertats i diversitats que s’ha lluitat molt temps per aconseguir-les. Reivindica la importància de les arts com una forma de lluita i la nostàlgia envaeix les paraules en recordar el Club Capitol.
No dubta en què els mitjans de comunicació tinguin una responsabilitat en l’auge de la ultradreta perquè han preferit fer espectacle, polaritzar debats estèrils en lloc de ser conscients que estaven despertant el monstre.
Compromès de naixement, sap que totes les persones que comuniquen tenen una responsabilitat, ja poden transmetre una veritat que pot ser ficció o notícia, però és un concepte que la gent assumirà, es farà una idea i canviarà el món. No serà una revolució, però sí que variarà el que una persona pensa d’un tema concret.
La dicotomia entre ficció i notícia també el va fer reflexionar fa vint anys. Després d’haver estudiat periodisme a la UAB, haver obtingut dues beques, una per anar-se’n a Colòmbia i l’altra a Londres, i haver treballat a El Periódico durant deu anys va començar a flirtejar amb la ficció perquè li va semblar més poderosa. A Londres és, però, on es va enamorar. I del teatre, també.
View this post on Instagram
Dues dècades després, ha estat director del Cor de la ciutat, ha escrit més d’una quinzena d’obres que han estat traduïdes a més de deu idiomes, ha creat guions de cinema i de televisió i ha dirigit les seves obres.
Explica que fa 20 anys escriure guions per televisió era el pitjor, era prostituir el talent i recorda com un gran director d’aquest país (no vol dir noms) li va dir que havia de deixar d’embrutar-se les mans amb aquesta merda. Amb els guions d’El cor de la ciutat ell pagava el lloguer alhora que aconseguia unes eines d’agilitat i disciplina que no hagués tingut si no hagués fet el que anomena “mili de la telenovel·la”. Ara, amb les plataformes sembla que tot ha canviat, però encara hi ha un elitisme cap a les telenovel·les de tarda. Clua defineix aquesta crítica cap el gènere com a patriarcal perquè la telenovel·la i melodrama són gèneres molt feminitzats i hi ha uns senyoros que la menyspreen.
Precisament la crítica li ha dit en més d’una ocasió que cau en la telenovel·la i el melodrama. Mentre mou molt les mans i somriu reivindica que a ell li agrada fer riure, la tragèdia i el melodrama. En definitiva, li agrada emocionar. Potser algun dia aquests comentaris van fer mal. La relació amb la crítica sempre és complicada i reconeix que alguns tocs que li han fet estaven motivats per causes personals o polítiques. El món del teatre, al cap i a la fi, és petit i de seguida es poden reconèixer fòbies i fílies. Les crítiques sovint fan que les persones se sentin petites i, de cop, m’imagino aquest home de gairebé metre vuitanta donant de menjar els ocells que arriben a la seva terrassa mentre es pregunta quin tipus d’au deu ser aquest que acaba d’arribar.
No totes les obres de Guillem Clua tracten temes polítics, però és cert que tot el que és personal és polític. A mesura que la seva trajectòria ha anat sent més visible ha anat perseguint una visibilitat LGTBI a les seves obres de manera més conscient. El seu públic és molt mainstream i si no aprofita la seva visibilitat per explicar aquesta part tan seva, que és determinant en la seva vida i en el món que l’envolta, és com si s’estigués traint.
View this post on Instagram
Recentment s’ha publicat el volum d’obres completes de Guillem Clua i confessa que al principi va fer decisions conscients d’amagar que certs personatges eren gais, perquè no calia fer-ne bandera. Les seves obres han canviat a mesura que la societat, i ell, anaven evolucionant en la mateixa direcció. Els seus textos s’han estrenat arreu del món i no sempre han estat rebudes d’igual manera per aquest motiu.
Després de ser director del Cor de la ciutat havia de decidir si comprar-se un pis o marxar a Nova York i intentar engegar una carrera internacional des d’allà. Per sort, va optar per la segona idea. Ara ja ha normalitzat que s’estrenin les seves obres a diferents punts del món, tot i que li continua fent la mateixa il·lusió que al principi, però escriu sent conscient que les seves obres es representaran arreu. Per això L’oreneta, que parla d’un atemptat a un local LGTBI, tot i que està inspirat en l’atemptat d’Orlando, passa a una ciutat occidental, però no hi ha referents concrets.
Que les seves obres es puguin estrenar a diferents ciutats potser és perquè a les persones, al cap i a la fi, ens mouen les mateixes emocions i, potser, d’aquí 50 o 60 anys les seves obres es podran tornar a representar. “Un futur Shakesp…” començo a dir, però no acabo la frase. Tal com surt la comparació dels meus llavis me’n penedeixo. Clua es defensa explicant que no escriu per la posterioritat i que no importa si les seves obres es representaran quan s’hagi mort perquè ell escriu perquè ho necessita, tant mentalment com emocionalment, perquè creu que fa feliç a la gent, perquè, potser, amb les seves obres pot aconseguir fer un món millor i, sobretot, perquè el fa feliç.
La relació del dramaturg amb Twitter a vegades és complicada. Just abans de Sant Jordi va patir un linxament per dir que no totes les relacions amb una diferència de deu anys era pederàstia. Pel món Twitter, de sobte, ell va a passar a ser el pederasta. El que acaba fent és silenciar tuit, bloquejar a gent i apartar-se un parell de dies perquè no es pot lluitar contra el monstre.
Per altra banda, però, la xarxa social li ha donat una de les satisfaccions més grans de la seva trajectòria professional i és el fil d’Emil y Xaver, una història sorgida a partir d’una tomba real de dos soldats de la Primera Guerra Mundial que havien estat enterrats junts i Clua ficcionava el que havia pogut passar. La història va ser un èxit immediat i acumula més de 50.000 retwets. Persones del Canadà, de Singapur i d’Austràlia el felicitaven pel fil que havia creat, la gent s’emocionava i l’interès no parava de créixer. És “això, això, això”, diu mentre va fent copets a la taula. I és que és això el que alimenta a Clua i el fa continuar tenint ganes d’escriure. Ell escriu per emocionar a la gent, no perquè les seves obres s’estrenin a Nova York, que sí que queda molt bé al currículum i a la pàgina web, però el que li ha aportat la història d’Emil y Xaver no li ha donat mai res.
Ens quedem mirant en silenci per després parlar d’altres vaguetats de la incertesa del futur, la precarietat dels joves i l’angoixa del mercat laboral. Finalment ens acomiadem amb somriures, però sense petons ni abraçades. Enrere deixo el te sobre la taula de fusta, les parets blanques i vermelles i un enorme cartell d’Smiley, després de l’amor per topar-me, altra vegada, amb la realitat barcelonina. Ara ja no hi ha nens que juguen al bell mig d’un carrer de Sants que la guàrdia urbana havia tallat pel gaudi dels infants, els oficinistes probablement ja han arribat a casa seva i una persona sense llar compta monedes per poder-se pagar un cafè amb llet al bar de la cantonada.