Les persones que tenim o hem tingut gos gaudim quan el nostre pelut ens ve a rebre. Com a humà, sentir el teu ca bordant o cridant a l’altra banda de la porta et fa cercar les claus dintre de la bossa amb més il·lusió. Tens un al·licient per caminar més ràpid del cotxe a la porta de casa. Potser has tingut un dia dur i fa temps que no t’acabes de sentir bé amb tu mateix; tot i així l’animal t’estima de forma incondicional. A ell li és igual si no guanyes prou diners, si t’has discutit amb la teva mare o si la teva parella t’ha fet el salt. Se’t llençarà als braços tot just et senti arribar a casa.

La meva gossa va arribar a la meva vida fa catorze anys. Jo tot just n’acabava de fer deu i ella amb prou feines deuria de tenir tres mesos. Recordo el dia que ens vam conèixer amb una claredat extraordinària. Amb la perspectiva dels anys penso que les dues vam saber reconèixer aquell moment com un instant clau per a les nostres vides.

Feia uns mesos que volia tenir gos. Penso que d’alguna forma intuïtiva i tot i tenint només nou anys, jo ja coneixia la llei de l’atracció. Així que vaig pensar el nom del meu gos abans de tenir-lo. El meu pare sempre em deia que tenia “idees de bomber” de manera que vaig pensar que el nom hi havia de tenir alguna cosa relacionada. Vaig trobar que la paraula “bomba” sonava similar a la paraula “bomber” i m’hi vaig decidir de seguida. No em jutgeu. Només tenia nou anys.

Ves per on, doncs, abans de conèixer la meva gossa, ja tenia clar que es diria Bomba! I en aquell moment va quedar còsmicament decidida una altra cosa: el meu gos seria una gossa.

D’ençà d’això va passar un temps fins que finalment es va creuar a les nostres vides una cadelleta que es convertí en la Bomba. La Bomba esdevingué com una germana per a mi. Recordo haver compartit amb ella el berenar cada tarda. La meva mare i jo ens asseiem a la taula de la cuina mentre ella s’estava als nostres peus. Semblava escoltar també les anècdotes de l’escola. Desprès, venia a la meva habitació a fer els deures. De petita era una gossa molt àgil i una vegada va acabar dalt del meu escriptori estirada damunt del meu llibre de català. Vaig riure molt aquell dia! Sempre estava disposada a fer-me sentir millor!

Potser si no has tingut mai gos et deu semblar que exagero, però la Bomba ha sigut la meva Gran Mestra. Quan era una nena i una adolescent, li feia molt la punyeta. Li estirava les orelles, li treia el menjar justament quan se l’estava endrapant, li feia pessigolles a les potes… Mai a la vida va ensenyar les dents a ningú. Era un ésser de bondat i llum.

La Bomba es va morir ara deu fer deu dies. El seu cor ja feia figa. Va marxar estirada a la meva falda. Li acaronava el caparró mentre sentia com el seu alè s’anava aturant tranquil·lament. Ha sigut una de les experiències més contradictòries que he viscut mai. D’una banda em sentia feliç perquè marxava sense patir i acompanyada per la seva família, però de l’altra només podia pensar: “si us plau, si us plau, si us plau, torna a tenir tres mesos.”

La mort té moltes coses: és per a sempre, no té solució i ens deixa sempre una mica més sols o, millor dit, ens fa adonar-nos que realment només ens tenim a nosaltres mateixos. Però, a més a més, quan una mort nova apareix a les nostres vides, ens fa recordar totes les ja viscudes. I no només això, ens fa adonar-nos de totes les que vindran i fins i tot de la nostra mateixa mort. Fas llista mental de quantes persones has acomiadat i mires al teu voltant adonant-te que algun dia també diràs adéu al teus vincles actuals. És com si t’esclatés a la cara aquella frase tan gastada del “res és per a sempre”.

Amb la Bomba se n’ha anat l’última espurna de la meva infància. Aquell record viu que em feia pensar que un dia vaig tenir deu anys. És estrany perquè mentre jo abandonava el cos d’una nena per esdevenir una adolescent i desprès una jova adulta, la Bomba va passar de bebè a iaia.

Aquests dies han estat de recol·locació d’emocions. Sempre penso que quan marxen persones o animals d’edat avançada, hem d’estar contents. Han complert el seu cicle de la mateixa manera que espero poder-ho fer jo algun dia. Al capdavall, sempre és una bona notícia morir-se de vell! Però, és clar, els que ens quedem notem cada dia la seva absència. Perquè la Bomba ja no es posa pesada a les vuit del vespre per demanar-me de sopar. Ni pica a la porta del jardí perquè la deixi passar. Ni em borda perquè li doni menjar d’amagatotis per sota de la taula. Ni em fa companyia totes les hores que estic sola a casa.

Però no seria just recordar-la per totes les coses que ja no farà i que trobaré a faltar. Seria posar l’accent en mi, en tot el que l’enyoro i l’enyoraré. La mort de la Bomba es mereix alguna cosa millor que no pas que em lamenti. Perquè la Bomba m’ha convertit en una persona millor. En algú més bo i més tolerant. En una persona amb més paciència.

Sempre que em sentia remoguda o nerviosa per alguna bestiesa de la vida moderna, me la mirava. Ella s’estava allà, adormida plàcidament. I llavors jo pensava: “si ella pot estar-se així de tranquil·la, jo també.” Perquè per a la Bomba només existia el moment present i en el moment present tot està bé. Així que espero recollir el seu testimoni i esdevenir, a través del seu record, cada dia una mica més present.

Gràcies Gran Mestra. Eres la viva imatge de la meditació.