Fa alguns dies vaig tenir una breu conversa amb un alt càrrec d’un ministeri, un català que fa pocs any s’ha instal·lat a Madrid, i que venia a Catalunya al mateix acte protocol·lari on coincidíem. Malgrat trobar-nos en trinxeres oposades, es trobava relaxat, perquè era perfectament conscient que a Barcelona es respecten les formes, que al cap i a la fi, són el ciment que permet mantenir la solidesa de la democràcia. No hi hauria cap insult, ni cap “numeret” o coses per l’estil –sí l’expressió  educada de discrepàncies, i l’exercici del comentari irònic– i la premsa informaria amb la dosi adequada de biaix ideològic. En un rampell de sinceritat, a partir de la constatació de ser lectors mutus dels escrits de l’altre, em va explicar les dificultats a l’ecosistema madrileny, on l’exabrupte, la intimidació, l’amenaça, la violència verbal i la manipulació mediàtica (amb melodia de No-Do) és el més habitual. 

No és l’únic testimoni al respecte. Per qüestions professionals he tingut contacte amb polítics –i el que és més important, assistents de polítics– que em descriuen situacions similars. “A les comissions parlamentàries, no es preparen els temes, criden, interrompen, amenacen, insulten, intimiden,… i amb això ja tenen prou”. He conegut a professors que s’hi han passat anys bregant amb alumnes d’ESO del nostre equivalent al Bronx i afirmen que se senten més còmodes amb segons quins pinxos, objectors escolars de barri baix, que amb aquests “señoritos” d’escola privada que actuen amb una actitud de bully de pel·lícula de terror.

No només això. Amb una ultradreta desbocada, que forneix els rengles tant d’un PP (especialment madrileny, encara que també de Múrcia, Andalusia o Extremadura amb aquell esperit de Los Santos Inocentes, persones que se signifiquen com a dissidents, són assetjats de manera continua entre la indiferència i la complicitat dels cossos de seguretat. Només cal veure què ha passat amb l’advocat del President Puigdemont, Gonzalo Boye, que no només ha vist assaltada casa seva, sinó que ha vist amenaçada la seva família, o com fins i tot l’exclouen del grup de whatsapp de pares de l’escola dels seus fills. També alguns polítics catalans significats han rebut insults en espais públics, sense que ningú no sembli sortir en la seva defensa. Madrid és una ciutat feixista, no només perquè compta amb l’actuació impune, pública i a cara descoberta dels feixistes, sinó perquè també compta amb l’abstenció, ja sigui per por, ja sigui per aprovació de qui podria alçar la veu o actuar. I ja sabem, el feixisme triomfa allà on és capaç d’imposar el seu relat i intimidar els dissidents.

Tot plegat, va molt més enllà de la clara degradació del clima polític, especialment desfermat a partir de l’estratègia de la crispació protagonitzada per José María Aznar a partir de la dècada de 1990. Ja ve de molt abans. Com a capital d’un imperi vingut a menys, com a constància de la decadència d’allò que (des del seu punt de vista) era una gran potència, el Madrid polític actua amb un fanatisme religiós, de caràcter reaccionari, davant l’evolució adversa dels seus interessos geopolítics. En aquest sentit és més que pertinent la comparació, cada vegada més generalitzada, amb Turquia, en què el nacionalisme turc / castellà tracta de resistir-se davant d’un món complex i la constatació que la pluralitat representa una amenaça per a l’hegemonia d’uns grups socials i polítics tancats.

En les interessants memòries de García Oliver, quan descriu el Madrid de novembre de 1936, en què relata d’arribada de milicians catalans per resistir l’atac dels franquistes, amb material militar alemany i unitats de la Itàlia de Mussolini, és rebuda amb una barreja de fredor i hostilitat. García Oliver, nomenat aleshores ministre de justícia en contra de la seva voluntat percep l’alè d’una cinquena columna poderosa, disposada a saltar damunt les forces republicanes per l’esquena. L’anarquista de Reus considera que el fet de ser la capital d’un imperi on no es ponia el sol feia enllaçar les simpaties clares dels sectors benestants i remenadors de cireres amb els reaccionaris armats. Vuitanta-cinc anys després, semblen haver canviat poc les coses. El Madrid popular, sens dubte existent, és massa feble per imposar una altra dinàmica diferent al Madrid polític, d’alts funcionaris, magistrats, militars, eclesiàstics i inquisidors disposats a acabar amb tot per evitar la pèrdua de la seva hegemonia. 

És el Madrid franquista, remenador de cireres, un dels grans beneficiaris d’una Transició que no només va permetre la conservació de tots els seus privilegis, sinó que va aprofundir el seu poder en base a un disseny territorial pel qual la capital del regne ha esdevingut una mena de forat negre capaç de xuclar les seves energies del seu entorn –l’Espanya buidada–, en què, al poder politic, se li ha afegit un poder econòmic més rendista que productiu, més concessionari que imaginatiu. És aquest un dels factors, potser el més inconscient, el que ha potenciat precisament la voluntat d’independència dels catalans, a banda del que està fent saltar les alertes a unes institucions europees que veuen amb preocupació el sorgiment d’una Turquia Occidental.

El Madrid fanàtic, reaccionari, remenador de cireres, amb polítics, magistrats, alts funcionaris, cossos de seguretat, rendistes i concessionaris, una mena de piscifactoria de taurons, que devoren agressivament el seu propi país, creient que, en aquesta deriva suïcida, fan un servei al seu país.