“Jo estic molt orgullosa de mon pare. I és que va tindre moltíssimes idees, tantes i tantíssimes que el van fer pres per elles”. Estes són algunes de les paraules que configuren Beatriz, una palabra enorme, un dels meus contes favorits de Mario Benedetti. I és que, com canta Dellafuente, què bonica és la llibertat i què pocs els que saben el que significa.

Llibertat era per la que lluitava el meu oncle, regidor d’esquerres durant la Transició. Va canviar el nomenclàtor franquista del meu poble abans que cap llei ho plantejara. Va impulsar un cineclub i va omplir la biblioteca pública de llibres en un període en què accedir a cert tipus de literatura encara estava mal vist i era problemàtic, en plena eixida de la dictadura del general Franco.

Durant el franquisme tirava pamflets llibertaris darrere de les processons. Més d’una vegada va tindre problemes amb les autoritats de la dictadura. I, quan a la fi, va aconseguir l’anhelada llibertat en democràcia, cada dia el telefonaven, puntuals. Un “rojo de mierda” com ell no podia ostentar cap càrrec, no mereixia el dret a representar al seu poble, tot i que estiguera escollit per la seua ciutadania. Tots els dies l’amenaçaven de mort. Ell sabia ben bé el que era la llibertat i jugar-se-la per la gent que estimava i per les seues idees.

Madrid: l’ofensiva de la llibertat neoliberal

Madrid. Són les quatre de la vesprada. Acabe de dinar i em gite al llit, mentre escolte un podcast en Spotify, intente fer la becadeta. Una vegada darrere de l’altra. Spotify em promet llibertat per contractar el seu servici premium sense anuncis, Orange em promet llibertat per contractar la seua oferta de 5G. Isc a que em pegue l’aire. Una llibreria em promet també la llibertat al poder triar entre els llibres de què disposa. I un cartell d’una marca de cotxes em recorda que “en Madrid conducimos diferente”. Tota una gran estratègia discursiva per recordar-me que Madrid is different a la resta de capitals europees, progressistes i globalitzades. El suposat fet diferencial madrileny basat en la llibertat.

Com va poder guanyar Ayuso? Es preguntaven molts el dia següent de les eleccions. “És que Ayuso és tonta i mala”, deien alguns. “És que la gent no sap escollir els seus governants perquè és ignorant”, resaven altres. Allò ben cert és que el seu projecte va arrasar entre els madrilenys. I que amenaça amb tornar a altres territoris com el País Valencià de la mà dels amics d’Ayuso. Els mateixos que, mentre 162 Estats han acordat un impost de successions mínim del 15% en el món, pensen que, com en els temps de la bombolla immobiliària, la solució és baixar els impostos i somriure, com feia Berlusconi.

El llenguatge mai no és innocent

L’altre dia parlava amb el meu amic tuitaire Pere Àlvaro sobre aquest mateix tema. I em va posar un exemple que em sembla molt encertat. I és que Ayuso va tuitar l’altre dia que “sembla mentira que la UE pose tant d’èmfasi en l’avortament. Una Europa que afona les seues arrels en Grècia i Roma, que defensaven la llibertat i la vida”. És que eren paraules innocents? És que no sap perfectament que Grècia i Roma eren dos règims esclavistes on, a més a més, existia un concepte de l’amor totalment diferent a l’actual? Clar que ho sap, però allò que importa és instalar els seus marcs conceptuals i conduir el debat polític. A tota costa.

La farsa de la llibertat d’elecció

Arribats a este punt, cal que ens preguntem… Per què el discurs de la falsa llibertat aconsegueix ser un discurs guanyador? El periodista i expert en moda Marc Giró donava en un dels claus en una entrevista amb Clara Serra. Han aconseguit actuar com una marca, i buscar els punts dèbils del potencial votant per acudir a ell i oferir-li una solució al seu problema concret. Un dels principals motius de la victòria del Brexit en el Regne Unit, que va convertir la indignació ciutadana en una campanya política.

Segmentat i empaquetat, exactament igual que els productes que demanem per Amazon cada vegada amb més freqüència. I és que la plataforma sap què necessitem. Perquè ens espia. Perdó, volia dir que ens escolta. Però pel nostre benestar, eh? Per conéixer millor les nostres demandes, per endinsar-se millor en la nostra ment i saber què necessitem i en què moment ho necessitem, amb la precisió d’un nerurocirurgià. I, clar, com va dir Marc Giró, si la dicotomia tracta de triar entre el comunisme i la llibertat amb què ens bombardegen les marques tot el dia, triem la llibertat.

La política de les emocions

I, com sembla cada dia més evident i com explica magníficament Toni Aira, vivim en un món dominat per les emocions. Front la precarietat, el canvi constant, l’empobriment i la manca de certeses, les emocions es constitueixen com la via més fàcil mitjançant la qual arribar al poder (o al govern, que com diu Mónica Oltra, en el poder estan altres que no es trien democràticament).

Un món en què, més enllà de les coses que es diuen, importa com es diuen. En quin escenari, sota quin context, amb quin vestit i amb una o altra tonalitat de veu. I, com ben bé sap Ayuso, no importa com parlen de tu, sinó, senzillament, que parlen. El món dels globus sonda llançats a periodistes i opinòlegs de primer nivell. Missatges plenament calculats que et fan ocupar hores i hores dels telediaris i portar la iniciativa política, al més pur estil dels republicans ianquis. En definitiva, una tècnica que aconsegueix que tot debat polític es reduïsca a una qüestió estètica, exactament igual que fan les marques quan et venen l’ideari de llibertat nord-americà si compres uns pantalons vaquers Levi’s.

El govern de les multinacionals

No obstant això, el que vivim en els últims mesos no deixa de deixar-me, amb perdó per la redundància, perplex. Multinacionals com Telepizza o Rodilla convertides en subministradores d’aliments per als xiquets en els menjadors en plena efervescència de la pandèmia. Grans empreses com El Corte Inglés, Acciona o Santander vacunant massivament mentre molts centres de salut dels barris romanen tancats. En definitiva, és el triomf de les multinacionals i el centralisme dins del centralisme madrileny front el poder dels barris, els centres de salut i els col·lectius socials.

Un triomf que, al cap i a la fi, reflecteix purament i clara la mentalitat de Berlusconi i Jesús Gil adaptada als nous temps. Un govern “tecnocràtic” que, més que un govern amb el suport de les grans companyies, es converteix en un govern DE les grans companyies, on els polítics exerceixen com a intermediaris que tenen la tasca de facilitar l’activitat productiva d’estes grans multinacionals per damunt de tot. I per damunt de tots, perquè… Qui voldrà emprar els servicis públics quan aquestos estiguen tan privatitzats i tarden tant de temps per resoldre els problemes del dia a dia? Eixe és el seu verdader objectiu, no ens enganyem.

Un horitzó que és de totes

Félix López-Rey és un dels fundadors de la Federació Regional de Veïns de Madrid, de l’humil barri d’Orcasitas. D’allà on, com ell conta sempre que deia el senador del PSUC Paco Candel, “la ciutat perd el seu nom”. Un dia em va telefonar per enviar-me un exemplar del seu llibre sobre les lluites veïnals en la ciutat de Madrid. Em digué que me’l volia regalar per la dignitat amb què l’havia tractat fent un reportatge per a EL TEMPS. I, la veritat, crec que és difícil que algun dia em puguen dir unes paraules que m’òmpliguen tant com ho feren aquelles.

Félix es coneix les principals ciutats espanyoles pels seus barris de xaboles, i sap ben bé el que és no tindre res i haver d’anar a cagar a la via. Literalment. L’altre dia, enmig dels escàndols de Madrid protagonitzats pels governants de torn i les grans empreses, va demanar-me que mai no em deixara enganyar. La llibertat, com diria el meu oncle, com resava Benedetti i com es va encarregar de recordar-me Félix, és una paraula enorme com per reduir-la a la felicitat efímera que ens poden donar un cotxe o uns tallarins xinesos a domicili. La felicitat és molt més, i és la nostra responsabilitat històrica demostrar-lo, i també és la millor memòria històrica. Pels qui veniren i pels qui vindran.