El conflicte invisible que mai s’acaba: el Sàhara Occidental

Amb la crisi migratòria que es va desencadenar a Ceuta fa unes setmanes el debat sobre les relacions bilaterals entre Espanya i el Marroc va tornar a les primeres planes. Tot i això, el principal conflicte en el que ambdós estats estan involucrats —i que va ser el causant de la crisi— no ha estat suficientment atès. El conflicte en qüestió és el que es deriva de la invasió marroquí al territori de la República del Sàhara Occidental. Per conèixer més del tema i comprendre aquest delicat assumpte Revista Mirall ha parlat amb Tesh Sidi, presidenta de l’Associació Sahrauí de la Comunitat de Madrid, i Itziar Silvestre, organitzadora de la Marxa per la llibertat del Poble Sahrauí.

Espanya, una potència colonial

La colonització espanyola del Sàhara Occidental va dur-se a terme mitjançant un procés que va començar a mitjans del segle XIX. Una de les clàusules del tractat signat amb el Marroc després de la Guerra d’Àfrica de 1860 van permetre que la Societat Espanyola d’Africanistes i Colonistes, temorosa de que els anglesos colonitzaren la zona, reclamara el territori el 1884. Va ser llavors quan es va fundar la primera capital colonial: Villa Cisneros, actualment coneguda com Dajila. A la Conferència de Berlin de 1885 la comunitat internacional va reconèixer els drets colonials espanyols al Sàhara i el 1900 es van fixar les fronteres.

Els continus enfrontaments amb les tribus rifenyes del nord de Marroc no va permetre que Espanya poguera dominar realment el territori saharià fins el 1934, durant la II República. El 1946, ja durant el franquisme, quatre districtes colonials africans espanyols van unificar-se en l’Àfrica Occidental Espanyola. Aquestos districtes eren la Cap Juby, el Río de Oro, la Sagui Al-Hamra i l’Ifni. Al contrari que altres potències colonials, Espanya no va desplegar àmplies estructures econòmiques als territoris que dominava, encara que sí va establir-hi plantacions de cacau i explotacions mineres importants.

La descolonització incompleta

Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el món va començar a caminar lentament cap a l’alliberament dels territoris colonitzats per les potències occidentals. Les nacions asiàtiques foren les primeres en accedir a la independència —com Filipines el 1946 o Índia el 1947— i a partir dels anys 50 i la Conferència de Bandung de 1955 va ser el torn d’Àfrica. El Marroc francès va independitzar-se el 1956 i Espanya va cedir-li els territoris del Rif i, en 1958, el Cap Juby. Tot i això, el sultanat marroquí reclamava també el Río de Oro, la Sagui Al-Hamra i Ifni. Aquesta darrera àrea, controlada de facto pel Marroc des de 1958, va ser legalment cedida per Espanya l’any 1968.

Amb la independència de Marroc, Franco va fer tot els possibles per mantindre dins l’òrbita espanyola tant Guinea com el Sàhara, amb els seus importants jaciments de fosfat. El 1958 aquestos territoris van passar a ser considerats províncies espanyoles i no colònies, però això no va ser suficient per a que l’ONU les considerara en 1963 territoris no-autònoms i reclamara la seua independència. En 1964 Guinea va constituir-se com una regió autònoma i el 1968 es va independitzar finalment. Al Sàhara, la pressió de Marroc i Mauritània —que volien annexionar-se el territori— va complicar notablement la situació i fins el 1973 no s’hi va presentar un projecte d’autonomia.

- Publicitat -

Desfilada de tropes espanyoles a Al-Aaiun el 1962.

De territori colonial a territori envaït

Des de els anys 60 existia un moviment nacionalista al Sàhara que va cristal·litzar amb la creació del Moviment Nacional d’Alliberament Sahrauí el 1968 amb el lideratge de Sidi Brahim Basiri. El 17 de juny de 1970 la repressió d’una manifestació nacionalista a Al-Aaiun va acabar amb desenes de morts i la desaparició de Basiri. El 1973 va fundar-se el Front Polisario per començar la lluita armada contra les tropes espanyoles. Conscient de la delicada situació, Franco va acceptar atorgar una certa autonomia al Sàhara i va comunicar-se a l’ONU la celebració d’un referèndum d’autodeterminació el 1975 al que Marroc es va oposar i que va haver de ser ajornat. Mentrestant, el sultà del Marroc conspirava amb els Estats Units i Aràbia Saudita per envair el Sàhara.

El 31 d’octubre de 1975 van entrar tropes marroquines al territori saharià i van enfrontar-se amb soldats del Polisario. No obstant, va ser el 6 de novembre quan va tindre lloc la famosa Marxa Verda, amb la qual 300.000 civils marroquins van endinsar-se al Sàhara Occidental i van reclamar-lo. Amb Franco agonitzant, Espanya va signar solament huit dies després els Acords Tripartits de Madrid amb Marroc i Mauritània, amb els quals es comprometia a abandonar el territori uns mesos després i a compartir la sobirania amb aquestes dues nacions fins llavors. El desallotjament va ser ràpid i total, arribant-se a traslladar els morts dels cementeris. El 26 de febrer de 1976, finalment, les últimes tropes espanyoles van abandonar el Sàhara i hores després el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica.

La guerra amb Marroc

Els interessos marroquins en el Sàhara venien del mateix moment de la independència. A més a més, per la pròpia ànsia expansionista, els conflictes interns feren que el sultà Hassan II hi centrara l’atenció. El 1971 i el 1972 van haver-hi a Rabat dos intents de colp d’Estat dirigits a derrocar la monarquia i el Sultà estava cada vegada més decidit a allunyar el màxim possible els militars de la capital, instal·lant-los a la frontera amb la llavors província espanyola. Immediatament després de la Marxa Verda els exèrcits invasors van anar ocupant les principals ciutats sahrauís. Smara va ser presa el 27 de novembre de 1975, Al-Aaiun l’11 de desembre, L’Agüera el 20 i Dajla el 9 de gener de 1976.

Les duríssimes actuacions de l’Exèrcit marroquí —per la repressió del qual van ser executats 650 sahrauís a les ciutats en pocs mesos— van forçar la població nativa a abandonar els principals nuclis de població i establir-se al desert. Els camps de refugiats que es van construir llavors varen ser bombardejats amb napalm i fosfat blanc per l’aviació marroquina, causant la mort de més de 3.000 civils. Els cruels atacs van forçar a la major part de la població sahariana a buscar refugi al territori de l’aliada Algèria, on es van crear cinc camps de refugiats. Aquestos camps encara existeixen, tenen els noms de les cinc principals ciutats sahrauís (Smara, Al-Aaiun, Dajla, Bojador i Ausserd) i conformen una població estimada de 175.000 persones.

El final de la guerra, però no del conflicte

La dura resistència del Front Polisario va causar que el 1979 Mauritània es retirara de la guerra, ocupant Marroc la resta del territori. Tot i això, el 1982 la República Sahrauí va ser reconeguda i acceptada a la Organització per la Unitat Africana (OUA), que Marroc va abandonar. Malgrat el reconeixement internacional, la situació no era bona al territori saharià. El 1980 els ocupants havien començat la construcció d’un mur fortificat per protegir les mines de fosfat i les zones amb major activitat econòmica. Catorze anys de conflicte després, el 1988 ambdues parts van acceptar que una missió de l’ONU controlara el territori i organitzara un referèndum. El 1989 van començar les negociacions que no van allargar-se massa, ja que prompte va aparèixer un punt de discrepància important: el cens.

Efectivament, la problemàtica al voltant del cens es manté en l’actualitat, ja que els marroquins defenen que els seus ciutadans assentats al territori saharià han de votar també, mentre que els sahrauís s’hi oposen. Aquesta discrepància va impedir la celebració del referèndum previst el 1992. El 1991 es va aconseguir, això sí, signar un alt al foc i la creació de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental). Malgrat l’alt al foc, el conflicte va restar lluny d’estar resolt i, com afirma Itziar Silvestre, el Sàhara Occidental va quedar dividit en tres: “la zona costanera (ocupada pel Marroc), els territoris alliberats de l’interior controlats pel Polisario (i molt poc poblats) i els territoris dels Campaments de Refugiats del Tinduf que, encara que en territori argelià, tenen autonomia”. Silvestre explica també que hi ha una important diàspora sahrauí a Espanya i Cuba.

Dones sahrauís a un Campament de Refugiats del Tinduf l’any 2017. // Font: Fran García (Flickr)

30 anys de paràlisi

Després de 1991 la situació va paralitzar-se, però no va resoldre’s. Dues-centes mil persones han estat vivint a camps de refugiats des llavors i ja son dues generacions les que han nascut en ells i no coneixen la seua terra. “Tota una població amb la seua vida bloquejada des de fa 45 anys”, afirma Itziar Silvestre. Una d’eixes persones és Tesh Sidi, qui va nàixer a uns dels camps de Tinduf l’any 1994. “Ma mare va haver de separar-se de colp de tota la seua família i no els ha tornat a veure” conta Sidi. Malgrat la majoria dels sahrauís tenien la nacionalitat espanyola per haver nascut durant el període provincial o colonial, els seus drets van ser ignorats. “No tenim dret a tindre un passaport, doncs el nostre país oficialment no existeix”. És per aquest motiu pel que la diàspora sahrauí viu en una mena de llimb legal.

“Els sahrauís tenien fe de poder tornar prompte a la seua terra”. Des de 1975 encara no ha pogut ocórrer, en part pels importants aliats amb que compta Marroc i que li fan costat. Per un costat es troba França, qui té importants interessos comercials al Sultanat. Per la seua part, els Estats Units necessiten l’important suport marroquí al Magreb, on el conflicte palestí-israelià els converteix en enemics públics a Algèria i, anteriorment, a Líbia. La Unió Europea, a més, contracta els serveis de Marroc —i de Turquia— com a vigilant de seguretat de les seues fronteres. D’aquesta manera, “subcontractant” la vigilància fronterera evita embrutar-se les mans, encara que el preu a pagar siga permetre i consolidar règims de —molt— discutible moralitat i respecte als Drets Humans com els de Rabat i Ankara.

La societat civil, el gran suport del Poble Sahrauí

L’any 1976 es va organitzar per primera volta el programa Vacances en Pau, pel qual xiquets sahrauís poden passar els mesos d’estiu fora de les inhòspites condicions dels Campaments del Tinduf. Altres iniciatives que es duen a terme anualment son programes de salut bucodental i també iniciatives educatives, per les quals els xiquets i joves sahrauís poden estudiar tant als campaments com a centres i universitats d’Espanya i, sobretot, de Cuba, conten Sidi i Silvestre.

A més a més, associacions com la Sahrauí de la Comunitat de Madrid —presidida per Tesh Sidi— i altres de tota Espanya han organitzat recentment la Marxa per la Llibertat, amb la qual reclamen autodeterminació i llibertat per al Poble Sahrauí. “El problema més greu és que aquestes persones no poden seguir depenent de l’ajuda humanitària. En realitat la del Sàhara no és una qüestió humanitària, sinó una qüestió política” afirma Tesh Sidi.

El conflicte en 2021: Reviscolat i amb un horitzó imprevisible

Ja acabada la guerra, el 2005 i el 2010 l’exèrcit marroquí va reprimir durament manifestacions nacionalistes i a favor del Front Polisario a Al-Aaiun i altres ciutats. La tensió, però, va esclatar definitivament el 13 de novembre de 2020. Eixe dia Marroc va ocupar Guerguerat, una zona amb la frontera amb Mauritània que estava sota control sahrauí. El Front Polisario va declarar la guerra eixa mateixa nit. En abril de 2021 el líder del Polisario, Brahim Gali, va ser traslladat a La Rioja per motius humanitaris per rebre tractament contra la COVID-19. Açò va despertar airades protestes del Marroc i, tot sembla indicar, que va desencadenar la “sobtada” crisi migratòria del mes de maig. El xantatge de Marroc a Espanya quan aquesta ha fet un mínim apropament al Polisario —per qüestions humanitàries, a més— evidencia la complicada situació.

Tant Sidi com Silvestre insisteixen en que Espanya no pot seguir cedint als xantatges i ignorant aquesta irregular situació. L’ONU encara considera Espanya com a potència administradora del Sàhara i, per tant, té la responsabilitat de garantir-li l’autodeterminació. Tot i això, Espanya manté des del 1975 Wuna estratègia d’ignorar el conflicte i silenciar-lo dins les seues fronteres, fent-lo invisible. Tot per no comprometre els seus aliats europeus i americans”. Però si, com diuen Sidi i Silvestre, el problema és polític la solució també ha de ser-ho. I la política, fins i tot la més realista, no pot caure en el sobrepragmatisme. La política s’ha de fer per a les persones, per a totes, “perquè sinó són solament negocis”, com explica Tesh Sidi. I ni Espanya, ni França, ni els Estats Units ni cap estat del món poden posar els negocis per davant de la política i de les persones. O, almenys, no haurien de fer-ho.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca