Toca reconèixer el canvi sofert en la contemplació de l’Eurocopa. Hem passar de veure-la salivant a la recerca de futbolistes que el Barça pogués fitxar com a reforç a contemplar-la amb el desig de que alguna toia en nòmina es reivindiqui i pugui ser traspassada per quatre xavos. En especial, aquells que van arribar a cost de Louis Vuitton i han resultat imitacions de ‘top manta’. En cas de buscar altres al·licients, et converteixes en director tècnic de pa sucat amb oli per imaginar intercanvis de jugadors que puguin rendir aquí a canvi dels cromos massa gastats. En el joc hi manca una raó de pes, el transcendent detall d’ignorar el sou del desitjat, segurament quatre cops inferior al que Bartomeu va decidir pagar-li graciosament al futbolista que vols empaquetar. Quina manera més depriment de seguir una competició. Veure’ns posar una espelma a Gamper pregant per la revalorització d’algun mort genera compassió per força. Així està el Barça. 

I en aquestes, emergeix la figura de Mateu Alemany, executiu que gaudeix de notable prestigi en el món del futbol, fet sorprenent davant la coneguda tendència en el sector de mantenir el ventilador dels fems eternament en marxa. Malgrat romangui a l’ombra, amb voluntat de paper secundari, en dos mesos d’estiu ens demostrarà si l’home realment funciona o cal una rebaixa en el grau d’expectatives. Per resoldre encara, té a la carpeta més d’una dotzena de peludes operacions dirigides a la consecució d’un impossible: Rebaixar uns 200 milions la massa salarial i aconseguir encabir-la en el futur i minvat pressupost, a banda de forjar una plantilla tot el competitiva que pugui. Amb les tisores a la mà no distingirà vaques sagrades de passavolants caríssims, casolans de nouvinguts amb dubtós rendiment. Qui es posi flamenc, sense desitjar-ho ni saber-ho, donarà un pas endavant com a voluntari per tenir el cap tallat abans que se n’adoni. No queda altra que les mesures dràstiques i no importarà, per exemple, que certs il·lustres cognoms de llarg recorregut toquin el dos. El cas, esportivament parlant, rau en que la vella guàrdia, gastada o no, deixi d’aguantar el pes de l’equip i brolli el relleu jove, que ja toca després de tanta inèrcia arrossegada, encara avui evident quan el Barça juga partits de cert nivell. Messi? Menja a banda i per aquells tanoques que només voldrien desterrar-lo, recordar-los, ja que només entenen de calers, que sempre triplicarà en ingressos el cost del seu salari.

Des de la ja llunyana remor de l’assemblea, sonen encara els xiulets i recriminacions rebuts pel (posi el qualificatiu que us escaigui) d’en Jordi Moix, que va tenir els dallonses d’esmentar el profeta Cruyff davant dels seus fervorosos deixebles. Convertits Rosell i Bartomeu en els pitjors presidents de la història recent després d’ultrapassar en demèrits a qui semblava imbatible plusmarquista Gaspart, hauríem d’adonar-nos que la mediocritat pròpia del neonunyisme travessa la pitjor crisi des del seu naixement. Han deixat la casa pairal convertida en un solar i una majoria absoluta del barcelonisme els hi ha girat l’esquena. Seria un moment magnífic, si hi apliquéssim estratègia política, per veure’ls desaparèixer d’escena, malgrat aguantin dempeus alguns mitjans i columnistes que ja mudaran la pell quan es vegin convertits en franca minoria, que rucs tampoc ho són. Amb el suport quasi absolut a Laporta, més líder providencial que mai, bé faria el barcelonisme en lliurar-se de tan gran nosa. Si ens desempalleguem del neonunyisme, donaríem fins i tot aquesta fonda i demencial crisi per bona. Però això, ai las, resulta tan utòpic de resoldre com la feinada que se li ha girat al pobre Alemany.