Durant els aproximadament tres mesos que vam estar confinats, algunes plataformes de V.O.D van anar llençant propostes cinematogràfiques que, per primera vegada, consistien en estrenar films a la xicoteta pantalla de manera directa, sense passar abans pels cinemes comercials, que en aquell moment es trobaven tancats i sense data d’obertura.
Una d’aquestes propostes, que s’intercalà amb festivals i mostres que canviaren el seu format del presencial a l’online, va ser l’estrena d’Assemblea, el primer llargemtratge del valencià Àlex Montoya i del qual un servidor escribí unes línies per aquest mateix mitjà des del confinament més estricte.
Aquell film, que passà per alguns festivals l’any 2019, un d’ells el de Màlaga, buscava les contradiccions del mètode assembleari com a sistema per a prendre decisions, una desarmada crítica a un dels llegats del 15M a l’Estat espanyol.
Un any després d’aquesta estranya però pionera estrena, Àlex Montoya ja ha presentat en alguns festivals el que és el seu segon llargmetratge, Lucas. La seva estrena mundial, que va ser a la darrera edició del Festival de Màlaga, va significar tres Biznagas de Plata de la secció Zonazine, entre les que es troben la de Millor Pel·lícula Espanyola i Premi del Públic. Recentment, el film ha viatjat a la terra del seu director, València, i més en concret a les pantalles del Cinema Jove, que l’ha acollit com a projecció especial en el seu primer dia de festival.
El film, rodat entre València ciutat i L’Albufera, ens presenta la història de Lucas (Jorge Motos), un xic de 15 anys que es troba amb un ambient social i familiar completament advers i desestructurat, quelcom provocat per la mort del seu pare i per la seva temprana coixesa. Amb l’objectiu de guanyar diners i de trobar quelcom estimulant fora dels seus cercles habituals, Lucas coneix l’Álvaro (Jorge Cabrera), un misteriós fotògraf que li reconeix que utilitza les seves imatges per a finalitats perverses.
Un film arriscat que cal comprendre
Amb un ritme pausat però sense dilacions, Montoya ens dirigeix cap a una història truculenta que es diverteix obrint constantment misterioses subtrames que mantenen en tensió a tot aquell que fixa els ulls a la pantalla. El film, tot i no tenir la intenció de reinventar el thriller, resulta atractiu i fresc, i en cap moment cau al pou de l’autocomplaença. De fet, tot el contrari: Montoya arrisca amb girs i escenes que sap que son arriscades i que poden trencar la coherència de la cinta. Pel fet de donar-nos compte d’aquestes decisions, Lucas es converteix en un film atrevit i desacomplexat, quelcom que, al final, també era Assemblea.
Amb tot això, Lucas necessita ésser vista amb els ulls que li corresponen. No se li pot exigir un muntatge excel·lent, plans memorables o subtrames rodones. La carrera d’Àlex Montoya transcendeix totes aquestes pretensions i aspira a formar una cinematografia coherent, amb una manera de fer en constant millora, que necessitarà ésser vista, d’aquí uns anys, amb perspectiva.
Meritòria, a més a més, és l’aposta del director pel territori valencià. Si bé en aquest segon film Montoya ha optat per desplaçar la llengua, el teló de fons de Lucas, com ja hem comentat, son les terres valencianes (igual que passava a Assemblea). En una etapa en la qual les ficcions cinematogràfiques semblen ésser víctimes d’un marcat centralisme, és més necessari que mai aquest posicionament pel territori.
Així doncs, Lucas és un film disfrutable tot i les seves debilitats. No ens hem d’espantar per un error de ràcord, o per una trama sobreexplicada i/o inacabada. O perquè el final no acaba de dur a terme el trencament que esperàvem al llarg del film. Gaudim Lucas com una pel·lícula local amb pretensió global. Com el treball d’un autor que fuig de l’amateurisme per endinsar-se en el circuit festivaler de l’Estat i que aspira a obtenir xifres d’audiència interessants. I amb València i La Raíz i Ciudad Jara de fons, clar!