Avui es celebrarà l’Assemblea del FC Barcelona 2019/20, que estava pendent des del passat octubre, quan es va ajornar ateses les restriccions imposades per la pandèmia.

A les acaballes de l’exercici 20/21 ens trobem amb una Assemblea on es sotmetran a aprovació els comptes de la temporada anterior (la 2019/20) i el pressupost de la temporada actual (2020/21), donant-se la circumstància que aquest pressupost que es va presentar a l’agost de 2020, ja està plenament desfasat i obsolet en tant que sabem del cert que no es complirà.

Serà l’ex-directiu Jordi Moix qui farà el paperot de defensar uns comptes amb un resultat final de 97 milions de pèrdues. Ens explicarà que es deuen a la COVID, que ha tingut un impacte directe de 129 milions. No ens explicarà, però, que sense l’artifici comptable de l’intercanvi Arthur – Pjanic, hauríem tancat igualment amb pèrdues, com en els últims tres exercicis.

No ens explicarà, tampoc, per què tenim actes fiscals obertes pel període 2015-2018 i no s’ha aprovisionat absolutament res, quan en les dues últimes actes fiscals d’inspecció hem hagut d’assumir recàrrecs i sancions per import de 13 i 17 milions d’euros.

Tampoc ens explicarà com pot ser que s’hagin disposat 50 milions del préstec per l’Espai Barça, però que només s’hagin fet inversions en l’Espai Barça per import de 29 milions. Me’n falten 21, Jordi. On són? En què s’han gastat?

I per descomptat, no dirà ni piu dels salaris diferits que no s’han registrat en la temporada 2019/20 i que s’haurà de menjar la nova Junta, fent-li la bola encara més grossa del que ja era.

En definitiva, Moix defensarà uns comptes que són indefensables s’agafin per on s’agafin. Amb tota probabilitat la Junta suggerirà que s’aprovin aquests comptes tot i que l’auditoria que acabarà al juliol ja ha donat informació més que suficient per saber (no creure, saber) que els comptes no són correctes i s’hauran de reformular. Entren en joc, però, altres consideracions sobre l’estabilitat o el timing d’algunes operacions que ens tenen lligats de mans i peus. Res a dir, doncs, i confiança plena en el criteri de la Junta actual.

Permeteu-me que obvii els altres punts de l’ordre del dia perquè a dia d’avui aprovar el refinançament no és quelcom que es pot debatre, s’ha de fer si o si; i la qüestió de la Superlliga, no acabem de saber ben bé si avui es vota si ens hi mantenim o no, si simplement és un tràmit administratiu, o què acabarà de passar. Veurem.

S’han posat també últimament damunt la taula alguns temes recurrents com son la representativitat de l’assemblea, la seva capacitat per decidir qüestions crítiques, la dificultat afegida que suposa haver de validar certes qüestions de profunditat que en altres models de Club es despatxen en una tarda… Si, és tot cert. I és tan cert que son dificultats operatives afegides, com ho és que si es té la voluntat, es pot transformar aquest sistema per fer-lo representatiu, àgil, responsable i vàlid.

És molt lent tramitar decisions crítiques? Fes més assemblees. I encara millor: fes-les telemàtiques. No veig perquè el Club no ha de poder fer una assemblea de seguiment trimestral, amb presentació d’activitats i resultats parcials, presencialment o online. Això ajudaria a dotar d’agilitat i capacitat de resposta a l’òrgan.

No són representatives perquè 1.000 socis no poden decidir per tots? D’acord, potencia la presència dels 4.000 convocats. Estableix un sistema de “compromissaris per representació” que puguin acudir a l’assemblea en nom d’una sèrie de socis que els hi han donat suport prèviament i amb els quals han acordat les matèries que volen traslladar a l’òrgan. Sigues imaginatiu i dona-li vida a un òrgan que, sembla, tothom vol que mori.

Els membres de l’Assemblea no estan capacitats per tractar segons quins temes? Doncs “capacita’ls”. Ofereix informació online, explica com funciona el Club, quines implicacions té cada tema, crea des del Club espais on els compromissaris puguin anar a informar-se i no només a rebre els documents i una explicació parcial de les coses (si, això és el que es fa a les sessions prèvies). El més fàcil és refugiar-se en el “tu fes-me cas que jo sé de què parlo”, hem d’anar més enllà. No cal que cada compromissari sigui un expert en economia però sí que cal que tingui tots els elements per avaluar una situació i, un cop avaluada, decideixi si li renova la confiança als gestors o no, que en definitiva son els que realment en saben.

S’ha posat sovint com a exemple la negativa de l’assemblea a reformar l’escut del Club per adaptar-lo a l’entorn digital, una decisió que “dificultava” el desenvolupament digital del Club i que, per tant, era exemple del perquè l’assemblea no pot decidir sobre certs aspectes. Res més lluny de la realitat, de fet. L’escut no es va modificar no perquè l’assemblea fos ignorant en la materia, o perquè fos anticuada… No es va modificar l’escut perquè es va presentar a votació d’avui per demà, sense explicar els motius, sense un concurs mínim i per la via ”ordeno y mando”. Els símbols no es modifiquen així, i per això es va votar en contra. Haver explicat bé el tema, haver fet un concurs previ seleccionant entre tres opcions, haver-les sotmès a votació i s’hauria modificat l’escut. Les coses sovint, si no tens por i vas de cara, són més fàcils del que semblen.

En conclusió, no hi ha res pitjor que un govern descontrolat, i en tenim l’exemple més sagnant possible a casa. L’Assemblea ha d’esdevenir l’òrgan suprem de control (de decisió, sobre el paper, ja ho és) i per això, cal que ens la creiem tots plegats. No ha passat en els últims 40 anys, potser va sent hora que posem fil a l’agulla.