Ens ensenyen a callar. Ho decoren de compressió, empatia i paciència. Però la realitat és que ens ensenyen a callar. He perdut el compte de les vegades que he hagut de sentir que canviï de pensament, que ho passaré molt mal si no aprenc a acceptar coses amb les quals no estic d’acord. Que sigui més objectiva. Que entengui que hi ha diferents idees. En definitiva, que encara em queden moltes coses per sentir que no m’agradaran i que no podré fer res per canviar-ho, així que mentre abans ho assumeixi, millor per a mi.
I jo em pregunto, millor per a mi o per a qui? Atrevir-se a dir en veu alta tot allò que una societat patriarcal ens ha ensenyat a callar és un risc que els homes no estan disposats a acceptar. Practicar el feminisme en la teva vida diària i protestar contra tot allò que no és just comporta una sanció social que no ha d’importar-nos pagar. Perquè cap preu és comparable a la satisfacció i llibertat que genera renunciar a tot allò que des de petites ens han ensenyat a tolerar.
Atrevir-se a dir en veu alta tot allò que una societat patriarcal ens ha ensenyat a callar és un risc que els homes no estan disposats a acceptar.
Diuen que el pas cap a una societat més igualitària serà lent. Durant aquest procés haurem d’anar permetent situacions que continuen sent masclistes, però en un futur, que encara no sabem si arribarà, haurà valgut la pena aguantar i confiar. Em nego a esperar que als homes els vingui de gust canviar i al fet que nosaltres hàgim d’educar-los per a això. I em nego a posar-li un límit a la misogínia. Perquè no hi ha hagut major error què considerar el masclisme tolerable en segons què situació, i a castigar uns homes i a uns altres no. Haver fet de la misogínia un crim ha significat considerar-lo una cosa aïllada que solament practiquen alguns pocs, deixant dins del llindar de l'”acceptable” i “permissible” a molts altres.
Els que ens aplaudeixen quan sortim als carrers a manifestar-nos contra algun cas sobre violència masclista són els mateixos que s’exciten veient pornografia, violència explícita cap a la dona. És realment aterridor que el sexe masculí gaudeixi veient vídeos on se sotmet i humilia a la dona. On hi ha una violació ells són capaços de veure sexe consentit. No ens volen a nosaltres, volen la situació de poder que es crea quan es relacionen amb nosaltres. Ens han fet confondre amor amb submissió, ja és hora que deixem de creure’ns-ho. El veritable amor s’ho tenen entre ells. Perquè els homes mai dubtaran a defensar-se i respectar-se els uns als altres mentre ens ensenyen a enfrontar-nos entre nosaltres.
Continuant amb alguns exemples, a quants homes heu vist defensar amb tota la seva ràbia a les seves mares, germanes, núvies, amigues (d’altres homes, per descomptat) mentre insulten i desvaloren a altres dones que no són part del seu cercle pròxim? Aquests mateixos protestaran quan vegin notícies en televisió sobre dones que han estat violades o maltractades, però miraran cap a un altre costat quan l’acusat sigui un home amb el qual ja hi ha un vincle creat.
Ens deixen protestar contra algunes situacions masclistes perquè ells mateixos siguin capaços de penjar-se la medalla de “no tots som iguals”. En el moment en el que les teves anàlisis vagin més enllà de la superficialitat prepara’t per a ser odiada i insultada. Si després es passen de la ratlla, solament han de demanar-te perdó, perquè als homes sempre se’ls excusarà amb el gran mite que la gent canvia.
La situació és clara. Parla i protesta, però no massa. No sigui que s’acabi descobrint la veritat del que passa.