Els orígens del crit “Visca València lliure!” (1907-1923), per Vicent Baydal

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Convidem al nostre espai de col·laboradors a l’historiador Vicent Baydal i Sala. L’autor del blog Vent d Cabylia ha publicat recentment dues articles sobre l’evolució del valencianisme durant el segle XX al voltant del crit “Visca València lliure”. L’autor ha volgut compartir amb els lectors de Revista Mirall aquestes dos peces divulgatives tan importants per comprendre el valencianisme del segle passat.

Em comenta l’incombustible valencianista Víctor Baeta que des del Moviment per la República Valenciana van enviar un saluda al Consell per la República Catalana, que acabava amb un “Visca Catalunya lliure i Visca València lliure!“, la qual cosa va generar certa polèmica entre alguns dels seus membres i simpatitzants per eixa coda de “Visca València lliure!“, supose que per entendre que amb el nom de València només s’estava fent referència a la ciutat i no al conjunt del país. I em demana si puc esclarir d’on va sorgir eixe crit patriòtic, ben comú en el valencianisme històric, ja que l’única informació que durant molt de temps hi ha hagut al respecte és un text de Carles Recio“¿Sabies com naixqué el crit ‘¡Vixca Valéncia lliure!?‘”, extret del seu llibre Valencianisme en el temps (1996).

Segons hi explica l’autor, el crit hauria nascut el 9 de febrer de 1919 en un Acte d’Afirmació Escolar Valencianista al Teatre Romea, en què, a partir d’una polèmica entre els estudiants sobre l’ús públic del valencià, Vicent Tomàs i Martí hauria finalitzat la seua intervenció amb un “¡Vixca Valencia!“, que Francesc Almela i Vives, qui llavors tenia 15 anys, hauria contestat amb un “¡Vixca Valencia lliure!” —fent referència, evidentment, a tot el país, ja que València és el seu nom històric des de 1238, el mateix que el de la ciutat.

Per tant, Almela seria el creador de la consigna en aquella data, com constataria el fet que, uns dies després, el 18 de febrer, publicara un article en La Correspondencia de Valencia aprofundint en el concepte i la seua significació. Però ni Almela en reivindicava l’autoria, ni de bon tros era ell el primer a proferir aquell crit de llibertat, segons vorem a continuació a partir de múltiples esments trobats en la premsa de l’època.

Les primeres passes del valencianisme

En primer lloc, cal dir que abans de documentar-se en els ambients valencianistes també s’observa dins del republicanisme un ús del concepte Valencia libre, que era, per exemple, el títol d’un himne que va cantar l’Orfeó de la Unió Republicana en un homenatge fet el 15 d’abril de 1905 a l’escriptor i periodista d’El Pueblo Venancio Serrano Clavero. Igualment, uns mesos després, pel setembre de 1905, el mateix Orfeó cantava una altra peça titulada “Salud, Valencia libre”, del mestre Esteve, i en 1906 novament l’Himno a Valencia libre era interpretat pel mateix grup en un homenatge a les víctimes històriques del carlisme, que el mateix diari relatava davall el titular “Viva Valencia liberal”.

No debades, la idea de “la Valencia libre” es documenta en les publicacions dels republicans, tant dels blasquistes d’El Pueblo com dels radicals de Valencia Nueva, almenys durant tota la dècada de 1910, amb el sentit d’una València sense tiranies, una València culta, una València de liberals, una València de llibertat, una València republicana. I continuà gastant-se en els mateixos ambients, en part durant la dècada de 1920 i novament en la de 1930, en referència a la València democràtica i la instauració i desenvolupament de la Segona República. No es cridava “¡Viva Valencia libre!”, però el concepte sí que era emprat en els termes indicats.

- Publicitat -
Ús del concepte “Valencia libre” en l’àmbit republicà de principis del segle XX

Amb tot, en paral·lel, va anar desenvolupant-se dins dels primers nuclis valencianistes la consigna patriòtica de Visca València lliure! (“Vixca Valencia lliure!” en els escrits de l’època), que, a banda del seu evident sentit de redempció nacional, probablement devia copiar el Visca Catalunya lliure! que els catalanistes empraven en la seua terra des de feia temps, ja que no debades l’aparició del primer valencianisme tingué molt d’emmirallament en els èxits polítics del nacionalisme català que havien començat a donar-se a partir de 1901.

En este sentit, com és sabut, el primer gran acte que intentà plantejar unes demandes polítiques valencianistes, després que a finals de 1902 Faustí Barberà haguera fet en Lo Rat Penat el discurs “De regionalisme i valentinicultura” i que a finals de 1904 s’haguera creat l’associació València Nova, amb desencantats de la inacció ratpenatista, fou l’Assemblea Regionalista Valenciana del 29 i 30 juny de 1907, aprofitant la commemoració del segon centenari de l’abolició dels Furs de València.

L’acte fou organitzat per la mateixa València Nova, amb un destacadíssim paper del seu president, el mateix Faustí Barberà, obtenint com a conclusions l’intent de fer una Solidaritat Valenciana que unira en una mateixa candidatura electoral si més no els carlistes i els radicals republicans, la reclamació de l’autonomia territorial i municipal, la cooficialitat i inici de la normativització del valencià i la creació d’un centre i un diari regionalistes (conseqüentment, en 1908 es fundarien el Centre Regionalista València Nova, la Joventut Valencianista i els setmanaris Renaiximent i Terra Valenciana).

1907: el primer “Visca València lliure” documentat

I va ser en aquell context de 1907 en què es documenta la possibilitat d’un primer “Visca València lliure!, tot i que, segons sembla, no s’arribà a produir en públic. Concretament, com indica la crònica de Las Provincias, en començar l’assemblea els congregats, entusiasmats, van començar a cridar “vivas a Valencia regionalista y a España“, alhora que “uno dio un ‘Viva Cataluña libre’“, puix el públic català era nombrós, atés que hi havia arribat una expedició de Barcelona amb centenars de regionalistes catalans.

Llavors Faustí Barberà, en valencià, digué “me ha parecido oír un grito de viva ‘Valencia libre’ (voces: ‘Cataluña’); es igual y ese grito no tiene por qué pronunciarse aquí: gritando Viva España hacemos votos por todas las regiones“. Amb tot, el simple fet que Barberà poguera contemplar que havia sentit el crit de “Visca València lliure!” mostra que, evidentment, això era possible i tal vegada en algun altre context de les activitats de València Nova havia estat proferit alguna volta.

Els membres de la Joventut Valencianista i Pàtria Nova en l’Aplec del Puig del 20 de juny de 1915

No en va, en la sessió del sendemà, 30 de juny de 1907, el cap dels republicans radicals, Rodrigo Soriano, feu un ús del concepte “València lliure” en un sentit si més no regionalista: “esta tarde es la del resurgimiento de la Valencia libre, de la Valencia soberana, de la Valencia para la patria y por la patria“. De fet, com ja va indicar Xavier Navarro, en el diari El Pueblo del dia següent aparegué un feridor i furibund article contra els regionalismes, “Ensueños. El triunfo de la Solidaridad”, signat per Juan de Valencia, en què l’autor tenia un malson en el qual: “Todo eran solidaridades. En los ámbitos de la península ibérica, resonaban gritos de ¡viva Cataluña libre! ¡Viva Valencia libre! ¡Viva Murcia libre! ¡Viva Andalucía libre! Y ¡Vivan las demás librerías! Y ¡Viva el Estado libre de las libres personalidades“.

Igualment, anys després, en 1920Carles Salvador —fill de pare carlí— recordaria la seua assistència a l’Assemblea de 1907, amb 14 anys, indicant que “el corrent catalanista encapçalat amb el ferreny nom de Solidaritat Catalana, i capguiat per aquells patriotes que s’anomenaren Prat de la Riba i Salmeron, […] sembraren a l’entorn dels nobles barons valencianistes la llavor nacionalista valenciana… al terreny on creix el ‘Vixca València Lliure!’“. I és que, com vorem, en els moments en què escrivia Salvador la consigna ja s’havia consolidat plenament.

“Visca la llengua valenciana! Visca Llorente!”

En tot cas, el crit no es documenta en la premsa disponible en línia fins a huit anys després de l’Assemblea, ja que, tot i que Manuel Sanchis Guarner —i, seguint-lo, Rafael RocaAgustí Colomer o Lluís Roda— han indicat que en la coronació com a Poeta de València de Teodor Llorente, en l’Exposició Regional de 1909, la trentena de membres de la Joventut Valencianista que hi acudiren —els quals s’autonomenaven ja “nacionalistes valencians“—, llançaren crits de “Visca la llengua valenciana! Visca Llorente! Visca València lliure!“, el cert és que ni en les publicacions de l’època ni en els records posteriors de Miquel Duran de València apareix així, ja que, com el mateix Roca explica en altres llocs, pareix que només hi hagué crits de “Visca Llorente!” i “Visca València!“, que, no obstant, molestaren i foren contestats per part del públic present amb altres de “¡Viva España!” i “¡Viva Valencia española!“.

Novament, sens dubte era molt possible que els socis de la Joventut Valencianista, una organització resultant de l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 i la constitució posterior de l’anomenat Centre Regionalista València Nova, podien haver fet ús ja d’aquell crit en algun altre moment, però resulta menys imaginable que arribaren a fer-ho en un acte com el de 1909, amb tanta presència de públic hostil al seu posicionament.

Coronació de Teodor Llorente com a Poeta de València el 14 de novembre de 1909

Fora com fora, més enllà dels possibles usos o no de 1907 i 1909, el que és segur és que en 1915 es documenta la primera menció innegable del crit en el setmanari Pàtria Nova, escrit també per gent provinent de la Joventut Valencianista, ja que en el número 19, del 10 de juliol, J. G. (tal vegada Josep Garcia Conejos, membre de la junta directiva de l’associació) signava l’article “El despertar d’un poble”, que finalitzava parlant dels valencians i dient: “Cuan recorde les pasades glòries de nostre Reine Valenciá, d’aquella Valencia guanyada i establida per Jaume’l Conqueridor, gojòs i ple d’entusiasme patriòtic, ab ma de fèrro agafará la Senyera gloriosa, bruta de pols per les pasades lluites, i blandint-la en los aires llanssará un ‘Vixca Valencia lliure’: veu de l’ánima i aspiració d’un pòble qu’es despèrta al record de les llibertats perdudes…“. Per tant, resulta indubtable que el crit ja es gastava en aquells nuclis del primer valencianisme, com també ho mostra a ciència certa la crònica del diari carlí La Correspondencia de Valencia dels actes de commemoració de la conquesta de València el 9 d’Octubre de 1917. En concret, segons deia:

Poco después de las diez y media han comenzado á llegar al paseo del Parterre distinguidas personalidades, conocidas por su amor á la patria chica, comisiones de los requetés, Juventudes Legitimista, Artística y Valencianista; Pro Poesía, Centro Mercantil y Escolar y alumnos de la Escuela Normal con sus banderas y llevando coronas y cestas de flores. A las once ha llegado el ‘landeau’ del Alcalde señor Martínez Aloy, llevando la enseña de la Sociedad ‘Lo Rat-Penat’ y la hermosa corona que nuestra autoridad municipal ha dedicado al Rey Conquistador. La base del pedestal ha quedado cubierta de flores en pocos instantes, oyéndose nutridos aplausos y dándose mucho vivas á Valencia. Los señores Guayta, Feo Cremades, Asins y Pérez Lucia han pronunciado breves discursos en valenciano, que han sido ovacionados, repitiéndose los vivas á Valencia libre. Los concurrentes al homenaje, después de recorrer en manifestación algunas calles, se han retirado sin que haya ocurrido el menor incidente.

Així les coses, en aquelles primeres celebracions contemporànies del 9 d’Octubre impulsades per nuclis carlistes (com ho eren els esmentats Pérez Lucia i Feo Cremades), ratpenatistes (com Martínez Aloy) i valencianistes (com Pasqual Asins, de la Joventut Valencianista i Pàtria Nova), també es podia sentir la proclama per la llibertat de València, entesa com tot el país, tot el territori de l’antic regne anomenat València, que anava de Vinaròs a Oriola (en un cas d’homonímia de país i capital com els de Mèxic, Guatemala, Panamà, etc.).

I a partir d’aleshores, d’aquells esments primigenis de 1915 i 1917, procedents dels primers grups políticament valencianistes resultants de l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, el crit de “Visca València lliure!” es convertí en la gran consigna proferida pel valencianisme, amb la qual s’acabaven els actes i els discursos, com mostra la seua presència constant en les cròniques i notícies de la premsa de 1918 a 1923 i novament, després de la Dictadura de Primo de Rivera, de 1931 a 1936. Apareix moltes vegades, per exemple, en La Correspondencia de Valencia, que en 1918 fou comprada per Ignasi Villalonga i altres personatges, amb el suport del financer catalanista Francesc Cambó, per a convertir-se en l’altaveu del nou partit que fundaren llavors, la Unió Valencianista Regional, i de la mateixa Joventut Valencianista, que n’estava estretament vinculada.

De fet, aquells moviments foren exposats per Juan Luis Martín Mengod, el director d’una altra capçalera tradicionalista, Diario de Valenciaen agost de 1918: “Para nadie es un secreto que desde hace algunos meses ha entrado a formar parte de la política valenciana un nuevo factor aportado por los catalanistas, que han traído su actividad, sus iniciativas y su dinero con objeto de constituir un núcleo de opinión que responda a las palpitaciones políticas de Barcelona […] Son en realidad pocos […] pero, como cuentan con dinero ajeno y con un periódico adquirido asimismo por los catalanes, parece que el llamado movimiento nacionalista haya adquirido alguna representación en Valencia, y si a eso se añade que por tratarse de jóvenes, y por ser nuevos en estos lances, sienten un espíritu de agresividad que el tiempo irá curando“.

L’article es titulava “¿Debe imponerse el estudio del valenciano?” i el periodista es declarava regionalista, autonomista i federalista, però no nacionalista, per encobrir això “odiosidad a la madre España“, per la qual cosa deia que es mantindria a l’expectativa de l’evolució dels valencianistes i afirmava que: “Yo les he oído gritar ‘¡Vixca Valencia lliure!’ y no me he asociado a ese grito, a pesar de que mi lema es ‘¡Vixca Valencia lliure!’. Pero aunque las palabras son las mismas, sé lo que significan cuando las pronuncio yo y no sé lo que expresan cuando las pronuncian ellos“. I hi tornava uns dies després, en un altre article, “Una pregunta concreta”, en què demanava pels objectius concrets d’aquells valencianistes:

¿Vuestro grito de ‘Vixca valencia lliure’ tiene idéntica significación que el nuestro? Sois autonomistas, federalistas, como lo es el que esto suscribe, ¿pero cómo consideráis vosotros que debe ser el lazo que una a Valencia con España? ¿Creéis que Valencia puede libremente romper ese lazo? ¿Creéis que se trata de un pacto bilateral que puede ser anulado por una de las partes contratantes? ¿Creéis, por el contrario, que Valencia puede ser autónoma y libre en su interior, pero que carece de libertad para dejar de ser española? […] Queremos conocer, porque es sustancial, el criterio que los neovalencianistas sostienen acerca del particular.

Per tant, és evident que, com a mínim des de 1915 i potser abans, des de la fundació de la Joventut Valencianista en 1908, el crit de “Visca València lliure!” s’havia anat consolidant com la gran proclama dels valencianistes, la qual cosa també s’evidencia en moltes altres notícies d’aquell mateix any de 1918. Un poc abans dels articles de Martín Mengod, per exemple, El Pueblo recollia la notícia de la instal·lació, el 30 de maig, de la placa en honor a Ausias March del carrer Caballers (la dels versos d’Estellés, “ací estigué la casa on visqué Ausias March”), en què es deia que “un señor Martínez (cuyo apellido debe sonar a nuestros lectores y que sólo conoce al ‘Ausias March’ que sale de Valencia para Barcelona los miércoles y sábados, sin que esto sea reclamo), pronunció unas palabras alusivas al acto, terminando con un ‘¡Vixca Valencia lliure!’ cuya intemperancia causó el mal efecto que es de suponer.

El inspirado poeta Maximiliano Thous habló seguidamente“. Aquell abrandat Martínez —per a disgust del blasquistes— era el jove advocat Eduard Martínez-Sabater, de 22 anys, que un poc abans, arran d’una conferència impartida en la Joventut Valencianista, de la qual era membre, havia proposat una sèrie d’homenatges a la figura d’Ausias March, com també s’estava fent a Barcelona —i segurament d’ací la referència d’El Pueblo a la voluntat d’entesa amb els catalans—.

Igualment, uns pocs dies després, el 7 de juny, el mateix Maximilià Thous era qui en La Correspondencia de Valencia, el nou diari valencianista que ell mateix dirigia, llançava el crit davant la incompetència de la burocràcia ministerial de Madrid: “¡Cuantas veces, hartos de sufrir vejaciones, viendo que se prolongaba indefinidamente nuestro regreso á Valencia, por el necio capricho de un ‘suca-tintes’, nos subió á flor de labio ese ‘Vixca Valencia lliure’, protesta desesperada contra una injusticia constante y que tan agriamente suena en los oídos de algunos valencianos!“. La proclama, de fet, era ja un mantra en l’efervescència que conduiria a la publicació de la Declaració Valencianista a finals d’any, com ho mostra també un article del mateix diari que recordava, el 26 de juliol, l’Acte d’Afirmació Valencianista que s’havia celebrat quatre anys abans i aprofitava per a afirmar que “queremos á Valencia libre para que pueda amar a todas las regiones hermanas“, o la conferència impartida per Josep Maria Bayarri el 19 d’agost, “que desarrollará el tema ‘Vixca Valencia lliure’” —un treball que va presentar alhora als Jocs Florals de Montcada.

En consonància amb tot això, un altre article de La Correspondencia de Valencia, del 10 de desembre de 1918, constatava la vitalitat de la consigna: “La parte de España que nos corresponda salvar, habrá de ser rescatada por nosotros al grito hoy más que nunca brioso y rotundo, de ‘¡Vixca Valencia lliure’“. I així el cridaren aquell mateix dia un “grupo de jóvenes valencianistas” a l’eixida d’una xarrada feta pel degà dels advocats Josep Barberà Falcó, per a mostrar la seua disconformitat amb la seua definició de regionalisme, que consideraven desllavassada i innòcua, dins d’un cicle de conferències sobre “el problema autonomista en Valencia“.

Celebració del 9 d’Octubre de 1917, en què es llançaren crits de “Visca València lliure!”

No resulta estrany, tot plegat, que, en efecte, en l’Acte d’Afirmació Escolar Valencianista de febrer de 1919 Francesc Almela i Vives i els seus companys de l’Agrupació Escolar Nacionalista cridaren “Visca València lliure!“, no perquè fora ell qui inventara la proclama, sinó perquè ja feia temps, com a mínim alguns anys (des de 1915 o abans), que especialment els membres de la Joventut Valencianista el tenien com a crit patriòtic. Aquella jornada, de fet, acabà amb una divisió entorn de la qüestió nacional dels universitaris reunits, atés que els republicans de la Sociedad Libre de Estudiantes sembla que anaren a boicotejar l’acte: “Para llevar las conclusiones al Gobierno civil se organizó una manifestación que fue por las calles de San Vicente y Peris y Valero cantando un himno valencianista [segurament el Cant de redempció] y vitoreando á Valencia irredenta. Otros escolares formaban una contramanifestación que vitoreaba á España y entonaba La Marsellesa y la Marcha Real“.

En qualsevol cas, el recurs al “Visca València lliure!” era ja una constant en aquell grup de jóvens valencianistes, com s’observa també en l’acte de lliurament d’una Senyera a la mateixa agrupació d’estudiants que es feu simbòlicament el 25 d’abril de 1919, en commemoració de la Batalla d’Almansa, als salons de Lo Rat Penat, amb la presidència d’Ignasi Villalonga, de la Unió Valencianista, i tot un seguit d’emotives intervencions, poesies i càntics que culminaren de la següent manera:

El público, de pie, electrizado por la brillante visión de la ‘Senyera’ daba rienda suelta a sus manifestaciones patrióticas. Sucediéronse los vítores, ensordecedores durante largo rato y las señoras, vivamente emocionadas por el acto, lloraban mientras ondeaba la ‘Senyera’, y enronquecían los escolares de la A.E.N,, en fuerza de vitorear a ‘Valencia lliure’, a su cultura y a su idioma patrios. El coro de escolares, reforzado por elementos de ‘El Micalet’, y la rondalla de esta Sociedad coral, entonaron el himno valencianista escolar ‘Lo crit de redempció’, que fue coreado más tarde por todos los valencianistas.

Igualment, la proclama també es convertí en un clàssic dels actes valencianistes commemoratius que tenien lloc el 9 d’Octubre als peus de l’estàtua de Jaume I —instal·lada al Parterre en 1890 per iniciativa de Teodor Llorente i Lo Rat Penat—, en un moment en què encara no hi havia cap celebració oficial de la data. Així, per exemple, el 9 d’octubre de 1921 l’esmentat director de La Correspondencia de ValenciaMaximilià Thous, clogué l’acte afirmant que “el nostre crit constant deu ser el de ‘Visca Valencia lliure’“, i a l’any següent, en 1922, el jove Vicent Tomàs i Martí fou qui, davant la presència de nombroses personalitats, polítics i membres d’associacions, digué —en valencià— “os invito a que gritéis conmigo ‘¡Viva Valencia libre!’“, la qual cosa obtingué una generosa resposta per part de molts dels assistents: “el grito ha sido repetido con entusiasmo“. És significativa, al respecte, la breu crònica que en publicà llavors el Diario de Burgos, amb el títol “También los valencianos”:

Esta mañana en el despacho del presidente de la Diputación, se reunieron éste, un concejal en nombre del Ayuntamiento, entidades y corporaciones, todos los cuales, precedidos de la bandera y provistos de coronas se dirigieron al jardín donde se levanta el monumento al Rey Jaime. Se pronunciaron discursos de afirmación valenciana, dándose vivas á Valencia libre y atacando al alcalde por no haber hecho acto de presencia. El presidente de la Diputación [el professor d’Història i blasquista Modesto Jiménez de Bentrosa] dijo que Valencia tiene personalidad propia y no se halla como Andalucía, que es prolongación de Castilla, ni como Asturias, que es prolongación de León. No ocurrieron incidentes.

I diem que la reacció de la publicació castellana als actes valencians del 9 d’Octubre de 1922 és significativa perquè a penes un any després el general Miguel Primo de Rivera orquestrà un colp d’Estat que donà peu a quasi huit anys de dictadura, fins a 1931, durant els quals tota referència a una “València lliure” desaparegué de les publicacions, atesa la situació de censura i repressió, tant en qüestions sociopolítiques com nacionals.

Però el crit redemptor reapareixeria amb força amb les llibertats arribades amb la Segona República, durant la qual es cridarien més visques a València lliure que mai en la història. Però això ho vorem en el següent post: La plenitud del crit ‘Visca València lliure’ durant la Segona República (1931-1936) i el seu canvi a partir de la dècada de 1960. El que queda clar, en tot cas, és que la proclama es forjà entre 1907 i 1915 i es consolidà plenament entre 1917 i 1918, dins dels primers nuclis del valencianisme, vinculats a València Nova i Faustí Barberà en primer lloc i, a continuació, especialment a la Joventut Valencianista i el projecte de la Unió Valencianista.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca