Diumenge passat, a la Plaça de Colón de la capital espanyola, es va fer la segona part de la lamentable mobilització anticatalana. La primera, dos anys enrere, 10 de febrer de 2019, quan la idea que un relator internacional pogués participar en les converses entre el govern de Madrid i els independentistes, va mobilitzar 45.000 enfurismats nacionalistes espanyols (200.000 segons els organitzadors). He de reconèixer que, com a historiador, tendeixo a l’escepticisme davant les grans manifestacions, les grans declaracions i les grans fotografies. Aleshores, el nacionalisme espanyol va transmetre una eufòria gens continguda. Consideraven que amb la seva “macromanifestació”, havien evitat que Sánchez “traís Espanya”, i donaven un cop de puny davant la taula de negociació, i davant un Madrid cada vegada més descontrolat i amb més enemics. Per celebrar aquesta mena d’akelarre patriòtic, els líders de la triple dreta van deixar fotografiar-se (la “foto de Colón) com a una mena de conjura ritual contra la deriva dels “rojos i separatistes”, és a dir, d’una aleshores hipotètica aliança PSOE-Podemos i els habitants distanciats de parla no castellana.

De vegades un èxit aparent, acaba desencadenant un fracàs considerable. La “foto de Colón” va servir aleshores per exhibir l’abducció de la dreta espanyola per part de Vox, un estrany artefacte polític, fill natural de Steve Bannon, amb una combinació de neoliberalisme despietat, reaccionarisme moral, franquisme nostàlgic i ultradreta desacomplexada. Vox, el gran guanyador, va fer l’abraçada de l’ós a Rivera (un actual difunt polític) i un Casado cada vegada més afeblit i qüestionat, especialment a fora del forat negre que representa Madrid. En poques setmanes, es van fer eleccions, i un dels malsons de la dreta, es va materialitzar. Pedro Sánchez, cada vegada més una espècie de Houdini capaç de deslliurar-se de les cadenes, lligadures i situacions complicades on es col·loca voluntàriament, va pactar amb Pablo Iglesias (un altre difunt polític), i va fer un govern amb Podemos. Pocs mesos després, el tsunami democràtic va posar contra les cordes la presència espanyola a Catalunya. Mentrestant, Europa ha anat fotent una cleca rere l’altra, amb la diferència que el control dels fons New Generation (una pasta que l’Ibex 35 pretén monopolitzar) li farà perdre autonomia amb una Espanya que cada vegada s’assembla més a una caricatura, o una d’aquelles horribles comèdies d’Ozores. Aquella “fabulosa” manifestació de 2019 (en realitat, poca cosa comparada amb les diverses vagues generals dels darrers anys) va comportar conseqüències insospitades.

Dos anys, quatre mesos i tres dies després (amb una pandèmia entremig), els mateixos actors han provat de reestrenar la seva dramèdia, donar un cop de puny a la taula de diàleg, al diàleg, i a qualsevol intent de resoldre problemes de manera mínimament raonable. Com era d’esperar, ha punxat. 25.000 assistents, segons la policia nacional, poc més de la meitat que la primera part. Hi he mirat algunes imatges, he seguit l’esplèndida crònica que ha fet l’Andreu Barnils a Vilaweb i les fotografies que ha pres l’Adiva Koenigsberg. Fotografies, estètica i declaracions em fan pensar en el Dia de l’Orgull Fatxa, amb aquest component a mitges entre la reivindicació i l’exhibicionisme. Amb una salvetat: ser fatxa a Espanya és acceptat amb normalitat. De fet, és la normalitat. De fet, és escandalosament normal, com explicava el corresponsal de The Guardian a Espanya a finals de segle passat. L’exhibicionisme comporta una banalització del feixisme, mostrant la clara anormalitat espanyola de no haver passat per Nuremberg ni haver jutjat ni un sol dels crims contra la humanitat comesos al país europeu amb més desapareguts. I, expressava, sobretot, un odi i menyspreu contra els catalans. Un odi desacomplexat, a còpia de tòpics, malfiança, deshumanització i consideració com a “fora de les lleis humanes i divines”. I no, enemics meus d’Espanya, no va contra els independentistes, sinó contra una majoria de la societat catalana, que estadísticament és independentista, i no segueix el comportament de, a parer vostre, lo que tiene que ser un buen español.

Tòpics, malfiança, deshumanització, odi,… són elements familiars en la història negra d’Europa. Són aquells que han pres sovint la forma d’antisemitisme, a Viena, Varsòvia, Moscou, Berlín, Trieste o París. També a Madrid, on aquesta ultradreta també s’atreveix, amb cara angelical de tiktokera de considerar que “el jueu té la culpa de tot…”. Què devia pensar l’Adiva Koenigsberg, magnífica fotògrafa professional i a qui he tingut el privilegi de tractar, mentre prenia aquestes espectaculars imatges a Madrid que destil·laven odi, tenint en compte que bona part de la seva família va ser assassinada durant l’Holocaust?

El més sorprenent d’aquest Dia de l’Orgull Fatxa no és tant el gran nombre de feixistes que duien els seus símbols, amb els seus voltors impresos a les banderes borbòniques, sinó la normalitat amb què això pot produir-se a la capital d’Espanya. En qualsevol país normal i democràtic, alguna autoritat moral diria el nom del porc, i assenyalaria els manifestants com a una colla d’irresponsables, com a sembradors irracionals d’odi, com a reaccionaris del present i llast per al futur. Tanmateix, aquests lideratges són els primers que van atiar la repressió, com el mateix cap de l’Estat, que amb les seves paraules semblava empènyer les porres, les coces, les agressions a gent indefensa, les incursions nocturnes de paramilitars amb agressions a milers de civils, les fotografies dels professors de l’Institut Palau, la demagògia a les televisions, les querelles, els fiscals, les inquisicions… Si els propis intel·lectuals orgànics i mediàtics, al més pur  Goebbels o Heidegger, justificaven amb les seves paraules la creació d’un enemic interior, i cridaven a la seva destrucció com a minoria nacional. Ningú, fora d’escasses excepcions –com ara Ramón Cotarelo o Suso de Toro, que han hagut de pagar un preu molt alt per la seva dissidència– no va alçar la veu contra tota aquesta misèria moral. Certament, i com explicava Martin Luther King, no recordarem tant les ofenses dels nostres enemics com els silencis dels nostres amics. Prop de quatre anys després de l’1 d’Octubre, Espanya i Catalunya són dues realitats distanciades, divorciades, separades per un abisme d’odi i menyspreu mutus. I gent com els de la Plaça Colón en són els responsables. I els líders polítics, socials, culturals, religiosos, en són els còmplices.

Certament, Colón és la plaça per on desfila el Dia de l’Orgull Fatxa, la que representa l’Espanya eterna, de charranga y pandereta. La ironia és que el Dia de l’Orgull Gai, aquell mateix 2019, va aplegar unes 400.000 persones. Gais i catalans compartim el seu menyspreu.

Cert, aquest diumenge, la triple dreta ha punxat. En els testimonis recollits per Barnils es podia entreveure certa resignació (tothom dóna per fet els indults, mentre alguns es resisteixen a la possibilitat que el President Puigdemont torni a passejar-se per Girona i Barcelona sense que ningú no el pugui detenir). Hi ha aires de desmoralització a Madrid, com ens explica a diari un pacient Vicent Partal –l’home tranquil del periodisme europeu–. És en aquesta situació, nova finestra d’oportunitat, que Catalunya ha de mobilitzar el General Carrer. Després d’aquest diumenge, penso que les organitzacions socials independentistes (Òmnium, ANC, Consell per la República, Tsunami Democràtic, CDRs, i les que estiguin per crear, per exemple grups de defensa com els que reclamava Guillem Fuster de Poble Lliure) han de sortir ja per exigir Autodeterminació, Amnistia, i per descomptat, l’aplicació del mandat de l’1 d’Octubre i la implementació de la posterior Declaració d’Independència. La diferència, no pas petita, és que potser s’han de centrar no pas en l’interlocutor imaginari d’un govern espanyol que no els escoltarà, sinó a exigir-les a la Plaça Sant Jaume. Potser és cert que l’actual govern de la Generalitat està sospesant la temptació improbable del retorn a l’autonomisme. Tanmateix, és la gent, amb centenars de milers de persones al carrer que els hem de recordar que van ser designats per a una altra cosa ben diferent.