Hi ha gent, molta, que s’ha passat deu anys xiulant, còmplices del desori, sicaris del poder mediocre, pocavergonyes per definició. Hi ha gent, força, que no pot suportar Laporta i confon tírria amb arguments quan el sentiment de pell els impedeix raonar sobre qualsevol fotesa que decideixi el personatge. No poden amb ell i li desitjarien tots els mals del món, sense gaire dissimuli. Hi ha professionals, també, de la queixa que confonen la llibertat d’escriure amb presentar-se contínuament, enarborant la metralleta, disposats a tirar contra el que es mou sense gastar en miraments o detalls. Es troben còmodes en el tremendisme, si és populista, encara millor. Hi ha també gent que prefereix crear un personatge a mida que li doni certa rellevància pública, suport popular que alimenta i fa créixer el seu ego, normalment també disposat a esmicolar el que no es faci exactament tal com ells desitjarien que es fes. Resultava impossible esperar que entre tots plegats guardessin els cent dies de marge, el temps de prudència necessari per començar l’avaluació d’una nova obra de gestió en el seu conjunt. N’hi ha que, al segon dia, ja estaven disposats a culpar la directiva entrant de les plagues d’Egipte, com si l’herència no fos la que és, com si el Barça no es trobés amb respiració assistida, comatós després de ser gestionat per gentola avui desapareguda del mapa, només presents en denúncies que ens posen els pèls com a escarpies amb els truculents detalls de la seva pèssima ègida. Sembla mentida perquè ni volent, ni encaparrant-se podien haver-ho fet pitjor, ni amb mà més maldestre. D’exemples en sobren i no venen d’ara, no. Són d’abans i perfectament adjudicables a un conegut grapat de responsables. 

Doncs bé, a la llarga llista de colles hi podríem afegir aquells que han esperat cert temps a veure si aclaria el panorama i escampava la densa boira tòxica abans de manifestar-se sobre les decisions del nou equip. Gent que no volia jutjar, encara, la manifesta improvisació de la candidatura, l’excessiu personalisme i voluntat presidencialista, l’erràtica gestió realitzada amb l’entrenador, el cacau dels avals o certes patinades en el relleu de tècnics i executius, possiblement més provocats pel desig arrauxat de revenja d’algun il·lustre nouvingut que a la necessitat de millorar perfils en l’organigrama entrant. També ha aparegut un tuf de nepotisme de difícil justificació. En l’últim espetec de la traca en espera de la famosa auditoria -apostem que serà foc d’encenalls-, s’ha produït una escombrada al futbol base que Déu n’hi do, tsunami que, de manera incomprensible, s’emporta per davant un García Pimienta valorat com a excel·lent actiu de La Masia, tècnic de nivell que ha forjat nois i equips en situacions prou complicades. I no és impressió, sinó constatació derivada d’evidències: Ho ha fet molt i molt bé. Deu ser que no és de la corda. Malament rai. S’ha de fer lloc als compromisos, col·locar als amics? Hauríem d’estar exclusivament pendents del prodigi que pugui teixir Mateu Alemany amb la composició de la nova plantilla i la rebaixa substancial de la massa salarial i, en canvi, ens trobem ja amb la mosca al nas als quatre dies de mandat, separant clarament la desgràcia heretada de les últimes decisions sense gaire sentit, per no dir cap. No és criticar per criticar, sinó aplegar un grapat de raons per a fer-ho. Si toqués realitzar una primera avaluació, tantes ombres i dubtes indiquen que això no acaba de rutllar, que només mana el president sense que ningú gosi a dir la seva, si no és per aplaudir. De fons, la potent presència dels ‘ismes’, constant històrica. Ara, ja subdividits en tres: La xacra del neonunyisme, el model cruyffista mitificat i el laportisme que va absolutament a la seva bola. Passarem un estiu distret, pregant que no ens atropelli algun dels bàndols en peu de guerra.