El valencianisme polític que en tan bona situació està actualment arrossega un llarg historial de projectes. La del valencianisme és una història de triomfs, de fracassos i, entre els blancs i els negres, de molts grisos. Per als valencians les coses no son —quasi mai— senzilles i ni el projecte del que tracta aquest reportatge ni el seu llegat ho van ser tampoc. Lluís Bertomeu i Natxo Bellido, dos reconegudes figures del panorama polític valencià que foren també noms protagonistes en Joventut Valencianista han parlat amb Revista Mirall per fer un anàlisi honest i realista del que va ser i del que ha quedat d’aquella associació fundada fa ara quasi vint anys.
El sorgiment d’una nova força
Per entendre l’aparició de Joventut Valencianista cal traslladar-se al seu context, als anys previs a la fundació. En traslladar-se al Cap i Casal dels anys 80 sols es pot pensar en una cosa: la Batalla de València. Una de les hereves dels enfrontaments que es visqueren al País els primers anys de la Transició fou la Unió Valenciana, fundada el 1982. Sota el comandament de Vicente González Lizondo, el partit tenia l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic per tret fonamental. Poc després de la seua fundació, el 1988 Unió Valenciana va començar a declarar-se nacionalista, intentant mantindre un perfil allunyat del Partit Popular. No obstant, els de Lizondo acabaren sent la clau del nomenament de Rita Barberà com alcaldessa el 1991.
La Unió Valenciana tenia les seues pròpies joventuts, Jóvens Nacionalistes d’Unió Valenciana. Dins d’aquesta organització, conta Lluís Bertomeu, existia un enfrontament de caire personal entre els membres del Cap i Casal i els d’altres comarques del País. Alguns dels membres valentins, liderats per Vicent Flor, van fundar el 1992 l’associació cultural Joventut Valencianista. Aquesta associació la varen fundar per tal de poder fer publicacions i actes més lliurement, sense comprometre les sigles del partit. Tot i això, el novembre de 1993 Lizondo expulsà del partit als membres de Joventut Valencianista pels seus acostaments als sectors fusterians del valencianisme i, afirma Bertomeu, “per competència deslleial”. El cap d’Unió Valenciana els va acusar de convertir-se en una Herri Batasuna valenciana.
“Semblàvem les joventuts d’un partit que no existia”
L’associació va continuar a partir de 1993 ja fora d’Unió Valenciana i va rebre nous membres que no havien militat al partit com Natxo Bellido. La Joventut Valencianista va apostar per un valencianisme de conciliació, per una unió dels distints sectors del valencianisme. Durant els seus anys d’existència van instituir-se actes com la manifestació matinal del 9 d’octubre, van publicar-se multitud d’articles i organitzar-se xerrades i debats amb participació també de fusterians, moltes voltes amb el suport del periòdic Levante-El Mercantil Valenciano. “Potser”, comenta Bertomeu, “aquest suport va vindre per tal de fer la contra a Las Provincias, rival comercial de Levante, que havia encetat una dura campanya d’assetjament contra els joves valencianistes encapçalada per Maria Consuelo Reyna”.
Bellido i Bertomeu coincideixen en que l’objectiu era que el valencianisme es centrara en debats polítics i no tant en els lingüístics. Açò, juntament amb la dita col·laboració amb valencianistes de diverses afiliacions, va suposar un trencament amb el blaverisme. Trencament consumat amb l’acceptació de les Normes de Castelló per part de la Joventut Valencianista i l’afirmació de la unitat de la llengua. Una vegada superada la qüestió lingüística, va plantejar-se una nova via que promoguera l’interès en València i en els seus problemes, però, com afirma Natxo Bellido, “no vam ser capaços d’exportar el debat molt més enllà de València i el seu hinterland”. La marcada definició i estratègia política de la Joventut Valencianista no tenia una eixida institucional directa, doncs l’associació no era un partit. Bellido diu que “semblàvem les joventuts d’un partit que no existia”.
El final d’un projecte
Per posar fi a esta situació, l’any 1998 Joventut Valencianista va decidir fer el pas cap a la política institucional en contra d’un sector encapçalat per Felip Bens que no creia que fora el moment més oportú per fer-ho. Va haver un debat sobre si col·laborar amb el Partit Valencià Nacionalista —precursor del Bloc al que llavors ja militava Vicent Flor— o tornar a l’òrbita d’Unió Valenciana. Finalment l’actitud aperturista d’Hèctor Villalba, president d’UV des de l’expulsió de Lizondo, van decantar del seu costat la decisió i alguns membres de Joventut Valencianista van entrar de nou en la Unió Valenciana per a les eleccions de 1999, encara que no arribaren mai a militar.
Els comicis van resultar en una gran derrota per als dos partits valencianistes principals, que es van quedar sense representació. La decepció pels resultats electorals va desencadenar la desaparició de la Joventut Valencianista quan els seus membres van començar a integrar-se en partits diferents. Alguns ho feren en un PP que intentava mostrar un discurs d’aparença valencianista. Altres marxaren al nou Bloc Nacionalista Valencià. “Era el moment de fer política real”, afirma amb una certa amargor pragmàtica Lluís Bertomeu.
L’herència: de la Joventut Valencianista al valencianisme actual
Malgrat el brusc final de Joventuts Valencianistes, certament la seua existència va suposar un canvi del valencianisme. La unitat dels valencianistes, una utopia al moment de la seua fundació, estava més prop de ser una realitat l’any 2000. Hui ja s’ha assolit. La substitució del debat lingüístic pel polític va afavorir este apropament que va permetre, a més, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998. “Nosaltres férem triomfar la tercera via” diu amb orgull Bertomeu. Sembla clar que el valencianisme actual no seria el que és sense grups i sectors com Joventut Valencianista, que van apostar per la convergència i la conciliació quan era més difícil.