Les agressions homòfobes estan en auge a Barcelona: fa dos dissabtes es van produir tres agressions a la capital catalana, a part de les altres 76 que Catalunya té comptabilitzades des que va començar el 2021. 

Segons el portal CromosomaX, durant els sis primers mesos del 2020, el 70% de les persones LGTBI entrevistades van patir algun atac homòfob per via online. Tanmateix, a la primera part de l’any 2019 es van formalitzar 102 denúncies a Catalunya, un 40% més que l’any anterior, segons l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH).

Les raons de l’augment de les denúncies interposades segons Rodrigo Araneda, president de l’Associació catalana per la integració d’homosexuals, bisexuals i transsexuals immigrants (ACATHI), explica que és probable que potser no han augmentat les agressions homòfobes, però sí que hagin augmentat les denúncies perquè ara hi ha més gent s’atreveix a fer un pas endavant, ja que hi ha més consciència, informació i visibilitat.

Potser no han augmentat les agressions homòfobes, però sí que hagin augmentat les denúncies perquè ara hi ha més gent s’atreveix a fer un pas endavant.

En aquesta mateixa línia, el periodista i impulsor del #MeQueer, Rubén Serrano, exposa que no es pot determinar si el nombre d’incidents registrat per l’OCH és major perquè hi ha més denúncies o perquè hi ha més agressions.

L’advocada Itisha Calderon defineix els delictes d’odi com aquells delictes que estan relacionats amb la dignitat humana. Són delictes tipificats al Codi Penal i que estan motivats, en aquest cas, per l’orientació, identitat o expressió de gènere de la víctima. És a dir, que les víctimes han estat seleccionades intencionadament per causar un dany a causa de la seva pertinença al col·lectiu LGTBI.

Història del col·lectiu LGBTI a Espanya

Malgrat que actualment Espanya és un dels països més avançats en matèria LGTBI, no ha estat un camí ni curt ni fàcil.

Federico García Lorca va escriure Fábula y rueda de tres amigos, un poema premonitori de la seva mort que deia:

Cuando se hundieron las formas puras bajo el cri cri de las margaritas, comprendí que me habían asesinado.

Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias, abrieron los toneles y los armarios,

destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro Ya no me encontraron.

¿No me encontraron? No. No me encontraron.

Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba, y que el mar recordó ¡de pronto!

Lorca va ser assassinat la matinada del 18 d’agost del 1936, poc després del cop d’estat contra la II República (per roig i marica). La Constitució espanyola va arribar a contemplar fins a cinc anys de presó i manicomis. Jordi Monferrer, a l’estudi La construcció de la protesta en el movimiento gay español: la Ley de Peligrosidad Social (1970) como factor precipitante de la acción colectiva, assenyala que els homosexuals no van ser un problema de primer ordre pel franquisme de la postguerra, ja que qui s’encarregava de perseguir les conductes considerades immorals era l’Església catòlica.

Tot i això, a partir dels anys 50 i 60, coincidint amb l’obertura exterior, la dictadura va començar a considerar els homosexuals com una amenaça per l’ordre públic i la Ley de vagos y maleantes, que havia estat dissenyada pel control de captaires, rufians sense ofici i proxenetes va ser modificada l’any 1954 amb l’objectiu de perseguir i castigar els homosexuals.

Aquesta llei, però, només feia referència als homes homosexuals i no a les dones lesbianes perquè, sota la mirada masclista del règim, no existien, segons escriu Antoni Janer a l’article Homosexuals, les víctimes oblidades del franquisme. Eren internats en centres de reeducació on es podien ‘curar’ amb l’ajut de psiquiatres i capellans, on rebien electroxocs i els hi feien lobotomies. Els més importants van ser el de Badajoz, Huelva i la colònia de Tefía (Fuerteventura).

Més tard, amb Carrero Blanco al cap del govern, es va tornar a canviar la llei i es va començar a anomenar Llei sobre perillositat i rehabilitació social. Aquesta regulació era força similar a l’anterior, però incloïa, a més a més, penes de fins a cinc anys de presó o manicomis pels homosexuals i eren considerades persones perilloses.

L’any 1971, poc després de les Revoltes d’Stonewall, el tribunal de Màlaga alertava de l’augment del vici sodomític a la Costa del Sol. En aquesta mateixa línia, el fiscal de Les Palmes es va referir a un “augment alarmant de les pràctiques homosexuals al que contribueix principalment una especial i degenerada classe de turistes estrangers”.

En aquesta època, segons Jordi Monferrer, els invertits sexuals es podien catalogar en genuïns congènits, és a dir, de naixement, o ocasionals, que eren els viciosos. Així doncs, entre l’any 1974 i 1975 el 6% dels informes disponibles en els Juzgados de Peligrosidad de Madrid es referien a persones homosexuals, en la seva majoria homes. Els perillosos, segons Monferrer, eren malalts a qui no s’havia de perdonar, sinó curar, fet que va provocar que moltes persones homosexuals fossin empresonades com a mètode de prevenció del contagi i no podien reintegrar-se a la societat fins que no s’hagués avaluat la seva curació. Així doncs, no tenien dret a indults, amnisties, reducció de penes o llibertat condicional com els altres presos.

Stonewall espanyol

El juliol del 1969 es van produir els aldarulls d’Stonewall a Nova York, quan la policia va fer una batuda al pub Stonewall Inn. Va ser la primera vegada que el col·lectiu s’oposava a ser arrestat i durant tres nits es van destrossar aparadors i es va calar foc com a reivindicació dels drets del col·lectiu i de l’afartament de l’abús policial.

A Espanya les revoltes no van ser violentes, sinó en silenci i amb pseudònims. Francesc Francino (Mir Bellgai) i Armand de Fluvià (Roger de Gaimon) van ser els precursors del moviment LGTBI. L’any 1970 van fundar, de forma clandestina, l’Agrupació homòfila, que un any més tard va canviar de nom pel de Movimiento Español de la Liberación Homosexual, un grup d’homes homosexuals que l’any 1972 va editar el butlletí Aghois, que volia dir Agrupació homosexual per la igualtat sexual. Aquesta va ser la primera associació que defensa els drets LGTBI a Espanya.

D’altra banda, la revista Aghois va tenir un total de divuit entregues que es presentaven com un suplement de la revista francesa Arcadie, una publicació que existia des dels anys cinquanta.

Després de la mort de Franco, els mateixos activistes van crear el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) que va donar lloc a la fundació de l’Institut Lambda, el primer centre cultural i de serveis per homosexuals a Espanya, ara conegut com a Casal Lambda (que actualment ofereix un espai de trobada i orientació per persones LGTBI i disposa d’un centre d’informació i documentació) , va ser l’espurna de la primera gran manifestació pels drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals.

Aquesta manifestació va tenir lloc el 26 de juny del 1977 a Les Rambles amb lema Nosaltres no tenim por, nosaltres som i van assistir-hi 4.000 persones que reclamaven l’amnistia pels delictes sexuals i la derogació de la llei sobre perillositat i rehabilitació social. Tot i això, a les persones transsexuals no se’ls va permetre ocupar la primera línia. 

La manifestació va ser pacífica, però la policia va dispersar els manifestants amb bales de goma. Tres manifestants van resultar greument ferits i un quart, Oriol Martí, va ser detingut.

El periodista Alfons Quinta va escriure a El País que Martí va ser emmanillat per l’esquena i se li van propiciar cops als testicles amb els genolls. Diferents organitzacions polítiques, sindicals i civils van signar un document exigint l’alliberació del manifestant, que no va arribar fins 52 dies després.

La manifestació a Les Rambles, però, va ser un punt d’inflexió: va ser l’inici d’un moviment molt més gran i ambiciós, ja que es va estendre el moviment del col·lectiu LGTBI per la resta del país. Un any més tard, el 1978, ja van tenir èxit les concentracions a Madrid, Bilbao i Sevilla. Aquest també va ser l’any en què el col·lectiu LGTBI va començar a utilitzar la bandera de l’arc de Sant Martí.

Aquest mateix any, el 1978, el Consell de Ministres d’Adolfo Suárez va retirar l’homosexualitat de la llei sobre perillositat i rehabilitació social i les persones homosexuals que estaven empresonades van ser alliberades. No com havia passat l’any anterior amb l’amnistia del 77. L’any 1978, organitzacions mèdiques, civils i culturals i una cinquantena d’ajuntaments catalans van exigir la legalització del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, però no va arribar fins al 1980.

Va arribar la dècada dels 80 i, amb ella, el VIH que va estigmatitzar i estigmatitza encara avui en dia tot el col·lectiu alhora que moltes persones morien. A Espanya, la lluita contra la repressió es va transformar en una lluita per frenar els contagis.

Tot i això, segons Antonio Poveda, expresident de la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales (FELGTB), els homosexuals continuaven patint batudes i detencions per part de la policia. De fet, l’any 1982, abans del Mundial de futbol, el delegat del govern a Barcelona va decidir tancar bars d’ambient amb l’objectiu de mostrar una bona imatge de la ciutat als visitants. Els propietaris d’aquests bars, però, van optar per col·locar la bandera LGTBI amb Naranjito ventant-se amb el lema Lo nuestro sí que es mundial.

L’any 1983, amb el govern socialista de Felipe González, es deroga de manera parcial la llei de perillositat i rehabilitació social, que s’acabarà eliminant l’any 1995. L’any 1983 també es va derogar la llei d’escàndol públic, que s’havia fet servir durant el franquisme per perseguir el col·lectiu LGTBI.

Dos anys més tard, el 1985, s’estableix el 28 de juny com el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI en commemoració dels fets d’Stonewall l’any 1969. Aquest mateix any a Madrid es crea l’associació Colectivo Gay de Madrid (COGAM) que més tard es passaria a dir Colectivo de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales de Madrid. Després de les associacions de Catalunya i Madrid van sorgir altres arreu de l’estat. Destaca COLEGA, que es va crear a Còrdova, però ràpidament es va estendre per tot el territori andalús.

En aquesta mateixa línia, l’any 1992, dos anys després que l’OMS retirés l’homosexualitat de la llista de malalties mentals, es va crear la Federación Estatal de Gais y Lesbianas, posteriorment anomenada Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales que és la federació d’associacions més gran d’Espanya i forma part de l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes.

L’any 1995 es va reformar el Codi Penal i es va incloure, per primer cop, la protecció de l’orientació sexual, considerant com agreujant el delicte d’homofòbia.

L’any 1996 arriba al poder José María Aznar, del Partit Popular. Durant els seus dos mandats va declinar totes les propostes dels socialistes per legalitzar el matrimoni homosexual, però algunes comunitats autònomes, com València o Catalunya, van aprovar que poguessin fer-se parella de fet.

Gairebé deu anys més tard, l’any 2005, el Congrés dels Diputats amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant, feia real la llei que permetia el matrimoni homosexual. Espanya va ser el tercer país de tot el món, després d’Holanda i Bèlgica. Tot i això, el Partit Popular va recórrer al Tribunal Constitucional, que va acabar per desestimar el recurs. També el Foro Español de la Familia, amb un milió i mig de signatures, va dur a terme una iniciativa popular per abolir el matrimoni igualitari, però com que no comptava amb el suport al Congrés no va continuar. Només el primer any d’aprovació de la llei del matrimoni igualitari, 4.000 parelles homosexuals es van casar.

Dos anys més tard, el 2007, es va aprovar al Congrés dels Diputats la Llei d’identitat de gènere que permet un canvi de sexe legal on no és necessari la cirurgia genital, però si ser diagnosticat amb disfòria de gènere.

El maig del 2021, però, el PSOE, liderat per Pedro Sánchez va abstenir-se a les votacions del Congrés i, en conseqüència, no es va tramitar la llei trans. Aquesta llei, entre d’altres, incloïa l’autodeterminació de gènere, la possibilitat de baixar l’edat dels 16 als 12 anys per demanar el canvi de sexe al registre, el reconeixement del gènere no binari, la prohibició de sotmetre a persones a tractament mèdic o examen psicològic que coarti la seva llibertat d’autodefinició de la identitat de gènere i una lluita contra la discriminació laboral que pateix la comunitat trans.