“El nacionalisme català és un factor revolucionari progressista. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprèn aquesta distinció perilla d’esdevenir un agent inconscient de la burgesia espanyola”.
“Si el proletariat no reconegués el dret a l’autodeterminació, el seu internacionalisme fora una paraula buida i la solidaritat de classe entre els treballadors de les nacions oprimides i de les nacions dominants fora impossible”
“El proletariat cal que reivindiqui la llibertat de separació política per a les colònies i nacions oprimides del seu estat”
D’on surten aquestes frases? De l’ANC? Del Consell per la República? D’algun dels col·lectius que integren la CUP? De Waterloo? Doncs no, com es pot intuir a partir de l’ús d’algunes paraules i cert to retòric, algunes tenen més de cent anys i van ser escrites, la primera per Lev Trotski, la segona per Andreu Nin, i la tercera per Vladimir Ilich Ulianov, més conegut com a Lenin. Són algunes de les cites recollides a la necessària reedició d’un clàssic de Josep Benet, Marxisme català i qüestió nacional a Catalunya (1930-1936) publicat fa cinquanta anys i que avui torna a publicar el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, amb introduccions de context dels historiadors Jaume Sobrequés i Enric Pujol. És una obra impressionant que, si bé podria ser fruit del context de finals de la dècada de 1960, i de la necessitat d’entendre el passat immediat en una societat catalana que maldava per deslliurar-se del franquisme, posseïa tant el rigor historiogràfic de Josep Benet, com la necessària pedagogia envers una oposició democràtica que, aleshores, solia llegir i pensar per damunt les possibilitats del país.
Aquestes frases de tres clàssics del marxisme han estat esborrades de corpus teòric d’una esquerra que sovint reivindica el seu substrat socialista i marxista. De fet, les diverses fórmules en què ha mutat l’antic PSUC, juntament amb l’aliança estratègica d’altres moviments socials i polítics –com ara l’ecologisme, el moviment 15-M i altres (que han desfilat per la història amb més pena que glòria)– i que ha donat lloc a formacions com Catalunya Sí que Es Pot o els Comuns, han ignorat conscientment aquell principi d’autodeterminació que guiava les teories de Marx. Era lògic, com assenyalava Nin, sens dubte un teòric marxista de l’alçada de Gramsci, i tanmateix, pràcticament erradicat del cànon del pensament català, difícilment hi pot haver fraternitat de classe si una classe treballadora d’una nació opressora ignora o menysprea a la d’una nació oprimida. I tanmateix, aquest esborrament voluntari té tant a veure amb aquella pràctica estaliniana de reinventar-se el passat d’acord amb les necessitats del present, esborrant de les fotografies i també físicament, tot allò que podia representar una amenaça a l’ortodòxia o el manteniment d’un ordre autocràtic.
És per això que quan, personatges peculiars com Joan Coscubiela va actuar durant el setembre de 2017 com va actuar, en el fons exhibia, també públicament amb el seu “no” redactat en un paperet, l’essència pròpia d’un estalinisme obedient i ortodox, indiferent a la veritat, a la realitat i a les conseqüències personals que podia ocasionar a aquells diputats que, votant a favor de l’autodeterminació, podien ésser objectiu d’una despietada repressió.
L’obediència és el pitjor pecat de l’esquerra. Tots els mals de la humanitat tenen a veure amb l’obediència, no pas amb la desobediència, que reflexionava Hannah Arendt. El més reaccionari del comunisme, aquell georgià sàdic, alcohòlic i de grans bigotis, Ióssif Stalin, va ordenar assassinar Nin, primer, i Trotski després, mentre s’annexionava il·legalment les Repúbliques Bàltiques i es repartia Polònia a mitges amb el Tercer Reich. En bona mesura, l’estalinisme fou això que denunciava Trotski, un moviment reaccionari i imperialista, com el nacionalisme espanyol, a qui no importava l’esclafament de la dissidència política i nacional. I en aquest sentit, aquesta esquerra catalana, com ja va passar durant la guerra civil amb el mateix PSUC, sota les ordres del Komintern, va acabar fent la feina bruta i traint els principis revolucionaris (cosa que va incloure l´ús d’un català, Ramon Mercader, per clavar un piolet al cap del mateix Trotski).
Aquell gest de Coscubiela representa una d’aquelles epifanies que mostren fins a quin punt determinats grups polítics, addictes a l’obediència i a canviar de parer segons indiquin els líders, els poden transformar ràpidament en una espècie de Ramon Mercader. Aquell gest d’exhibir el “no” el 27 d’octubre va ser un piolet damunt el cap de la democràcia catalana i el principi –també marxista, i per tant inherentment d’esquerres– d’autodeterminació. A continuació, des d’aquest espai que havia suscitat tantes esperances d’una societat més justa, han desfermat una campanya de descrèdit contra l’independentisme català. Han tirat de tòpics i mentides, i han assimilat independentisme a burgesia, a defensa de privilegis fiscals, ha titllat el nacionalisme català de racista, de supremacista, de xenòfob, d’egoista, i tantes altres coses que reprodueixen fidelment el mateix que el KGB feia amb les classes treballadores lituanes, estònies, letones o poloneses. L’assaig general ja el van fer poc temps abans, a Catalunya el 1937 quan els comunistes acusaven al POUM, un partit obrer marxista català, de ser uns infiltrats dels feixistes i a Andreu Nin com a agent del govern de Burgos. Encara anys després d’haver-lo assassinat, l’estiu de 1937, van continuar difamant-lo acusant-lo de viure a Berlín.
Efectivament, Valls ha tornat a París. Tothom ho tenia clar, perquè la missió ja havia estat assolida: impedir un ajuntament independentista. Un ajuntament que també ha participat d’aquesta política constant de difamació de l’independentisme, que inclou cert assetjament contra la identitat catalana (el català, quin rotllo!), i que, com a principal institució en mans de l’esquerra d’inspiració vagament marxista, es pot percebre fins a quin punt les seves polítiques resulten més retòriques que consistents. Amb grans ambicions inicials, no ha perdut cap batalla contra la gran burgesia local perquè no n’ha iniciada cap. Pretenia regular el preu de l’habitatge (que és, de llarg, el gran problema de la capital del país) i no se n’ha sortit. No ha estat capaç d’aturar l’epidèmia d’uns desnonaments que sovint es fan saltant-se les normatives. Intentava recuperar la gestió pública d’alguns serveis essencials, i com es pot comprovar en el camp de mines jurídics que blinden les grans companyies de l’Ibex 35, no se n’ha sortit. En aquests anys d’impotència, ni tan sols ha aconseguit dentista públic. El règim del 78 està massa adherit a les normes, reglaments, institucions i als mecanismes de decisió per impedir posar en pràctica polítiques benintencionades. Davant d’aquests fracassos, els Comuns s’han plantejat la pregunta leninista “Què fer?” I l’única cosa que se’ls acut és “prohibir i limitar”, no pas contra la burgesia, sinó contra la pròpia classe treballadora. Prohibit fumar a les platges. Prohibir aparcar el cotxe de manera gratuïta als carrers. Prohibit circular amb cotxes i motos de més de quinze anys (és a dir, de qui no té prou diners per comprar-se caríssims vehicles elèctrics i que necessiten per treballar). O a fer polítiques que no tenen conseqüències en el repartiment de la renda o en l’assoliment de drets.
La paradoxa, i a dins d’aquesta esquerra no hi manquen grans teòrics, pensadors i analistes, és que l’única possibilitat de tirar endavant polítiques ambicioses que tinguin un impacte positiu amb la majoria és tombar el règim del 78. Acabar amb les lleis restrictives, els seus tribunals, els seus càrtels. I només la ruptura que pot suposar la independència ho pot fer possible. Tanmateix, la mania d’obeir Madrid, i una Espanya fraterna que, en realitat són els pares, esdevé una limitació existencial que els fa incórrer en una prevaricació moral, que, simplement els col·loca en la depriment situació d’esdevenir un complement del neoliberalisme de Valls, pa sense formatge: una simple i impotent esquerra fake.