Un 13 d’abril del 1977 qui aleshores era president dels Estats Units Richard Nixon signava la fi de la seua carrera política, tot plegat pronunciant 4 paraules: “No soc un lladre”. Aquestes paraules, a priori insignificants, suposaven l’assumpció d’un nou marc conceptual en el debat. Abans que el president Nixon les pronunciara la major part de la ciutadania ianqui creia en ell. Després, però, van començar a sorgir els dubtes sobre la seua figura, i la seua popularitat caigué en picat.
I és que les paraules i el llenguatge mai han sigut innocents. I, malgrat de vegades no ens agrade sentir-lo, fins i tot un silenci comunica. I comunica moltíssim. Per això, el lingüista George Lakoff va decidir publicar el seu breu assaig No penses en un elefant. L’elefant, com algunes de vosaltres sabreu, és el logotip del Partit Republicà que va dur Donald Trump o Ronald Reagan a la presidència. A que heu pensat en l’elefant malgrat la frase vos suggerira el contrari? Això pretenia demostrar Lakoff, qui va crear aquest llibre per ajudar els militants del Partit Demòcrata a entendre per què els guanyaven els republicans.
Doncs així funciona la política. Els marcs mentals (frames) són capaços d’endinsar-se en els nostres imaginaris, connectant amb els valors que tenim adquirits al llarg de la nostra vida. És per això que mai no podem entendre la política en termes exclusivament racionals. A més a més, és precisament per això que els conservadors guanyen utilitzant termes com “llibertat”, les “guerres contra el terrorisme” o el famós “infern fiscal” de què parlen en Espanya.
El PPCV: Rei valencià dels marcs
Si alguna cosa han comprès perfectament el Partit Popular per guanyar eleccions en el País Valencià ha sigut la importància que té la instauració de marcs conceptuals en la societat valenciana. I és que, qui no recorda el “poder valencià” de Zaplana, els projectes megalòmans de Francisco Camps o “l’alcaldessa del Poble” de què presumia sempre Rita Barberà.
La victòria cultural de la Primavera Valenciana
En política, la majoria de victòries no es produeixen en les urnes, sinó que són culturals. I això ho va entendre molt bé un Compromís que va traure el PSPV de la seua zona de comfort i el va forçar a canviar els seus lideratges. Després, arribaren el 15-M i la Primavera valenciana. I, amb ells, un moment polític molt ben llegit pels ideòlegs del Botànic i que va culminar amb la victòria de les forces progressistes i la fundació del govern del Botànic.
Un govern que va nàixer, com expliquen sempre Mónica Oltra i Manolo Mata, reivindicant la revolució de les xicotetes coses i l’arribada de la normalitat (un projecte molt ambiciós en aquestos temps de turbocapitalisme). Aquells temps en què els valencians eren coneguts per la paella i la corrupció van deixar pas a anys d’orgull cívic i bona gestió. Del caciquisme i la censura es va passar al diàleg i el mestissatge polític entre partits. Els marcs botànics del “trellat valencià” en la gestió pandèmica i d’orgull valencià per les bones xifres d’incidència acumulada van ser tot un èxit. Els veiem en cada partit de futbol d’un equip valencià i en cada festa que celebrem.
L’huracà Mazón?
Al temps que el govern en les principals alcaldies i en la Generalitat passen per un bon moment en les institucions gestionades per les forces del canvi, el PP renova els seus lideratges. El marcs que volen vendre semblen prou clars. D’una banda, la promesa d’acabar amb el suposat infern fiscal valencià i baixar impostos “a la madrilenya”; d’altra banda, la confrontació amb el valencià que han seguit sempre; per últim, una defensa forta dels interessos valencians en qüestions estratègiques com els transvasaments.
El seu discurs no sembla res de l’altre món, però molts dels periodistes equidistants ja semblen haver comprat els seus marcs. “El successor legítim de Zaplana”, diuen, com si la política fora una qüestió hereditària. “Preparat per guanyar les eleccions”, diuen altres com el meu estimat Bertomeu, sense que encara s’haja publicat cap baròmetre. “Els valencians estan preparats per tornar al Partit Popular”, diuen també, com si no saberen que la força hegemònica valenciana és el PSPV. Per últim, estan els del discurs de que “els valencians ja s’han cansat del govern del Botànic”, com si la major part de les enquestes no digueren el contrari.
L’opinió pública ni es crea ni es destrueix: Es genera
En política, la percepció i la confiança esdevenen dues qüestions fonamentals. Això ho saben ben bé uns i d’altres, que empren totes les eines que estan al seu abast per modificar les percepcions de la gent. Els valencians vam començar anant a la tenda de marcs cansats d’un Lerma gris i vam acabar comprant-li al PP tots els que ens van oferir (noves glòries a Espanya incloses) i un projecte per a 16 anys, també cultural.
Més enllà de qüestions buides, el Botànic ha d’estar ben atent als moviments que tinguen lloc en “la casa comuna de la dreta valenciana”, recordar que Alacant és ben important i explotar les contradiccions d’aquesta en el nou cicle que s’obre. Pot una força que defensa els valencians governar amb Vox? Pot Mazón contra un Botànic unit unànimement en les qüestions que afecten als valencians en Madrid? Es pot defensar el Poble valencià anant contra la llengua? Al cap i a la fi, ni el PSPV ni el PP poden moltes vegades contra les seues poderoses direccions de Madrid.
El que passarà jo no ho sé. De fet, si fora capaç de predir el futur, és obvi que no estaria ací escrivint un diumenge. Ara bé, també ha de saber Mazón que s’enfronta a un Ximo Puig amb una maquinària impressionant de generació de discurs i relat autòcton. També a una Oltra que ja ha demostrat sobradament ser un animal polític. Com deia el mestre Sun Tzu en l’Art de la Guerra, “quan coneixes l’enemic i et coneixes a tu mateix, no has de tindre por del resultat de centenars de batalles”.