COLUMNA SETMANAL

Atrapada entre la pedanteria i la infantilització

No sé si soc l’única que se sent així, però ja fa temps que em trobe qüestionada en el meu vessant públic, atrapada en un dir que sempre es considera, per excés o per defecte, inadequat. Em trobe com qui dorm en un sac de dormir sobre una estoreta molt fina: es col·loque com es col·loque, les pedres se li claven i no pot dormir a gust.

Si m’expresse de manera acadèmica, si òmplic els meus discursos en xarxes o en mitjans en general, o fins i tot en la música, de referents cultes, o exhibesc el meu elenc de títols i de mèrits sobrealimentat, se m’acusa de pedant, d’elitista, d’impopular i d’inaccessible. Bé, doncs canvie la performativitat i em col·loque en l’altre cantó. Parle des de l’espontaneïtat, des de disfressa, des de l’humor exagerat, des de la ironia histriònica, podant les paraules de qualsevol intertextualitat llibresca. Aleshores em torne a sentir qüestionada, amb adjectius com massa infantil o massa domèstica.

Sent ràbia perquè vull expressar i veig que la meua veu no cap, no té espais. Mai he sigut especialment conscient de les visions de gènere, ni molt activista de res. Tanmateix, a força de disgustos, acabe entenent que els discursos de gènere, i de les minories en general, són verídics i urgents. No sé si hi haurà dones subvencionades o impulsades artificialment; l’experiència vital em fa dubtar-ho.

Els homes volen assessorar-me sobre com he d’escriure, de com m’he d’expressar en general, per totes bandes. Hi ha tres perfils bàsics. El primer és el que m’acusa perquè el que escric és massa progremoderat. Em recomana evitar la paraula ciutadania, la paraula sistema o el to bonista. Per un altre costat, està l’ultrapopulista que m’assessora tot el contrari: que parle per al poble, que toque referents coneguts per tots i, sobretot, que no espante el lector amb cites massa elevades que el facen sentir incòmode en la seua ignorància.

Finalment, hi ha la figura del paternalista protector, que m’estima molt, és cert, i que per això em vol protegir. Té por que faça el ridícul amb el que dic, que feresca sensibilitats i que genere ràbia de manera que em puga tornar a mi un bumerang d’odi que em faça mal –perquè sap que soc hipersensible a les crítiques i que la meua autoestima és inexistent. No vol que quede malament amb les universitats privades, ni amb altres dones, ni amb els estudiants de valencià, ni amb els pollaviejes de la intel·lectualitat valenciana, ni que m’expose massa íntimament ni autobiogràfica perquè em vol protegir.

Pot haver-hi encara un quart prototipus, que és perfil Neruda: calladeta estàs més guapa, però eixe ja l’he desterrat de la meua vida. Sabeu què vos dic? Que parlaré i que m’expressaré com em passe per la santa figa morena, pel mitjà que m’abellisca. Al remat, alguns ho trobareu malament igualment. Si no m’ha de publicar ningú, em publicaré en els meus murs, perquè l’única aspiració que em queda és alliberar-me del vostre judici.

Mecenes de la Nova Cultura

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, des de només 2€/mes milita en la cultura antifeixista

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca