Ens hem desvestit amb l’excitació del moment. Amb la nuesa a flor de pell baixem les escales  i una porta entre oberta deixar anar uns rajos de llum tènue que il·luminen a trossos el passadís. Mentre ens apropem, uns ferros es reflecteixen entre la penombra. Semblen la base d’un moble antic. Quan entrem identifiquem que són l’estructura d’un llit d’estil victorià. Al costat unes butaques de vellut escalfen l’ambient d’una suavitat sensual. Ens entrellacem amb la mirada quan a la dreta ens adonem que hi ha les reixes d’un calabós. Les fantasies broten sense paraules, però la qüestió ja no és qui es posa a dalt i qui a sota, sinó, qui domina a qui. I com? Ambdues ens agenollaríem servicials als desitjos més foscos de l’altra alhora que sotmetríem l’altra al dolor total del nostre plaer. Però, és realment una fantasia? O una realitat? O la fantasia feta realitat? I si us dic que aquest espai no és un somni eròtic sinó una localització real de Barcelona?

En el dia a dia, quins espais ens permeten explorar els nostres desitjos més desviats al plaer normatiu? La Dòmina professional Mistress Nereida ens acull al seu local per explicar les experiències BDSM i de dominació com una eina de goig i autoexploració. Amb una extensa carrera, ella neix com dòmina fa 9 anys al descobrir el BDSM: “em feia sentir que era una necessitat per mi viure aquest tipus de sexualitat”.  Primer des d’un rol de submisa i més endavant, deixant a una banda els prejudicis, com a dòmina. La Dòmina crea situacions on la vulnerabilitat és la valentia de ser sincera amb una mateixa i la submissió esdevé confiança -mútua- plena. Experimentar aquest tipus de desig va més enllà dels cops de fuet, dels gronxadors sexuals i d’anar lligat com un animal. Cal deixar els estigmes que ens empresonen en murs com diu Mistress Nereida:

“Moltes vegades tenim aquesta mentalitat de sortir d’un armari per entrar en un altre”.

També és acceptar que molta gent ho ha experimentat sense saber que ho estava practicant i el més important: que estava gaudint. Mistress Nereida afirma que el BDSM i la dominació són pràctiques comunitaries, experiències educatives i espais segurs:

És un treball sexual?

Hi ha gent que diu que sí i d’altra que no. El meu punt de vista és que sí perquè treballem amb la sexualitat i el fet que hi hagi companyes que no es vulguin definir com a treballadores sexuals crec que no és res més que un estigma social que hi ha cap al treball sexual. Jo mateixa el tenia. També moltes vegades determinem la paraula treballadora sexual com una única cosa: prostituta. Jo no sóc prostituta, no perquè sigui dolent, estigui malament, sinó perquè igual que en l’hostaleria hi ha cambrers, cuiners, doncs en el treball sexual hi ha treballadores de strip-tease, prostitutes, treballadors de sexshops.

El treball sexual recau molt en la idea de la penetració sexual masculina amb aquest reduccionisme?

Sí, tot és una visió molt fal·locèntrica. Fins i tot em pregunto: un sexòleg no és un treballador sexual? Per mi sí i de fet fa uns anys no estava ben vist com ara la figura del sexòleg. Però al final hi ha un tipus de feina que és necessària i la gent acudeix a aquestes persones i a poc a poc ho diuen sense tabú i s’acaba normalitzant i deixar de ser una professió mal vista. I si això es fes amb més treballs sexuals seria senzill, però es demonitza i s’estigmatitza tant a les persones que acudeixen com les que l’exerceixen i realment porta un valor a la societat.

Ficant-nos en el tema de la prostitució, per mi, és molt fàcil la gent que diu que no s’ha de vendre el cos quan un forner també ven les seves mans. Diria que estic venent el cos si tallés un tros del meu cos i li posés un preu. Fins i tot una donació d’òvuls és vendre més el cos. A part, si mires l’estereotip de persones normals que poden tenir relacions sexuals d’una manera convencional és molt fàcil dir que està malament, però què li dius a una persona que sigui tetraplègica amb necessitats sexuals i també afectives? Aquestes persones corren el risc de quedar-se sols. Per què estàs decidint que això no és una necessitat fonamental per aquesta persona? Queda’t tota la vida sense una persona que et doni afectivitat sexual, que no vol dir coit.

Quin és el tipus de perfil de persona que ve més? Tens alguna preferència?

Hi ha la idea que aquí venen només persones milionàries amb moltes responsabilitats. És un perfil que existeix, però no és el que més existeix. Crec que és perquè ens encanta romanitzar tot. A vegades veig marques molt cares que de cop i volta et venen un mono ple de pintura i el pintor que treballa el té així i no val 200 000€. Aquesta romantització dels treballs “baixos” és una cosa que es fa a tot arreu. No volem dir que la immensa majoria de la societat consumeix aquest tipus de servei, llavors diem que són així. I sí, tinc persones que venen que són així, però tinc moltes persones normals. He tingut des de nois que amb 18 anys el primer que fan és venir a fer una sessió amb mi. Tinc fins i tot persones grans de 90 anys. Tinc homes, tinc dones, sí que és cert que hi ha més homes. Tinc persones amb un poder adquisitiu més alt i més baix. Mentre estiguem en unes bases de respecte.

De fet un tipus de sessió què gaudeixo molt és amb parelles. Hi ha gent que té una vida totalment lliure, però també els passa que estan amb una persona amb qui fer-ho, però prefereixen venir amb mi i moltes vegades les parelles ho saben. A vegades la parella participa. De fet, quan vaig sabent el context d’aquesta persona, m’agrada arriba al punt en què pugui comunicar a la seva parella aquestes necessitats i que no em vegin com competència sinó com un agent extern que ajudarà que la seva relació funcioni bé. A més és molt més fàcil des de la meva posició on no hi ha coit i moltes vegades s’aconsegueix i em sento molt orgullosa.

Creus en la Dòmina com una eina de teràpia?

Es diu que teràpia és tot allò que li funcioni a algú com a teràpia. Llavors, no hi ha una sola cosa ni una cosa treu l’altra. Crec que té una funció terapèutica per moltes persones. Treballo sovint amb un psicòleg sexòleg, l’Ignasi Puig on fem un treball a mitges. Gaudeixo molt tenint el control de la persona que ve i que això sigui positiu per ella. Jo no sóc una maltractadora sinó que d’una forma jo controlo per aportar-te quelcom bo. Per exemple, la gent que té autisme, la necessitat de contacte que tenen és molt diferent. Pot ser una carícia no els agrada, però alguna cosa més contundent sí i per això utilitzem molt les cordes. Al final això és com la cuina. Tu tens uns ingredients i no hi ha més. Pots fer pollastre a la planxa amb amanida, però també pots fer una deconstrucció. El que et portarà allà és la imaginació, els coneixements i les eines i és el que jo aspiro en tot moment.

I cap a mi, jo partia d’una relació que s’enfonsava perquè l’àmbit sexual era horrible. A l’acabar-se la relació vaig conèixer una psicòloga i de la mà d’aquesta persona vaig aprendre a escoltar-me i travessar els murs que havia silenciat. I veig que m’agrada el BDSM i al principi tens aquesta sensació que sóc un monstre, que estic malalta. Vaig tenir la sort que aquests pensaments van durar poquíssim. I coneixent-me, acceptant-me i respectant-me és una sort que no tothom té i a mi venen moltes persones que estan en aquest procés i una de les coses que faig és que hi hagi l’estima en un mateix en aquest procés.

Per què si és terapèutic, no es promou o es naturalitza? Hi ha més gent de la que ens pensem que li agradi el BDSM?

Per mi és molt curiós on i com posem la barrera del que és estrany i del que no. Per exemple, quan parlo amb gent que diu que no li agrada el BDSM després en les seves relacions sexuals algun cop han donat o els agrada donar assots. Per què ho ha fet? És un acte de violència. Quin és el nivell en què es pensa que és BDSM? És molt subjectiu el que és normal. Jo crec que el punt és no tenir la paraula normalitat amb el que ha de ser. De fet l’altre dia vaig veure un programa sobre el fetitxisme i deien que moltes vegades es produeix per estímuls que hem tingut en interaccions sexuals on hem estat a gust i el nostre cervell ho identifica com quelcom atraient. També per context social. Per exemple, quines són les coses que normalment més població té de fetitxisme? Les sabates, els peus, les mitges, les cames. Són estímuls que normalment tenim tapats i els veiem quan estem al llit, en un context on estem a gust amb l’altra que en un altre moment no havíem vist. Les parafílies són quelcom molt extens i apareixen de cop. Al final, si no tinguéssim tanta moralitat cap a una direcció no rebutjaríem el BDSM. Sobretot una imatge molt mainstream del BDSM perquè estirar el pèl, ofegar-la, immobilitzar-la, una gola profunda, són del porno mainstream.

Quins són, majoritàriament, els objectius/desitjos dels submisos?

La necessitat comuna del 99% és sentir-se en un entorn on no se’ls assenyala. Tot és normal. A part d’això, jo faig tres diferenciacions: grau de fetitxisme, submissió i masoquisme; i poden estar juntes o separades. Hi ha gent que només vol el dolor, però has d’entendre els motius. Si m’utilitzen com a eina de càstig perquè s’han portat malament en la seva vida personal i els va bé, això en realitat no anirà bé emocionalment. O si, pot anar bé amb la condició de fer això amb mi però després fer teràpia amb un psicòleg. De fet hi ha uns estudis que expliquen que els receptors neuronals del dolor i del plaer estan molt junts. Resulta que els receptors del plaer tenen com una porta molt gran, però el flux molt petit i no els pots omplir. I els receptors del dolor tenen una porta molt petit però un flux molt gran. Llavors el que passa és que quan omples amb aquesta intensitat el dolor, les descàrregues que sobren se’n van al més proper: al plaer. Això és el que es coneix com el subspace, com si anessis drogat però sense drogues. I hi ha gent que busca això, pel camí del dolor. Però també, va més enllà perquè hi ha molts tipus del dolor. De fet és molt curiós perquè les cares de l’orgasme s’assemblen molt a les cares de la gent que té dolor. Les reaccions que tenim del dolor i del plaer estan molt juntes. Després hi ha molta gent que busca la sensació de pertinença, d’esclavitud, de perdre el control, deixar-se anar. I després doncs ve la gent amb un fetitxe concret. A vegades venen amb les tres en conjunt, però el que intento és saber cap a quina o quines d’aquestes variants se senten més identificades.

De la mateixa manera que hi ha un corrent pornogràfica que defensa que el porno, com altres gèneres de cinema, és ficció. Per exemple, les pel·lícules bèl·liques o d’extrema violència, com les de Tarantino o el film de Troya, demanarem menys morts i menys sang? Per tant, com definiries la ficció? Com valores la Dòmina en relació amb la ficció? I si ho és, quins són els seus límits en l’àmbit de contingut?

Per mi la ficció té a veure amb la imaginació, però tal com passa en les pel·lícules de ficció, hi ha coses reals perquè sigui creïbles. És com una actuació de performance, que segons la RAE és una improvisació on hi ha un contacte directe entre actor i espectador. Per això sempre dic que el BDSM és una performance. Jo improviso dins d’un context i jo com a actriu tinc un contacte directe amb el submís, que és l’espectador. Sí que hi ha un component de ficció molt important, però això no vol dir que no sigui real perquè aquí del que estem parlant no és de personatges si no d’alter-egos. Que jo sigui Mistress Nereida no és una altra cosa que quan estic amb els amics, amb companys de feina, amb la família. No et comportes igual en tots els contextos, però això no vol dir que sigui una altra persona. És un context on amb el meu alter-ego tot pot passar. Però, on comença la psicopatia i la parafília sense perjudicar a ningú? On està la línia entre maltractament psicològic?

Com s’aplica el consens? Hi ha un senyal per sortir del rol si alguna de les parts no se sent còmode? Existeix el moment d’introducció per establir una base consensuada?

Sempre dic que quan entrem en el moment del joc els rols s’activen, però abans i després sempre hi ha una relació horitzontal. Això és quelcom molt individual, però per mi són essencials els rituals. Similar a l’àmbit religiós on entres amb un canvi fet. Amb mi, els submisos van nus  i això es part del procés de ritual canvi de rol però jo també faig el meu quan em vesteixo amb cuir o làtex. Entres sent una persona amb la seva roba i entres per ser una persona que no té res, es deixa portar. I tot el que succeeixi no afecta en la persona que ha deixat la roba. I quan acaba, porta dins seu l’experiència però continua amb la seva vida. Hi ha altres companyes que prefereixen eliminar la conversa i començar el rol des del principi.

Personalment penso que qualsevol activitat que gira al voltant del plaer físic i emocional pot ser sexe. Per tant, quin tipus d’excitació hi ha aquí? I què implica que l’acte sexual convencional no hi sigui?

L’excitació que hi ha depèn totalment del joc que es produeix amb cada persona. Al final, són pràctiques que poden semblar molt complexes en la nostra forma racional de veure la sexualitat, però que són molt comú en les relacions en la natura, en les que hi ha un joc de poder moltes vegades previ a la copulació i fins i tot violència durant aquesta. També tenim molta història que d’alguna forma ajuda a la nostra imaginació i, per tant, a les nostres fantasies sexuals… hi ha una espècie d’imaginari col·lectiu sexual més assumit com a “normal” (com per exemple fantasies amb el senyor del butà) però això no vol dir que aquestes siguin les úniques fantasies col·lectives.

Em sembla bastant trist que la nostra percepció “d’acte sexual convencional” sigui la penetració. Puc entendre que ho sigui per exemple tot el que estimuli les nostres zones erògenes on entraria també el sexe oral. Crec que del que es tracta la nostra forma de percebre el sexe és de gaudir de totes les sensacions que ens pot aportar el cos i la ment, no quedar-nos únicament amb el que és “normal”. En el BDSM diem que les persones que no practiquen el BDSM són vainilles. Això ve de la visió de la sexualitat com si fos una botiga de gelats: a tothom li agrada el gelat de vainilla, però, és això suficient motiu per a quedar-nos sempre amb aquest sabor?, nosaltres creiem que no, i pot ser en “mengem” alguns dies però no tots, no únicament gelat de vainilla. Dic això perquè no es tracta de gaudir d’una cosa o d’una altra, sinó de tenir la ment oberta per a poder gaudir-ho tot.

Per altra banda, hi ha la creença que l’acte sexual com tal no existeix en el cas de les Dòmines i tampoc és així. Com tot, això ve de la simplificació d’un concepte més complex. Les Dòmines com totes les persones no asexuals, tenim interessos sexuals explícits i no té cap sentit negar-ho. El concepte ve de les Dòmines professionals. Tot i ser treballadores sexuals no són prostitutes o almenys no ho són únicament (és totalment vàlid que una prostituta sigui també Dòmina professional). La base de tot això que la tributació que rep una Dòmina no és per tenir relacions sexuals ni res que tingui a veure amb una necessitat primària respecte a una sexualitat convencional sinó amb quelcom que té a veure amb processos complexos de la ment… això és el que es ha de tenir com a perspectiva del que s’obtindrà a canvi del tribut. Si a la Dòmina i al submís els hi ve de gust tindre un acte sexual explícit, això no li treu “valor” a l’experiència de BDSM que s’ha tingut. El problema ha sigut que les Dòmines moltes vegades estem fartes de rebre proposicions explícites impostes i per no fer una explicació tan llarga sobre el perquè no s’ha de valorar l’acte sexual explícit com a part de l’expectativa principal de l’experiència que viuran amb nosaltres, moltes simplement diuen “les Dòmines no tenim sexe”. Això crec que és contraproduent de cara a l’estigmatització que hi ha cap a altres treballs sexuals i crec que aquest no és el camí a seguir. Les Dòmines tenim sexe explícit si així ho volem i ho hem consensuat i sempre hauria de ser consensuat (no únicament consentit) el sexe, ja vingui del treball sexual o de la vida personal de cadascú.

Com respon la burocràcia i el sistema en vers aquest àmbit que subverteix les pràctiques convencionals?

En l’escena BDSM, internament hi ha una comunitat i fins i tot una xarxa social anomenada Fetlife sobre sexualitats alternatives que permet reunir-te. També hi ha molta gent que ho practica de manera privada. Després hi ha altres persones com jo que li trobem un valor a tenir aquesta comunitat. Permet que hi hagi més seguretat, compartir experiències i activar red flags. Però a l’hora de la veritat, quan es fa realment comunitat és quan vas als diversos llocs perquè cadascú té el seu estil i les seves necessitats.

Per això, nosaltres hem fundat l’espai segur que buscàvem. Hem creat des de zero, les dues sòcies i jo, l’ espai BDSM anomenat “The Wicked Place”. De cara a les companyes, volíem un espai segur perquè molts cops, almenys jo que he treballat a dos centres, et sents de prèstec. A més, a escala estatal, el treball sexual no hi ha seguretat, estem molt desprotegides. Entre nosaltres sempre pot haver algú al local en les primeres sessions. Volem que sigui casa de totes les persones que ens ajuden a fer possible aquest espai. A part, en aquest espai hem anat teixint uns valors fins a conformar una filosofia de l’ètica i del consens, que defineixen la comunitat que volem i som.