Diguem-ne catalanofòbia

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’espectacle muntat al voltant dels indults era previsible. És cert que els socialistes esperaven a què acabés el minicicle electoral provocat per ells mateixos permetent que el seu aprenent de bruixot, Iván Redondo, organitzés la temerària i lamentable maniobra a Múrcia. També és cert que els resultats de Madrid esperonen la dreta espanyola vers la catàstrofe. No és menys cert que el fracàs de l’alternativa de Podemos ha deixat l’esquerra sense moral ni idees (fet paradoxal, tenint en compte que el gruix del seu estat major està constituït per ideòlegs universitaris). Finalment, també resulta evident que el gran partit d’ordre espanyol, el PSOE, víctima d’un atac de nostàlgia de l’antiga i mitificada estabilitat vuitantera, no té altra alternativa que moure fitxa mentre l’estat profund conspira per defenestrar Sánchez i el seu regeneracionisme. Tot plegat en un context d’incertesa sobre el que desencadenarà la fi de la pandèmia, quan, un cop retirades les aigües del tsunami del covid, puguem fer una avaluació de danys i Brussel·les comenci a llegir-nos la lletra petita del contracte amb els salvavides  que ens han anat llençant al llarg dels darrers quinze mesos.

I vet aquí que, quan es filtren els primers rumors dels indults, quan emergeix l’Espanya eterna, la machadiana de “charanga y pandereta” i dels nou caps que envesteixen l’únic cap que pensa. La nova campanya de signatura contra els catalans, manifestació de Colón inclosa, ja s’ha desfermat entre el búnquer franquista. Els tambors contra l’Estatut, que llençava a la paperera de la història la darrera mà estesa del catalanisme, han ressuscitat com a zombis polítics. La catalanofòbia, aquest sentiment i acció que podria definir-se com a odi contra tot allò que soni a català, s’ha desfermat per enèsima vegada en la història d’Espanya. Ara bé, seria ingenu atribuir aquesta nova onada com a una maniobra política. Sento desfer molts mites de l’esquerra espanyola i sobre allò de l’Espanya fraterna. L’Espanya fraterna són els pares! La classe política, per naturalesa, tendeix a ser conservadora i cautelosa, i no fa una aposta d’aquestes característiques sense una base social que la sustenti. I efectivament, el sentiment anticatalà a Espanya és majoritari, transversal, constant i atàvic. Els polítics lideren les signatures contra Catalunya perquè aquesta és una solució popular. I això no ve d’ara, ni de l’Estatut, ni tan sols del franquisme o la Segona República. No cal ser Francesc Ferrer i Gironès, autor d’un inventari relativament exhaustiu de les agressions institucionals a la nació -autor del monumental informe Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història amb 460 planes de fets documentats- per arribar a la conclusió que la identitat espanyola es fonamenta en l’odi, menyspreu i intent de destrucció reiterat de la catalanitat. I no és cosa dels polítics, sinó d’un sentiment popular de la majoria de la societat que diu i fa, que compta amb el silenci còmplice -per indiferència o por- d’una important minoria. Es tracta d’un pensament i acció unanimistes, i que tampoc fa distinció entre independentistes o no independentistes. Encara recordo la meva tieta, fidel votant del PSC, quan encara a la dècada de 1990 tornava de vacances a la zona de Barbastre, d’on és originària bona part de la meva família paterna, va deixar d’anar perquè estava farta de les crítiques als catalans. El mateix passava aleshores amb bona part dels meus amics originaris d’Andalusia, Extremadura o La Manxa que es trobaven amb un mur d’incomprensió cada vegada que a l’estiu tornaven al “pueblo”, i que avui, com a reacció lògica o simple karma tenen fills independentistes.

La dura i la crua realitat és que Espanya, a partir de la seva intolerància contra la diversitat, ha estat la principal responsable d’aquest discurs d’ells i nosaltres, que efectivament, ha acabat alimentant aquest distanciament emocional que són capaços d’identificar els observadors imparcials més reflexius. Una catalanofòbia també alimentada per una part de residents espanyols –sovint professionals, funcionaris, empleats de grans companyies– destinats a una Catalunya que, en no ser a l’alçada de les seves expectatives nacionals, se senten com expatriats ofesos, com administradors colonials britànics que es queixen de la calor, el menjar picant o el culte a les vaques de l’Índia, i que han fornit de quadres polítics de Ciutadans o el PP.

Certament, a aquesta Espanya els indults els ofèn de manera sincera, perquè consideren que cal castigar a Catalunya per no ser l’Espanya que ells voldrien. I que encara que ho fos, tampoc se’n refiaria. De fet són els mateixos que assetgen valencians o illencs que gosen expressar-se en la seva llengua. I no se’n refien com tampoc ho feien russos, alemanys o francesos respecte a uns jueus que els veien massa cosmopolites, massa sospitosos de no ser “com cal”, amb la diferència que els catalans no són cap grup ètnic, sinó, en termes d’Ernest Renan, una mena de plebiscit quotidià, persones que s’entesten a ser elles mateixes i a qui la idea d’una identitat “de Charanga y Pandereta”, que ara per ara resulta l’hegemònica a la mesesta, simplement repugna. En aquest sentit, aquesta reacció visceral anti-indults és irresponsable, perquè en el fons no fa sinó reforçar l’antagonisme nacional i impedir el que resultaria més lògic, un pacte i una negociació que permetés resoldre problemes, rebaixar tensions o buscar una entesa molt menys probable que una independència que, després de l’1 d’octubre és molt més possible que abans de 2006.

Tanmateix, l’independentisme també està essent molt irresponsable perquè els indults semblen l’enèsima excusa per tirar-se els plats pel cap en aquesta infantil baralla de pati d’escola en aquesta lluita per l’hegemonia i el relat. AIxò vol dir que els uns es pensen que és una indocumentada  renúncia a la independència i els altres, abraçar-se a la ingenuïtat que gestos com aquests poden acostar a una negociació i una solució màgica als problemes. En qualsevol cas, la negociació no caurà del cel, sinó que només pot ser forçada en base al control del territori, o en base a fets concrets com a el setge a Via Laietana o els tribunals que actuen com la inquisició.

En el fons, i en això coincideixo amb uns quants observadors, els hipotètics indults (ja veurem què passarà) no resulten altra cosa que una jugada política per la supervivència de Sánchez i el govern socialista actual. Enric Juliana descrivia, encertadament, que si en una situació com aquesta cedeix davant les pressions (de la dreta, de la Zarzuela, dels militars, de les mòmies del seu propi partit) és home mort. Portar la iniciativa no és garantia de res, tanmateix permet portar la iniciativa, guanyar temps i continuar governant (i quan la dreta li vetarà la iniciativa més insignificant, els vots d’ERC, JxCat o el PNB li continuaran essent decisius). Portar la iniciativa també el pot salvar dels adversaris al seu propi partit (molt més perillosos). I, si ens fixem en el camp de joc i en l’històric de jugades, Pedro Sánchez pretén alimentar la seva fama de tenir baraka, aquella mena de sort i protecció divina pròpia de la mitologia musulmana, i que fins ara li ha anat funcionant.

Tant des del camp de Sánchez, com del govern català acabat de constituir hi ha ganes de “qui dia passa, any empeny”. Ambdós espais continuaran patint pressions brutals a les Brunetes Mediàtiques, a les casernes, als tribunals, als palaus reials, a les xarxes socials, al carrer. És per tot això que les possibilitats que es reuneixi la taula de diàleg i s’avaluïn solucions raonables resulten improbables. Potser perquè en el fons, el partit es jugarà a fora, especialment al carrer, quan la pandèmia vagi de baixa, les decepcions  negociadores continuïn i la gent recuperi la confiança i les ganes de ser protagonista i trencar la baralla (pot ser que el proper objectiu no sigui Via Laietana, sinó el Palau de la Generalitat).

- Publicitat -

En qualsevol cas, poca pedagogia és tan eficaç com la del fracàs. La suposada via negociadora (per negociar cal una voluntat que no existeix de part de l’estat, i possibilitats que allò negociat es respecti) ens hauria de portar prou perspectiva per aprendre que cal replantejar estratègies. El previsible espectacle del “signar contra els indults, ergo contra los catalanes” posarà de relleu que allò de l’Espanya fraterna és un mite sense fonament, i que l’únic que podem esperar és aquesta mena d’hostilitat identitària anomenada “catalanofòbia”. No ens acceptaran de cap manera. Espanya equival a incomprensió, assetjament i agressió física i jurídica. Es tracta d’un racisme estructural sense races. Un tractament que recorda l’atàvic antisemitisme de les societats europees. Els jueus van aprendre que no serien estimats, i que el respecte és un sentiment que cal guanyar-se, ni que sigui al preu de l’antipatia. Si no volem ésser tractats com a jueus, potser que comencem a pensar a organitzar-nos com l’Israel de 1947.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca