07:50 am

Obro els ulls. La meva parella encara dorm. Aquesta nit ha fet calor i no m’acostumo del tot a dormir en companyia. Noto l’escalfor del seu cos. Els seus batecs.

07:55 am

Mentre em vaig despertant el miro i -amb el perill de ser un intens- penso que quina sort, poder estimar així. I just quan em passa aquest sentiment pel cap, com si em pogués llegir les idees, es belluga una mica i m’abraça.

08:00 am

Salta el despertador amb la Laura Rosel, que enceta el dia parlant les tres agressions homòfobes a Barcelona d’aquest cap de setmana. Deixo de sentir-me afortunat. Sé que els desgraciats que han comès aquest delicte fastigós, que no volen que pugui llevar-me ni sentir-me així, són tan reals com el noi que estimo i tinc al meu davant. Sé que per culpa seva, moltes companyes del col·lectiu no poden ni tan sols fer o ser.

08:40 am

Som al carrer. La meva parella m’agafa un moment pel braç. Un home em dedica una mirada estranya.

08:45 am

M’acomiado de la meva parella en un trencant. No li faig un petó; només li dic: ‘adeu, guapo’. No cal jugar-se-la, penso.

09:05 am

Ràbia. Frustració.
Silenci.

01:45 pm

Escric. Paro. Penso com n’és de cansat haver de tornar a reivindicar el dret a existir. A ser lliure. A estimar.

02.50 pm

Em dic que la culpa és dels polítics, que es limiten a condemnar i paraules i bla bla. Que no fan apostes atrevides i fermes per acabar amb la impunitat d’aquests actes. Que no deuen entendre que per nosaltres és qüestió de vida o mort.

02:55 pm

M’indigno. No entenc com la gent pot donar veu a discursos que atempten contra nosaltres. Què els passa? Són ignorants? Són dolents? Què els hem fet alguna cosa?

04:20 pm

Em dic que soc afortunat. Home, cis, blanc i a Barcelona. Podria ser pitjor, molt pitjor, i això encara em fa sentir més malament. Perquè és veritat.

05:00 pm

Penso que, des que he sortit de la facultat de periodisme, el que més he escrit són articles assenyalant les desgràcies/injustícies i merdes que hem de patir com a col·lectiu. Que si el noste terror cap a la diferència, les presons de la norma, el silenci sistèmic, el vestuari de l’odi, l’autocomplaença, estereotips reduccionistes, amenaces de mort, persecusions i, fins i tot, morts que hem de lamentar.

Penso que potser un dia no podré escriure més. No se’m permetrà. Exagero?

08:00 pm

Vull desconnectar, desesperançat. Comença a fer-se tard. La societat fa molt tard.

09:00 pm

El rellotge segueix avançant i la meva vida, de moment, també. Però a d’altres se’ls ha aturat el temps. Per sempre. No han pogut ser. Fins quan?

Potser que deixi de parlar de mi. Que no parlem més de pors individuals i que comenci una resistència i una lluita compartida. Perquè només ens quedem les unes a les altres.

Perquè ja és hora.